Trump, Europa i les coses de menjar

Després d'unes setmanes de silenci i desconcert, l'"establishment" del Partit Demòcrata dels Estats Units s'ha començat a moure els darrers dies. Els líders del sector progressista, com Alexandria Ocasio-Cortez i Bernie Sanders, no han parat de mobilitzar-se, però als líders moderats els ha costat posar-se en peu. Hillary Clinton, en un article al New York Times, argumentava que els equips incompetents de Trump eren un perill per als interessos dels Estats Units, com demostrava el "Signalgate". 

Però el més eloqüent ha estat Barack Obama, que ha sortit al pas del fals dilema entre denunciar la deriva antidemocràtica de Trump o centrar-se en "les coses de menjar" (els "kitchen-table issues" que diuen per allà). Com explica un article a The New Republic, el dilema és fals, perquè és precisament la deriva antidemocràtica i el deteriorament institucional el que fa que "pugin els preus dels ous". 

El lamentable anunci d'aranzels de Trump, un monument a la ignorància econòmica, només ha estat possible perquè abans s'han saltat algunes regles, com les que impedeixen al President decidir els aranzels sense cap emergència que ho justifiqui. I només s'explica perquè Trump necessita espectacles diaris, per aberrants que siguin, per canviar de tema cada dia i que no es parli de la detenció d'estudiants, de l'assalt a les universitats, de la supressió de polítiques educatives i sanitàries, de l'atac a les agències reguladores o del fre a les urgents polítiques mediambientals. I perquè no es parli tampoc de les seves polítiques impopulars de baixar impostos als rics i desmuntar la provisió de béns públics, com s'explica en una brillant conversa entre l'economista Paul Krugman i la Senadora Elizabeth Warren.

El que diu Obama ens interpel·la a nosaltres. Parlar de la necessitat de reforçar les institucions democràtiques, parlar de més Europa, parlar de federalisme, no s'ha de fer com una qüestió separada de "les coses de menjar", sinó que s'ha de saber explicar que aquestes qüestions són condicions necessàries, però malauradament no suficients, perquè puguem seguir menjant, per mantenir i millorar el sistema de benestar que caracteritza a les societats europees. El de Trump és un cas extrem, però no únic, que il·lustra l'enorme cost econòmic i social de les polítiques populistes. Dintre de la incertesa econòmica que ens envoltarà les properes setmanes i mesos, l'evidència frapant del cost econòmic del trumpisme (i tot allò que se li assembli) és de fet una gran oportunitat per Europa. A l'Eurobaròmetre, l'adhesió a la UE està més alta que mai i al CEO català el suport a la independència de Catalunya està al punt més baix des de l'inici del procés. Són fenòmens associats. Crec que una gran majoria de la població veu amb nitidesa que és l'hora de confiar en institucions democràtiques sòlides que permetin polítiques serioses de prosperitat compartida, en la línia del Pla Catalunya Lidera del Govern de la Generalitat, que entre altres coses és una oda europeista.

La ultra-dreta nacional-populista ("sobiranista", com l'anomenen a Itàlia, no per casualitat) semblava impossible de frenar, però la impopularitat de Trump a Europa ens pot vacunar contra la seva expansió. Trump considera la Unió Europea com un conjunt (un conjunt que ell odia)  a efectes aranzelaris, com va quedar clar en la seva famosa taula. I la UE ha de reaccionar com un tot, com ho va fer davant del Brexit o davant de la pandèmia de Covid-19. En teoria de jocs, una estratègia és dominant quan et garanteix un resultat millor facin el que facin els altres. Més Europa és l'estratègia dominant davant de tanta incertesa (a part de ser el que a mí m'agrada). Una Europa més integrada, que busqui reforçar noves aliances, a la vegada que sigui útil a la resistència que està emergint als Estats Units.

Allò que amaga la ràbia de Meloni amb el Manifest de Ventotene

Aquesta setmana que acaba avui, la Presidenta italiana del Consell de Ministres, la post-feixista Giorgia Meloni, ha gastat bona part del seu temps i del seu capital polític atacant els autors del Manifest de Ventotene. Ho va fer, premeditadament, en seu parlamentària i en el seu contacte amb mitjans de comunicació. 

Aquest atac als militants antifeixistes Spinelli, Rossi i Colorni (aquest, un filòsof assassinat pels feixistes en 1944) que, mancats de llibertat, van redactar el Manifest el 1941 i el van fer circul·lar clandestinament en plena segona guerra mundial mentre eren confinats a l’illa de Ventotene, és un atac també al federalisme europeista força transversal en la política italiana. Des del centre-dreta liberal d’Einaudi en el passat fins al liberalisme social de Draghi en l’actualitat, passant pel gruix de l’esquerra, la tradició europeista d’Itàlia és molt potent.

El Manifest de Ventotene, escrit en circumstàncies dramàtiques, és un dels textos fundacionals del federalisme europeu modern. Meloni i les persones que l’assessoren, han tret fora de context frases del manifest que mostren escepticisme amb la democràcia dels estats-nació, i que qüestionen la primacia sense restriccions de la propietat privada. En una típica maniobra dels nacionalpopulismes disruptius en temps de la post-veritat, han organitzat una campanya de linxament i matonisme als mitjans de comunicació i a les xarxes socials, associant el Manifest de Ventotene, a un intent d’instal·lar un sistema totalitari a tot el Continent. És igual que avui el Grup Spinelli del Parlament Europeu estigui format per eurodiputats de diferents tendències, i que un dels seus líders, el liberal Guy Verhofstat, hagi sortit en defensa dels ideals de Ventotene, que no són altres que els d’una Europa unida, en pau i democràtica.

Amb l’intent per part de Meloni d’associar Ventotene a una batalla cultural més de “wokisme de dretes”, aquesta vegada el tret li pot sortir per la culata. Darrera d’aquest intent hi ha una voluntat de matar l’èxit de la manifestació per Europa de dissabte passat a Roma, una manifestació de la qual va emergir un missatge molt digne de reafirmació dels ideals europeistes davant de l’onada reaccionària del virus trumpista. Una manifestació amb discursos molt allunyats de la retòrica polaritzadora del populisme modern. Enfrontant-se als manifestants, Meloni queda més que mai del costat de Trump i Musk, tan impopulars a Itàlia com a la resta d’Europa.

Darrera de la demagògia de Meloni també hi ha l’intent de frenar l’evolució de l’Europa actual cap a una Europa més federal que confederal, amb una fiscalitat europea, amb més deute comú (que tant beneficia Itàlia amb els fons Next Generation, com a Espanya) i un exèrcit europeu. Meloni és, com Trump i Putin, però amb la boca més petita, de les que vol que l’Europa confederal esdevingui de nou una Europa de les petites nacions sobiranes, on la UE sigui una esfera més de coordinació i prou, i persones amb tendències autocràtiques com ella tinguin més poder. Els seus arguments han estat clarament sobiranistes (a Itàlia, l’adjectiu “sobiranista” s’utilitza com a sinònim de “nacionalpopulista”, per bones raons): esgarrifada, afirma que la idea d’una Europa federal va contra la idea de l’autodeterminació dels pobles.

Que a Itàlia la histèria de Meloni amb Ventotene difícilment arrossegui moltes simpaties ho il·lustra l’èxit que, també aquesta setmana, va tenir el monòleg de dues hores a la RAI, la televisió pública, del popularíssim actor Roberto Benigni, monòleg en el qual va defensar la idea d’Europa i el Manifest de Ventotene. A Meloni el que li fa por és que potser la majoria silenciosa ja no és tan silenciosa. Ella mateixa ha contribuit a fer disparar les vendes del Manifest de Ventotene, i les cerques d’aquest a Google. El diari La Repubblica, que va repartir gratuïtament el Manifest el dia de la manifestació, avui el torna a regalar als seus lectors. Gràcies per la difusió, Presidenta.

Sempre ens quedarà Roma… i ja està?

Bogart a Casablanca va dir allò de “sempre ens quedarà Paris”: era una manera de dir que no hi hauria res més en aquella fantàstica història d’amor.

En aquest cas, el nostre París és Roma, i en concret l’emocionant manifestació europeista i federalista d’ahir (a la qual vaig tenir la sort d'assistir), originada per una crida al diari La Repubblica, que en la seva edició del dia de la mani regalava el “Manifest de Ventotene”, el document fundacional del modern federalisme europeu.

Renata Colorni, filla d’Ursula Hirschman, neboda de l’economista Albert Hirschman, i filla adoptiva d’Altiero Spinelli (un dels autors del manifest de Ventotene), va parlar a l’acte, i va retre homenatge a la generació dels seus pares, en un discurs que posa la pell de gallina. Com posen la pell de gallina diveses intervencions, que es poden visualitzar en el vídeo complet.

Entre les persones que van fer discursos, hi ha joves beneficiats pel programa Erasmus, una noia refugiada afganesa i alcaldes, com els de Roma i Barcelona, que van tenir un paper important en l’èxit de la mobilització i en l’organització.

El to de dignitat i defensa i projeccció cap al futur de la idea d’unitat europea va ser un gran encert. Va ser la principal mobilització fins ara a Europa contra l’onada reaccionària global encapçalada per Trump, Musk i Putin. Els diaris El Pais i La Vanguardia han copsat la magnitud de l’esdeveniment, dedicant-li generosos espais a les seves portades del dia d’avui.

TV3 en canvi ha trigat 24h a fer-se’n ressò, com si estigués amb el peu canviat, i no hi va enviar cap equip. Segur que d’ara en endavant hi pararà més atenció, a com l’onada de nacionalpopulisme es combat amb europeisme, amb federalisme.

Javier Cercas, que també va participar a la mani enviant un video, ha escrit a El Pais, i ha dit en una entrevista a La Repubblica, que això no es pot quedar aquí. Uns activistes han recollit la seva idea i ja han llençat una plataforma per convocar a una gran manifestació europeista a tot el Continent pel proper Dia d’Europa, 9 de Maig. Sempre ens quedarà Roma, però no n’hi ha prou.

Solidaridad con los Estados Unidos

Al mismo tiempo que nos esforzamos por caracterizar exactamente lo que está pasando en Estados Unidos, va tomando cuerpo (no sin dificultades) la resistencia interna, en paralelo a la complementaria reacción a nivel internacional. Ambas fuerzas, resistencia interna y reacción internacional, se alimentan mútuamente. Puede ser tentador para algunos dar por perdido a los Estados Unidos, en algunos casos animados por un anti-americanismo de hondas raíces, y centrarse en organizar un mundo sin ellos. Sería un error, porque existen en el país norteamericano fuerzas progresistas, universidades de prestigio, centros científicos, think tanks y todo tipo de instituciones que han contribuido y siguen contribuyendo al progreso de la humanidad, y que son todavía una esperanza interna y externa. No les demos prematuramente por perdidos.

El viernes pasado se manifestaron en varias ciudades norteamericanas numerosos representantes de la comunidad científica, en protesta por los recortes salvajes que están experimentando los centros de investigación. Al mismo tiempo, se organizaban protestas en solidaridad en otros países, como por ejemplo en Francia. Aunque los franceses (y otros) tienen motivos para temer a sus trumpismos locales también, la acción me recordó a los movimientos de solidaridad con los demócratas del sur de Europa o de América Latina, en tiempos de las dictaduras militares, salvando las distancias. Se me despertó la imagen de Olof Palme pidiendo libertad en España por las calles de Estocolmo.

En lo que algunos han calificado como estado mafioso, hay que ser valiente para protestar, por mucho que las libertades formales sigan vigentes. Los Substacks de intelectuales estadounidenses como Timothy Snyder y Paul Krugman son estos días un punto de referencia obligado. Los columnistas del New York Times y los comentaristas de la CNN que todavía no han sido silenciados, merecen todo el apoyo desde el exterior. Líderes progresistas del Partido Demócrata, como Bernie Sanders, Elizabeth Warren, AOC o Robert Reich merecen tener eco fuera de su país, para recibir apoyo desde el exterior, incluso para venir a otros países a recargar las pilas. Los grupos de Democrats Abroad que organicen marchas y encuentros, deben también ser apoyados.

Algunas universidades y centros oficiales del Reino Unido y Francia han anunciado programas para atraer a científicos y académicos “quemados” de los Estados Unidos. En España y Cataluña tenemos que sumarnos a la puja, pero más que para organizar un “brain drain”, para organizar un “brain loan”, es decir no para atraer cerebros indefinidamente en masa, sino para que puedan volver a su país una vez las aguas vuelvan a su cauce. Nunca hubiéramos pensado que esto iba a ocurrir, pero hay que organizar programas para intelectuales refugiados de Estados Unidos, igual que los hemos organizado para Afganistán, Irán o Siria. Barcelona acogió en el pasado a numerosos refugiados de las dictaduras de Argentina, Chile y Uruguay, que en muchos casos después regresaron a sus países. Quién iba a decir que tendríamos que hacer algo parecido tras un cambio de régimen en los Estados Unidos.

Sortir al carrer per Europa i la democràcia

Ja estan entre nosaltres. Estan a la Casa Blanca, però també estan en moltes ciutats a Europa i Espanya, estan al Parlament de Catalunya i estan a l’Alcaldia de Ripoll. Després de sentir els plans de Trump per Gaza i de veure la patètica escena dels matons al Depatx Oval amb Zelenski, ningú es pot enganyar sobre la gravetat de l’assalt a la democràcia i al bé comú que estem patint. 

A Europa són minoritaris, però ara tenen el suport del govern més poderós del món i la tecno-oligarquia que el recolza. Per això ja he fet plans per ser a Roma el dissabte 15 de Març, responent a la crida del periodista Michele Serra al diari italià La Repubblica (el més europeista) a manifestar-nos per Europa, amb una sola bandera, sense símbols de partits. Líders de diferents formacions, començant per la del Partito Democratico Elly Schlein, s’hi han afegit.

Íñigo Domínguez ha fet una crida a El Pais a fer manifestacions semblants en altres capitals europees. Tant de bo aquesta crida tingui ressò i hi hagi actes semblants a Barcelona i Madrid, si no el mateix dia, sí en dates properes.

Gioconda Spinelli, la neta d’Altiero Spinelli, un dels autors del Manifest de Ventotene, ha recordat que els objectius de la manifestació convocada per Serra són totalment coherents amb la lluita del seu avi. Només una Europa unida podrà fer front a les forces que volen destruir la democràcia i el progrés, que són forces que utilitzen el nacionalisme per enredar la gent.

Roma té un significat especial per ser una de les grans capitals europees, i per la presidenta del Consell de Ministres a Itàlia, Meloni, que no acaba d’abraçar l’ideal europeu. No està amb Putin, però no s’atreveix a plantar cara a Trump.

Albert Hirschman, l'economista que va combatre el feixisme, va deixar escrit que quan es tracta de protestar, hem de triar entre “sortida” i “veu”. No podem sortir del món, que és l’escenari real en què es desplega el combat per la democràcia i el bé comú avui dia. Ens queda la veu, el vot, la mobilització i l’organització. 

Europa i la socialdemocràcia, en positiu

Com ha explicat el politòleg Jan-Werner Mueller, la reacció a l’amenaça per a la democràcia que suposen Trump i Musk constitueix un problema d’acció col·lectiva. És a dir, l’esforç que implica oposar-s’hi té un cost individual, mentre que el benefici és col·lectiu i es dilueix, tot i que el benefici col·lectiu de l'acció supera en molt el cost col·lectiu. Només alts nivells d’altruïsme, de coordinació i de cooperació fan possible assumir els costos de la reacció i la resistència, per a persones i grups. En molts casos, aquests problemes se superen i les persones i grups contribueixen als béns col·lectius més enllà del seu interès particular a curt termini. Però el derrotisme és un fre a l’acció col·lectiva.

L’assalt a la democràcia i als béns públics nacionals i globals de l’administració Musk no s’ha de normalitzar ni a la vegada considerar com quelcom que se superarà tot sol. Un dels béns públics assaltats, de manera orwelliana, és la veritat. I és el llenguatge: quan diuen llibertat, volen dir el contrari. Quan diuen eficiència (com en el sinistre Department of Government Efficiency, o DOGE, de Musk, dedicat a jibaritzar l’estat), volen dir ineficiència (primer d’economia: els poders públics han de proveir béns públics per raons d’eficiència).

Europa ha de reaccionar, però Europa no és una tercera persona: Europa ets tu, Europa sóc jo, Europa som nosaltres. És un problema d’acció col·lectiva. I en el repte de superar aquest problema, la socialdemocràcia hi juga un paper central, encara que no únic.

Un comentarista que en el passat havia recolzat a la socialdemocràcia i que durant el “procés” català va confessar que havia passat a votar la CUP, es preguntava recentment en un titular “on està la socialdemocràcia”. Una resposta fàcil és que està al seu voltant; concretament, i malgrat la seva legítima deserció, governant a Barcelona, a Catalunya i a Espanya. També està en moltes de les coses bones que té Europa, com sistemes públics de salut i una esperança de vida més alta que els Estats Units, com recordaven recentment Héctor Abad Faciolince i Thomas Piketty en articles magistrals.

És cert que hi ha hagut un retrocés, però la socialdemocràcia encara ocupa un espai central. Avui l’entusiasme no està en les reunions de la Internacional Socialista com als anys 1980, sinó que està en les reunions de la Internacional Nacional-Capitalista. La ultra-dreta ha crescut, encara que a Europa és minoritària, també entre la joventut.

Però la socialdemocràcia governa no només a Espanya, sinó també al Regne Unit, a Noruega i a Dinamarca. És l’únic soci possible de la victoriosa democràcia cristiana alemanya, malgrat la derrota. I avança posicions a França i Itàlia, on ocupa un espai central en l’oposició al sobiranisme nacionalpopulista de Le Pen i Meloni.

La socialdemocràcia té per 5 anys (després d’unes eleccions al Parlament Europeu on, com a les alemanyes, s’anunciava injustificadament la fi del món) la principal Vicepresidenta de la Comissió, i la presidència del Consell Europeu. També està present als governs de Xile, Uruguai i Brasil, i va ser clau en la victòria a la segona volta de Petro a Colòmbia, encara que aquest no està aprofitant bé el suport.

El nacionalpopulisme ha estat derrotat a les urnes després d’haver arribat al poder almenys una vegada a Brasil, Polònia, Estats Units i Regne Unit. Als Estats Units, ha recuperat el poder després d’haver-lo perdut, i ho intentarà també a Brasil, Polònia i el Regne Unit. I també va ser derrotat a Catalunya, si posem el “procés” independentista com a mínim en la perifèria d’aquesta categoria.

L’adversari (no el “procés”, que ja no tornarà a ser el que era, sinó la Internacional Nacional-Capitalista) és colossal i és fruit d’una acumulació de poder privat que no s’hauria d’haver permès mai (i que una política de defensa de la competència robusta, un dels punts forts d’Europa, podria frenar), però hem de construir a partir del que tenim, que és molt. La socialdemocràcia té en bona part la centralitat, però no l’hegemonia, i ha d’avançar posicions, buscant a la vegada acords a esquerra i dreta: estant amb la majoria, amb les persones treballadores, amb els de baix i no amb els de dalt (pot haver-hi dubtes sobre què fem, però no sobre qui som), generant llibertat a través d’una prosperitat compartida i sostenible. I a Europa, contribuint a aquesta prosperitat compartida mitjançant una major integració i la inversió massiva en béns públics europeus.

Les eleccions alemanyes han donat la raó al politòleg Larry Bartels: l’opinió pública bascula molt menys cap al nacional-populisme del que suggereixen els titulars catastrofistes. Hi ha una base gran, si bé minoritària, de votants d’extrema dreta, però la democràcia s’erosiona sobretot des de dalt (pel comportament oportunista de líders i oligarques), no tant des de baix. Fins i tot els mapes de colors també donen una imatge esbiaixada: amples regions d’un color poden amagar grans capitals (com Berlín) que ocupen poc espai amb molta gent, d’un color molt diferent als voltants.

Si aconseguim ser positius, i evitem el derrotisme, resistir i reaccionar serà més fàcil. 

Quan volaven les gallines: recordar Javier Soto en temps de Donald Trump

Diu la llegenda que una vegada als anys 1980, un noi de les joventutus socialistes d’una zona urbana, durant una activitat a la casa de colònies de Marta Mata a Saifores (Baix Penedès), va agafar una gallina i, preguntant-se en veu alta si les gallines volaven, la va llençar a l’aire amb els resultats que el lector instruït pot imaginar-se.

En aquelles joventuts liderades per Javier Soto, aquell era l’esperit, i sovint les gallines volaven, si bé metafòricament. Van volar per exemple quan vam organitzar un Congrés a l’estació de metro de Sant Antoni (llavors en desús) el 1985, sota el lema de “Les Sortides del Túnel”, i van volar quan els nostres companys de les Joventuts Socialistes d’Espanya van enviar des de Madrid un avió ple de nens uruguaians de l’exili, per passejar-los per Montevideo en plena dictadura militar uruguaiana (se’n va fer fa pocs anys un documental molt recomanable).

Ahir vam recordar el Soto en un acte d’homenatge (fa 30 anys que ens va deixar quan en tenia 33, i el 25è anversari no el vam poder celebrar per la pandèmia), amb la participació de Miquel Iceta i Salvador Illa. Lluny de ser un recordatori trist, va ser un moment de retrobament alegre, i de posar sobre la taula idees per al present i al futur.

Malgrat les gallines que vam fer volar, en Javier no era un líder donat als cops d’efecte improvisats i aïllats, no practicava el “jugadamestrisme” estèril, sinó que el seu lideratge es basava en el missatge, l’estratègia i la creació d’equips.

El missatge principal (el que avui anomenaríem el “framing” o el relat) es basava en la idea que allò fonamental eren les condicions materials de vida dels joves més marginats, especialment la jovenut suburbial de les perifèries urbanes (que havien estat analitzades en un Informe que havia elaborat José Ignacio Urenda per a la Corporació Metropolitana de Barcelona). En un “mundillo” juvenil dominat per l’Església i l’associacionisme tradicional, ell va donar veu als qui no en tenien, i va portar els seus interessos al Congrés de Diputats i al Parlament de Catalunya, en un moment que els joves aturats estaven pagant la pau social que va acompanyar la transició democràtica a Espanya.

L’estratègia consistia a desplegar instruments socials amb aliats. Vam crear l’AJEC al món estudiantil amb la Joventut Comunista (amb la qual vam treballar una possible fusió, que no es va produir, per ressuscitar la JSU), vam reactivar la Joventut Europea Federalista amb els Joves d’Unió, i vam intentar impulsar (sense reexir del tot) el Departament de la Joventut Treballadora de la UGT. A l’Octubre de 1986 (31 anys abans del moment culminant del “procés”), Javier Soto i Raimon Obiols (llavors primer secretari del PSC) van convocar una reunió d’estratègia per discutir sobre el creixent pes de l’independentisme entre la joventut.

El Soto sabia que per molt carismàtic que fós, la política útil es fa en equip, com tot, i va reunir al seu voltant a persones d’orígens diversos, representatius de la pluralitat de la joventut catalana de l’època.

Eren temps molt diferents a l’actual, però els reptes de la política democràtica no han canviat. No vam fer suficient perquè els càrrecs institucionals no es convertissin per a alguns en finalitats en si mateixes. Ningú havia tingut temps encara de dedicar tota una vida anant de càrrec en càrrec, i vam ser ingenus en aquest sentit. Eren temps de construcció, tot just vam entrar a la Comunitat Europea el 1986, on no érem totalment conscients de les amenaces que encara encerclaven a la democràcia naixent, i on el fanatisme etarra assassinava absurdament a civils (incloent socialistes) i militars, de vegades davant dels seus fills.

Avui la democràcia torna a estar amenaçada, per altres raons i amb altres tecnologies. Més que mai s’ha de fer tot el possible per recolzar instruments col·lectius amb una veu ferma, llums llargues i equips sòlids i diversos, donant veu als qui no en tenen. Javier Soto és un líder irrepetible, però ahir vam passar el seu relleu a les noves generacions, un relleu que ell va agafar dels avis del POUM, que ens deixaven quan ell actuava i que ell va conèixer. Avis com Pep Jai, el pagès senador del Vendrell, oncle de Martí Carnicer, líder socialista encara en actiu. Recordo en Javier emocionat al funeral multitudinari per Pep Jai a la capital del Baix Penedès el 1989. Aquells avis que van fundar el Moviment Socialista de Catalunya als anys 1940 sota el lema de “Federació, Democràcia i Socialisme”. És la nostra obligació fer que la seva veu no s’apagui mai, i que ara s’escolti i es converteixi en acció.

(En aquest vídeo es pot presenciar l’acte sencer d’ahir; en aquest altre, hi ha missatges recordatoris de persones que vam conèixer a Javier Soto; i en aquest llibret elaborat fa uns anys per Miquel Iceta es poden llegir peces de recordatori).