sábado, 5 de agosto de 2017

L'independentisme, fase superior del pujolisme

La auto-inculpació de Jordi Pujol confessant que era un defraudador fiscal i els gravíssims problemes de corrupció en què està implicada la seva família, no impedeixen veure molts factors de continuïtat entre la deriva del procés independentista i la llavor que va sembrar durant molts anys el pujolisme. Si l'onada identitària internacional la complementem amb la perspectiva d'història local, específica, del pujolisme, no estarem molt lluny d'assolir les claus interpretatives essencials per entendre el que passa a Catalunya (sumat a la sentència de l'Estatut, el PP, etc.). Algunes fotos que han corregut per la xarxa, amb Jordi Pujol en primera fila d'un acte de Puigdemont (on entre Pujol i Toni Comín només hi havia l'actual conseller d'Interior i un altre personatge, cosa ben descriptiva d'una aproximació progressiva) il·lustren aquesta realitat. De l'actuació impune dels serveis de seguretat d'un partit en el Parlament de Catalunya a l'any 1984, en ocasió de la querella de Banca Catalana, hem passat a la glorificació d'organitzacions para-governamentals i a l'aixopluc d'organitzacions que justifiquen la violència sota el ben après argumentari de la diferenciació entre legalitat i legitimitat. La contínua erosió de les institucions públiques per satisfer una estratègia de formació de l'esperit nacional demostren que, quan coincideixen amb un fracàs estrepitós dels projectes d'internacionalització, la retòrica europeista del passat era pura façana. La paràlisi del PP proveeix l'excusa perfecta per una estratègia d'apropiació de tot allò que hauria de ser comú. És igual si els resultats reals, de creació de noves institucions, són inexistents: l'objectiu és bàsicament identitari. L'atracció de personatges provinents de l'esquerra, alguns per convicció i altres per oportunisme, i entre aquests alguns obtinguts a un preu més car i altres a preu de saldo, també ha format part històricament de la caixa d'eines del pujolisme. Intel·lectuals ben cuidats per Jordi Pujol i Soley amb generoses càtedres en (de Catalunya) obertes universitats avui pregonen als nostres diaris que el procés independentista és a Catalunya el que el 15M va ser a la resta d'Espanya, quan la majoria dels que sí que van recolzar el 15-M a Catalunya, com Carlos Jiménez Villarejo o Guillem Martínez, denuncien que el "procés" d'Artur Mas i els Pujol va ser la forma de frenar el 15-M a Catalunya. El mateix sociòleg que fa l'associació entre 15-M i el procés també ens diu que els independentistes són els sectors més joves i dinàmics de la societat catalana. Gràcies per la desqualificació. Però no està molt clar on deuen estar aquests joves dinàmics, perquè si mirem els resultats electorals de l'àrea metropolitana de Barcelona (que deu ser on hi ha més joves dinàmics de Catalunya) resulta que hi ha poquíssims regidors de partits sobiranistes, o aquests partits treuen els seus pitjors resultats a les eleccions de tot tipus. Per sort en el mateix diari hi havia avui articles refrescants de Remei Margarit i Xavier Arbós, que ja se sap que no deuen estar entre els sectors més dinàmics. Intento aïllar-me de tanta intoxicació llegint l'autobiografia de Juan Goytisolo, un exemple de persona per qui fugir de la burgesia catalana, de l'Espanya negra i del pujolisme, i a la vegada lluitar per la democràcia i per la fecundació de cultures van ser la mateixa cosa. I una persona que igual que molts de nosaltres patia tortícolis veient els canvis espectaculars d'alguns vells companys de lluita.

No hay comentarios:

Publicar un comentario