viernes, 22 de septiembre de 2017

Barcelona no es Caracas

Quizás estoy totalmente equivocado, pero creo que estoy menos preocupado y tengo menos miedo que algunas personas a mi alrededor. Espero no ser víctima de la paradoja del avestruz, de la que habla Josep Oliver en su último artículo en El Periódico. De todas formas mi tranquilidad es relativa, y se basa en la creencia de que nada fundamental va a ocurrir con nuestra vida cotidiana en el corto y medio plazo... mientras la Unión Europea siga en pie. Los intentos de escenificar un "Maidán" en las calles de Barcelona por parte de los dirigentes independentistas son voluntariosos, pero tienen sus limitaciones. Los turistas de momento lo ven como parte del paisaje, como se acostumbran a las procesiones de Semana Santa pese a sus rasgos peculiares. No deseo minimizar la importancia de las mobilizaciones, que muy astutamente se benefician del desprestigio de un gobierno español conservador e inmobilista. Ni tampoco quiero minimizar la gravedad de algunos episodios de intolerancia (hoy tenemos que decir, por ejemplo, YO TAMBIÉN SOY JOAN MANUEL SERRAT) y de violencia de baja intensidad que se han vivido, aunque no son nuevos, sino que de hecho muchos socialistas catalanes hemos crecido con ellos. Pero cuando el revolucionario (y paradójicamente a la vez empresario) líder de Omnium Cultural (una de las organizaciones independentistas) dice que "lo tenemos a tocar", no está muy claro a qué se refiere. Como aclaró el Financial Times, al margen del desenlace de un referéndum que es hoy día clandestino, una declaración o proclamación de la independencia, igual que declaraciones anteriores de soberanía, sólo tendría consecuencias meramente retóricas. Estamos en 2017, no en 1934. Algunos quieren apuntarse al cuanto peor mejor aunque sean sorprendentes compañeros de mobilizaciones de los nacionalistas, pero creo que no se dan cuenta de que Barcelona no es Caracas. Lo digo con todo respeto: todas las personas venezolanas que conozco son encantadoras y talentosas. Y también lo digo con prudencia: nunca he estado en Caracas. Lo más cerca que he estado es en Colombia, donde conocí a personas del país vecino, todas ellas de gran talento, que huían del caos político y económico. Barcelona es hoy una ciudad rica, llena de visitantes: la gente viene, no huye. También es una ciudad llena de problemas, pero otro tipo de problemas, ninguno de los cuales se resolverá ni con la independencia de Cataluña ni con la prolongación del proceso independentista, o mejor dicho, la prolongación del enfrentamiento de nacionalismos, lo más estéril del mundo. Lo que se vive en Cataluña es, con todos los matices y características propias, el capítulo español de la tensión entre la necesidad de construir una gobernanza global (y en particular una gobernanza federal europea) y las pulsiones nacionalistas, los miedos de unas clases medias que han dejado de encontrar en la religión y las grandes ideologías la solución a sus problemas. El remedio a esta tensión es una República Federal europea, pero el camino hacia ella va a ser largo y tortuoso. Como dice un artículo en el diario francés de izquierdas Libération, lo que ocurre en Cataluña es un desafío europeo, y es resultado de un nacionalismo obtuso y anacrónico. Lo que tenemos a tocar son las fiestas de la Mercè en Barcelona, y después el importante acto final de la campaña de micromecenazgo del documental "Federal", al que está todo el mundo invitado. Visca la Mercè!

martes, 19 de septiembre de 2017

Ajudem el Diplocat a traduïr l'editorial del Financial Times

No estic segur que el Diplocat hagi tingut temps de traduïr al català, per fer-lo accessible al gran públic, l'editorial que ahir va publicar el Financial Times, probablement el diari més prestigiós del món. El Diplocat i la tropa de Raül Romeva estan enfeinats intentant que algú més, a part de Maduro, Otegi i Assange, recolzi la seva campanya independentista. Per això m'ofereixo com a bon català per al que faci falta, i en aquest cas crec que fa falta que es conegui exactament el que diu aquest prestigiós rotatiu, que curiosament coincideix amb els trets bàsics del que diem els federalistes catalans: el referèndum és un error, cal negociar un millor autogovern, i la decisió del Tribunal Constitucional de 2010 també va ser un error. Si algú dubta de la meva traducció, pot consultar el text original, i pot contrastar les meves habilitats amateurs com a traductor repassant un altre servei similar que vaig prestar quan els altaveus processistes van ocultar un article federalista a la primera pàgina de La Repubblica, probablement el diari del món que més ha fet per lluitar contra la corrupció i la màfia, i a favor de la democràcia. Aquest és el text complet traduït de l'editorial del Financial Times aparegut ahir:


EL REFERÈNDUM DE CATALUNYA NO POT SER LA BASE PER CONSTRUIR UN ESTAT: EL CAMÍ PER AVANÇAR ÉS UNA NEGOCIACIÓ PER MILLORAR L’AUTOGOVERN
En un discurs al Parlament espanyol de 1932, José Ortega y Gasset, reconegut filòsof i assagista, va descriure Catalunya com "un problema que no se puede resolver, sólo se puede conllevar". . . Els altres espanyols han de suportar els catalans i els catalans han de suportar els altres espanyols ". Ortega parlava en la turbulenta era de la Segona República espanyola, just abans de la guerra civil del 1936-39, quan el secessionisme català va representar breument un desafiament a la unitat d'Espanya. Vuit dècades després, les condicions polítiques són molt diferents. No obstant això, una dosi de la saviesa i el sentit comú d'Ortega és molt necessària quan vivim la intensificació de la confrontació entre els separatistes de Catalunya i les autoritats centrals d'Espanya.
El govern regional de Catalunya i els seus aliats secessionistes estan pressionant amb plans per fer un referèndum sobre la independència  l'1 d'octubre. Això ho fan en contra del Tribunal Constitucional d'Espanya, la màxima autoritat en aquests assumptes, que va suspendre la llei catalana per a la votació. Ho fan tot i que l'article 2 de la Constitució espanyola de 1978 fa referència a "la indissoluble unitat de la nació espanyola" i "la pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols".
A part dels arguments jurídics, que afavoreixen les autoritats centrals d'Espanya, els arguments polítics dels separatistes de Catalunya no són consistents. En les eleccions regionals celebrades al setembre de 2015, les forces independentistes que van des dels nacionalistes de centre-dreta fins als esquerrans radicals van guanyar una estreta majoria dels escons, però no van obtenir la majoria de tots els vots emesos. Això no era una base per accelerar el programa secessionista.
No obstant això, el govern i el legislatiu regional han avançat, de totes maneres, i d'una manera que s'aparta amb celeritat de les normes democràtiques adequades per a un assumpte de tal importància. La llei de referèndums de Catalunya, aprovada el 6 de setembre, no estableix un llindar mínim de vots perquè el resultat sigui vàlid. En teoria, una petita minoria de l'electorat de la regió podria provocar una declaració d'independència. En aquestes circumstàncies, i sense oblidar l’enorme controvèrsia legal que envolta  la votació, qualsevol proclamació d'una Catalunya independent quedaria desproveïda de legitimitat política.
Les comparacions amb referèndums i actes d'independència en altres democràcies són instructives. Quan el Quebec va votar sobre la separació de Canadà el 1995, i quan Escòcia va votar sobre la secessió del Regne Unit el 2014, ho van fer amb el consentiment del govern central i en plena conformitat amb la llei. Quan els tres estats bàltics van declarar la independència de la Unió Soviètica en 1990-91, tenien tot el dret a fer-ho perquè Josef Stalin els havia robat la seva condició i llibertat en els anys quaranta. No es pot aplicar cap d'aquestes condicions  a Catalunya i Espanya.
Sens dubte, l'objectiu a curt termini dels separatistes catalans no consisteix a emetre una declaració d'independència, que seria un gest retòric buit, sinó que és  impulsar eleccions regionals amb l'objectiu d'ampliar les files de la coalició independentista. També poden esperar que Mariano Rajoy, el primer ministre d'Espanya, i el seu govern, responguin amb tanta duresa als secessionistes que aquests es puguin presentar d’una forma encara més visible com a víctimes de la repressió política.
Tant si es fa com si no el referèndum, el pas essencial per a ambdues parts és obrir negociacions serioses sobre una versió actualitzada d'autonomia per a Catalunya. L’estatut de 2006, aprovat per les cambres legislatives  espanyoles i catalanes i pels electors de Catalunya en un referèndum, però desencertadament invalidat el 2010 pel Tribunal Constitucional espanyol, seria un bon lloc per començar.

domingo, 17 de septiembre de 2017

El 1-O es una estafa democrática: adhiérete a este manifiesto

Algunas de las personas que más se han opuesto al gobierno de Mariano Rajoy tienen bien claro que esta oposición no justifica saltarse a la torera el estado de derecho. Y lo han hecho impulsando un manifiesto al que puedes adherirte (yo ya lo he hecho, y Federalistes d'Esquerres está entre las entidades impulsoras). En todos los manifiestos hay que buscar puntos en común, y yo hubiera añadido mucho más: Europa, federalismo, la denuncia a la intimidación y la intolerancia del "procés" (por ejemplo, un profesional de la política independentista ha dicho que los firmantes estamos a las órdenes de quien nos paga, o sea, ha llamado a Cercas, Camps, Villarejo, Marsé, etc., mercenarios). Pero es muy importante que estas voces importantes y queridas y otras muchas digan bien alto que en nombre de la democracia no se puede perpetrar una estafa como la que está en marcha. Nuestras instituciones son mucho más fuertes que quienes las ocupan en este momento. No pasarán, esta vez tampoco. Esto es a lo que acabo de adherirme y te pido también a ti y a todos los demócratas que lo hagan:
"La convocatoria del 1-O hecha por Puigdemont y su Govern es una trampa para toda la sociedad catalana que no podemos avalar con nuestro voto.
Primero. La convocatoria no es transparente. Hecha mediante una “ley de referéndum” elaborada en secreto y a espaldas del Parlament. Aprobada a última hora, y sin tiempo para un debate sosegado que permita expresarse a todas las opciones en condiciones de igualdad.
Segundo. No establece un mínimo de participación. Pero se pretende que el resultado sea válido con solo un voto de diferencia, pudiendo hacer una declaración unilateral de independencia en 48 horas, sin el apoyo de una mayoría de la población catalana. A pocas semanas del 1-O no hay un censo oficial, lo que puede dar lugar a todo tipo de arbitrariedades.
Tercero. Se ha relegado y marginado a las fuerzas políticas de la oposición. Sustrayendo los más básicos derechos democráticos a los miembros del Parlament, cambiando el reglamento, acortando los tiempos e impidiendo el derecho a enmienda y el debate parlamentario. Y esto se hace utilizando una mayoría parlamentaria que no se corresponde ni con el 50% de los votos.
Cuarto. Han aprobado de forma “exprés”, en un solo día, tanto la “ley de referéndum” como las llamadas “leyes de desconexión”. Decisiones de transcendencia vital para toda la ciudadanía de Cataluña y las generaciones futuras pueden ser ejecutadas en cuestión de horas. No buscan que el pueblo catalán decida libre y conscientemente, sino una declaración unilateral de independencia.
Y quinto. El 1-O es una convocatoria unilateral. Puigdemont y su Govern dicen que actúan en nombre de la mayoría de la sociedad catalana, pero las fuerzas en las que se apoyan no representan más que el 36% del censo electoral.
Cualquier demócrata, sea cual sea su posición ante la independencia, debe rechazar esta convocatoria, impropia de una democracia y tramposa.
Por todo ello, los y las abajo firmantes, personas de izquierdas, de variada adscripción ideológica y de distintas culturas políticas, que hemos luchado por las libertades contra el franquismo, contra el terrorismo y contra la guerra, por los derechos de las mujeres y de las minorías sociales, y ahora contra los recortes, la corrupción y que rechazamos las políticas del gobierno de Rajoy, y con el convencimiento de que es posible un futuro común, libremente elegido, en el marco de un España plural donde estén reconocidas todas las identidades de los pueblos que la integran:
Rechazamos el 1-O como una estafa antidemocrática. Y llamamos a no participar en esta convocatoria, que es lo opuesto a un ejercicio de libre decisión del pueblo de Cataluña."

jueves, 14 de septiembre de 2017

Es presentarà Puigdemont a la propera cimera de líders europeus?

D'acord amb la lògica del procés independentista català, crec que Puigdemont hauria de presentar-se a la propera cimera de caps d'estat i primers ministres europeus. D'aquesta manera, no caldria que l'eurodiputat Terricabras fés la seva vaga de fam ni tampoc que Artur Mas convoqués una vaga general. D'acord amb la lògica processista, Europa quedarà impressionada per la gran participació popular al "referèndum" del dia 1 d'Octubre, i no els quedarà més remei que reconèixer la independència de Catalunya i acceptar-la sense més dilació ni tràmit com a membre de ple dret. La independència quedarà "proclamada" per procedir immediatament a una desconnexió d'Espanya en 48 hores mantenint això sí la connexió amb Europa (si la CUP ho autoritza). Plis, plas. No descarto que fins i tot el nostre president de la Generalitat hagi somniat l'escena: arriba a l'edifici de la Unió Europea a Brussel·les on es fan la majoria d'aquestes reunions i diu: "sóc el president de Catalunya i vinc a la cimera de líders europeus". El porter repassa la llista de convocats i no el troba. Respectuosament, li respon: "permeti'm un moment que faré una consulta". S'endinsa a l'edifici i cerca un funcionari de rang més elevat, al qual li explica la situació que s'està produïnt. Aquest funcionari de rang més elevat lliga caps, truca al polític responsable i després d'una breu conversa, li diu al porter que l'acompanyi a on es troba el senyor Puigdemont. El servidor públic, suposem de nom Sr. Van Penkaant, també molt amablement s'adreça al Sr. Puigdemont i li comunica el següent: "li agraïm molt la seva visita i el seu interès, i si em permet li lliuro aquesta còpia impresa dels Tractats de la Unió. Tingui la gentilesa de llegir-se'ls tranquil·lament i si vol en parlem un altre dia per resoldre-li els dubtes que pugui tenir. Resumidament, el que diuen és que això que vostè vol fer, asseure's a la taula de líders, és un desig molt respectable per al líder d'una nació mil·lenària com la seva, però està sotmès a un procediment un xic estricte. Primer hauria d'aconseguir per mitjans legals un canvi en el marc constitucional de l'Estat membre de la UE al qual pertany la seva nació mil·lenària, per aconseguir que es pugui exercir el dret a l'autodeterminació d'una part d'aquest estat. No és fàcil, perquè aquest dret només el tenen les constitucions escrites d'Uzbekistan, Etiòpia, Saint Kitts & Nevis i Liechstenstein. Però tinc entès que la Constitució espanyola es pot reformar en tots els seus aspectes, això sí, requerint una majoria qualificada en dos períodes legislatius consecutius i un referèndum de ratificació. Si ho aconsegueix i a resultes d'això organitza un referèndum legal i acordat amb unes condicions acceptades per totes les parts, que compleixi també les condicions de la Comissió de Venècia, i si l'opció secessionista guanya aquest referèndum amb una participació i una majoria suficients, aleshores haurà de demanar el reconeixement per part de les Nacions Unides. Un cop obtingut aquest, pot demanar l'adhesió com a nou estat-membre de la Unió Europea. En aquest cas, el rebrà el Sr. Michel Barnier, que ara està una mica enfeinat negociant el Brexit, però que segur que tindrà temps per vostè quan hagi despatxat la negociació amb els britànics. Si vol el vaig avisant: quant de temps creu que trigarà a complimentar tots els passos anteriors? Ah, per cert, un cop finalitzi la negociació amb el senyor Barnier, si aquesta és exitosa, haurà de ser ratificada per unanimitat dels 28 estats membres de la Unió, o els que hi hagi en aquell moment..." No sé en el somni de Puigdemont, però crec que en la realitat això és el que passaria si s'apliqués la lògica processista i el nostre president fós coherent amb ella. No sé però si arribarà a passar. En el processisme estan representades persones de nivells intel·lectuals molt diversos, en un ventall que va diguem que des de Joan Josep Nuet fins a Andreu Mas-Colell. Potser els procediments comunitaris són massa sofisticats per al nivell mitjà, però els més savis entre els processistes potser haurien d'explicar-li d'una vegada la veritat al seu líder.

martes, 12 de septiembre de 2017

¿Por qué una parte de la extrema izquierda repite los tópicos de Mas y Puigdemont?

Ayer al final de un debate en Público TV que tuvo lugar en los estudios de la empresa Mediapro en Barcelona, dije que me parecía una vergüenza que el líder (Puigdemont) de una fuerza política que se ha pasado las últimas décadas cercenando la autonomía municipal y boicoteando a los ayuntamientos, ahora se dedique a promover que la gente persiga en la calle a los alcaldes y alcaldesas. Se exige a éstos que solucionen lo que Puigdemont (y Rajoy y Mas) han sido incapaces de solucionar desde la sentencia del Estatut de 2010. Hace ya de eso 7 años, en los cuales no se ha producido, no sólo la "independencia", sino ni siquiera el más mínimo avance en el autogobierno catalán. Lo que me sorprendió fue que a continuación la actual alcaldesa de Badalona, una persona de la extrema izquierda, no sólo no apoyó mi denuncia del anti-municipalismo convergente (un mensaje de consenso de la izquierda catalana de los últimos 37 años), sino que hizo todo lo posible por defender la estrategia del actual gobierno catalán respecto a los ayuntamientos. No sólo no se solidarizó con sus colegas del área metropolitana de Barcelona y otros puntos de Cataluña, que con toda dignidad rechazan hacerles el juego a quienes desean dinamitar el estado de derecho, sino que dijo que le parecía bien lo que hacía Puigdemont. Además lo hizo utilizando expresiones típicas del procesismo post-pujolista, como que las actitudes anti-municipalistas del mundo convergente eran una "pantalla pasada". En realidad esta discusión final no fue más que la culminación de un sorprendente debate, donde hice lo posible para dejar claro que en Cataluña existen visiones muy diversas, que la independentista es sólo una de ellas, y que los federalistas resolveríamos las cosas de otro modo. Un sorprendente debate porque yo pensaba que iba a una discusión amable tras tener que cruzar a pie una Barcelona llena de esteladas (por la manifestación de la Diada) para llegar al estudio, ya que se supone que era un debate entre personas de izquierdas. Aparte de la alcaldesa de Badalona, estaba una diputada autonómica de la CUP; una representante de la corriente "Anticapitalistas" (entiendo que la extrema izquierda de Podemos); un politólogo de fuera de Cataluña que dijo ser fundador de Podemos y que se quitó para el debate la camiseta del Sí que llevaba puesta (todo un detalle de moderación); y una diputada de ICV. Ésta última hizo un papel a mi juicio muy digno, con puntos de acuerdo y de discrepancia con mis posiciones. Pero los demás repitieron todos los tópicos de Puigdemont y Mas (que no me voy a entretener a rebatir aquí porque ya lo he hecho en muchísimos otros posts): que ya se ha intentado todo, que para ser federales primero hay que separarse, que si va mucha gente a votar Europa no tendrá más remedio que apoyarnos, que la Comisión de Venecia ampara el referéndum (estrictamente falso), etc. En ningún momento a ninguno de mis contertulios se le ocurrió sugerir que el proceso independentista podía ser una cortina de humo para tapar la corrupción de Convergencia y su política de recortes. Ni tampoco se le ocurrió a nadie plantear una reflexión sobre por qué entre los partidarios de la independencia están sobre-representados los sectores de un nivel de renta medio-alto. ¿Tiene esto algo que ver con la cena de Pablo Iglesias con Junqueras y Jaume Roures? ¿Tiene esto alguna conexión con la intervención de Assange en el debate catalán? No creo en las teorías de la conspiración. Sí creo que existen complementariedades estratégicas entre el independentismo catalán y las dinámicas financiadas entre otros por Putin a favor de crear inestabilidad en Europa (cuanto peor, mejor) para promover una globalización desregulada y la ley del más fuerte.

jueves, 7 de septiembre de 2017

L'Abacus i com explicar als nostres pares el que passa a Catalunya

Estimada mare i estimat pare,

us escric perquè darrerament m'heu estat fent arribar (a mi i als meus germans) en alguns casos la vostra vergonya, i en altres els vostres temors, sobre el que succeeix a Catalunya. Com que vosaltres ens veu llegar els mots i el catalanisme (en temps molt més difícils que els actuals), i em vau portar a la plaça de Sant Jaume quan va arribar el president Tarradellas, em sap molt greu que no pugui respondre satisfactòriament i ajudar-vos a calmar aquests sentiments com us mereixeu, tant vosaltres com totes les persones de la vostra generació que van fer possible la democràcia i l'auto-govern. Penso no només penso en vosaltres, sinó també en tots aquells milers de pares i mares que van venir d'altres terres d'Espanya i que també estaven aquella tarda a la Plaça de Sant Jaume i en tantes altres manifestacions. He pensat en vosaltres (com estar a l'alçada del vostre llegat i el de la vostra generació) quan he estat pensant com respondre a la negativa de la Cooperativa Abacus a una petició meva perquè retirin "samarretes del sí" de les seves botigues. Reprodueixo al final del post el que els he contestat, perquè crec que és important trobar els mots adequats, i vosaltres de mots (encara que sigueu matemàtics o precisament per això) en sabeu molt. Primer vaig pensar que el problema era com explicar aquestes coses als nens (jo a la meva filla i neta vostra) que ens acompanyen aquests dies a les botigues Abacus a comprar llibres de text o material escolar. Però el problema no és explicar això als nens, que al cap i a la fi encara no saben molt bé d'on venen les polèmiques actuals, i que a més són educats a l'escola i a les xarxes mateixes en la solució col·lectiva dels problemes, el respecte als altres i tot allò que la majoria que governa avui a Catalunya ha oblidat. No em preocupa gaire en aquest sentit la generació dels vostres nets, al contrari, hi tinc posades grans esperances, perquè ells sí que sabran treure tot el profit de la nostra pertinença a Europa, un altre llegat de la vostra generació que la meva no està sabent aprofitar. Em preocupa com explicar-vos el que està passant a vosaltres, els nostres pares, que vau fer possibles les institucions que avui tenim, la nostra llibertat. I de moment em quedo sense paraules, excepte les que puc abocar en aquest blog i en les meves campanyes testimonials contra aquells que diuen parlar en nom de la pluralitat. Heu llegit a George Orwell i Viktor Klemperer i els seus llibres i escrits sobre la manipulació del llenguatge? Quan se'ns ven la vulneració de l'estat de dret com a democràcia, o les campanyes d'adoctrinament com a pluralisme, o el nacionalisme més vulgar com a civisme, no estem caient en un problema de la mateixa naturalesa, si bé per sort i almenys de moment no del mateix grau, que el que aquests grans autors van denunciar?
Bé, perdoneu que us distregui de les vostres preocupacions, però si teniu un moment us agraïré que em digueu si creieu que vaig ben encaminat en la recerca dels mots adequats.
Us estimo molt,

Francesc

Benvolguda Muntsa,
moltes gràcies per respondre amablement a la meva preocupació sobre l'exposició i venda de "samarretes del sí" a les botigues d'Abacus. L’argument de la carta (corregeix-me sisplau si el resum és equivocat) és que aquesta campanya és una manifestació més del compromís de la cooperativa amb la pluralitat de Catalunya. Aquest compromís, diu la carta, s’ha manifestat en el passat amb la presentació de llibres d’autors com Miquel Iceta o Ferran Requejo, o la participació en campanyes com el Correllengua.
El to amable de la vostra resposta contrasta amb el to aspre que està adquirint la campanya que ajudeu a impulsar, to aspre i en alguns casos manifestament intolerant que es manifesta des de les xarxes socials fins a les rodes de premsa d’algun responsable armat i uniformat, passant pel trist espectacle del que hem vist al Parlament de Catalunya els darrers dies.
Crec que és d’agraïr aquest to, i val la pena aprofitar qualsevol escletxa de diàleg constructiu, que farà molta falta a Catalunya. En primer lloc, val la pena aprofitar aquesta escletxa per manifestar que l’argument de la carta no se sosté, tot i que és molt interessant i útil que s’utilitzi l’estàndard de la pluralitat. Efectivament, és un objectiu molt desitjable. Però que es contradiu obertament amb una campanya, la del sí, que no és una campanya plural, sinó la campanya d’una part de la societat catalana, que utilitza de forma partidista totes les institucions col·lectives al seu abast per imposar la seva voluntat a la majoria, que genera una enorme divisió social, i que ignora o menysprea els sentiments de com a mínim la meitat de la societat catalana (i en moltes àrees on Abacus té botigues, clarament més de la meitat) com reflecteixen totes les enquestes i resultats electorals. Presentacions d’un llibre fetes durant un parell d’hores en una botiga, o campanyes que generen un gran consens social, no es poden comparar amb la utilització de l’espai de totes les botigues de la cooperativa, durant setmanes, per una opció política, respectable, però que realitza al meu entendre un ús abusiu de l’espai que hauria de ser de tothom, especialment de tots els clients, cooperativistes i treballadors de l’organització. Igual que a ningú se li ocorriria fer servir una botiga d’Abacus (o una oficina de la Caixa, o les escoles de Catalunya) per fer campanya electoral, és insòlit que es facin servir les botigues per fer campanya d’una de les opcions d’un referèndum que a més l’ha convocat una de les parts al marge de l’estat de dret, pretenent imposar la pregunta, la data i les condicions al seu gust.
La carta manifesta la seva posició contrària a qualsevol boicot. Comparteixo aquesta posició. Jo no tinc voluntat ni capacitat d’impulsar cap boicot, com sí que estan fent alguns responsables de la campanya que promou Abacus amb un diari en concret (exemple aquest diari de la pluralitat que efectivament fins ara hi ha hagut a Catalunya) per haver exercit el seu dret a la llibertat d’informació. Sí que crec que és útil que els socis i sòcies i les persones interessades coneguin els arguments d’Abacus per poder prendre lliurement les seves decisions, i per això comparteixo aquesta correspondència en el meu blog.
També se’m diu que els òrgans d’Abacus han validat la venda d’aquestes samarretes i que Abacus seguirà col·laborant amb els seus socis per mostrar la seva pluralitat. Com que estic realment molt interessat amb com es prenen determinades decisions en organitzacions del sector no lucratiu, prego als responsables d’Abacus que m’informin de quin òrgan, en quina data i recollit en quina acta s’ha aprovat col·laborar en aquesta campanya. I també que m’informin si com a soci tinc dret a proposar campanyes (i a qui m’haig d’adreçar) que facin un mateix ús de l’espai i el temps que ha fet aquesta campanya per oferir punts de vista diferents sobre la problemàtica de referència. Això, com alguns voldrien, no és fer campanya pel "no", sinó mostrar a la ciutadania que hi ha altres formes de resoldre els problemes institucionals que no passen per la supressió del diàleg, i que sí que passen per l’autèntica pluralitat, el respecte i l’estat de dret.
Atentament,

Francesc Trillas
PS: després d'escriure aquesta carta he vist que l'entrenador del FC Barcelona, Ernesto Valverde, ha dit en roda de premsa que el Barça és un club plural on hi ha gent que pensa de diverses maneres, i que per això ell preferia no expressar la seva opinió personal respecte a la situació política que es viu a Catalunya. Tot un exemple, al meu parer, de bon comportament per part d'un responsable d'una entitat del sector no lucratiu.

sábado, 2 de septiembre de 2017

El "processisme" i la manipulació del sector no lucratiu

Hi ha diversos exemples de l'abús de l'espai col·lectiu per part del "processisme". Des de posar grans banderes en llocs emblemàtics que són de tots fins a la instrumentalització abusiva de les institucions i dels mitjans públics de comunicació. Un altre exemple és l'intent sovint reeixit d'utilitzar entitats no lucratives de diferent naturalesa aprofitant-se del caràcter dispers de la seva governança i de diferents formes de "bullying" sobre els seus socis i dirigents, molts dels quals no gosen expressar la seva incomoditat. Sóc respectuós amb els que pensen que aquestes exhibicions són mostres de llibertat d'expressió, i fins i tot en algun cas pot ser bon negoci, però crec que el respecte a l'opinió de les minories (o majories silencioses) sigui al Barça o a l'associació pro-Sàhara del Penedès o a l'exhibició castellera de Vilafranca, hauria de prevaldre. En el cas de la Cooperativa Abacus jo he decidit no callar, i animo a tothom que pensa el mateix que jo en aquest cas o en altres semblants a no callar-se. Per això he escrit aquesta carta (de la qual estic segur que els amables responsables d'Abacus, probablement víctimes i no responsables d'aquest fet, em donaran resposta):

Benvolguts senyors o benvolgudes senyores d'Abacus,

sóc soci de la Cooperativa Abacus i professor de la UAB (Departament d'Economia Aplicada).
Els escric aquest missatge per fer-los arribar la meva més enèrgica protesta per la presència de propaganda política partidista a la llibreria d'Abacus de la UAB, on avui he entrat amb la meva filla de 10 anys.
Em sembla lamentable que s'exposin a la botiga i estiguin a la venda "samarretes del SI". Aquestes samarretes no només són propaganda política partidista, sinó que a més ho són com és públic i notori d'un procés il·legal, un suposat referèndum on els que no pensem igual no hem tingut forma d'intervenir en la pregunta, la data, el finançament de les campanyes, etc.
Com a soci d'Abacus (núm 245446118) exigeixo una explicació abans de donar-me de baixa de soci i animar a fer-ho a totes les meves relacions personals, laborals i contactes en les entitats de les quals formo part.
Faig còpia a la rectora de la UAB, en la mesura que entenc que la llibreria de la Plaça Cívica deu tenir algun règim contratual amb una universitat que és pública, plural i neutral i que sempre ho ha estat, així com a la seva cap de gabinet.
De totes maneres la meva queixa no només es refereix a l'establiment de la UAB, sinó a tots els establiments Abacus, donat que jo pensava que com a soci d'Abacus ho era d'una cooperativa de Consum i no d'una entitat dedicada a la propaganda política partidista i sectària, especialment en un tema que divideix profundament a la societat catalana.
Tinc altres queixes sobre el caràcter localista de la llibreria de la UAB, que contrasta amb un Campus que és d'excel·lència internacional i que per sort cada dia està més ple d'estudiants i professors de tot el món, i que contrasta també amb les llibreries d'altres universitats del món o de la mateixa ciutat de Barcelona. Però ja m'estendré sobre això un altre dia.
Atentament,

Francesc Trillas