sábado, 22 de julio de 2017

Quan les institucions molesten

He argumentat diverses vegades en aquest blog que el paral·lelisme que més s'escau des del meu modest punt de vista a l'independentisme català no és el feixisme del segle XX, sinó altres moviments nacional-populistes del moment present. Això no vol dir que no haguem de tenir presents els riscos de derives que s'han produït en altres moments de la història, on el cervell humà es trobava en el mateix estadi evolutiu que en l'actualitat. El que ha evolucionat no és el cervell humà, sinó les nostres institucions col·lectives. Si el capital és treball acumulat, en una democràcia avançada les institucions són acció política democràtica acumulada. Aquesta acció acumulada ha après dels errors i ha aprofitat els encerts, i per això avui tenim institucions avançades com Constitucions, els funcionariats, la Unió Europea, la justícia, els cossos policials, la premsa, etc. És molt interessant seguir una mica al dia les vicissituds de l'administració Trump i les desventures del Brexit (o dels nacional-populistes polonesos, turcs, hongaresos, russos, holandesos, francesos, finlandesos, nord-italians...) perquè els paral·lelismes amb l'independentisme català són enormes. Respecte a Trump, no és només la tendència al deliri tuitaire de la màxima autoritat, sinó també la lluita permanent d'aquesta autoritat i els seus aliats per arrambar totes les restriccions institucionals possibles. Si Trump es va carregar James Comey, director del FBI, Puigdemont ha substituit una cúpula política de la policia neutral, per una cúpula de fanàtics amb tendències xenofòbiques. Si Trump es queixa de la neutralitat del seu propi fiscal general (Sessions), i pateix pels avenços del fiscal especial (Mueller) encarregat de la connexió russa, Puigdemont fa els possibles perquè no es notin els informes dels lletrats del Parlament o del consell de garanties estatutàries. Les institucions s'intenten primer instrumentalitzar, i si no es deixen, s'erosionen, com a Polònia o Turquia o Veneçuela o Rússia. Turull fa grans escarafalls parlant del caràcter sagrat del Palau de la Generalitat, que ells mateixos han profanat tantes vegades fent-hi declaracions i actes de partit. Si s'estimen tant les institucions, com és que no en tenen més cura, per exemple abstenint-se d'expoliar-les. Aquesta és l'herència del pujolisme, el seu gran llegat (a part del de l'avi Florenci): instrumentalitzar les institucions i, si no es deixen, arrasar amb elles: la justícia, la premsa, la legalitat, el funcionariat... Respecte al Brexit és semblant: el Parlament molesta, els experts molesten, els jutges que parlen de procediments estan contra el poble. Tot s'hi val quan es tracta de posar una ratlla al terra i dividir la societat en dos, com em deia ahir un amic meu. A un costat de la ratlla hi ha els dolents (i feixistes, etc., als quals se'ns recorda que podrem votar per darrera vegada i que després serem lliures de marxar) i a l'altra hi ha els bons. Però les institucions sòlides són les que creen dues ratlles, molt apartades l'una de l'altra, i accepten a tothom entre aquestes dues ratlles, i discuteixen i construeixen junts, i només queden exclosos els extrems, i si no queda exclòs ningú, millor, almenys en aquelles decisions fonamentals que defineixen les lleis bàsiques de convivència. Tant el trumpisme com el sobiranisme britànic com el sobiranisme català han optat per mobilitzar els fidels abans que convèncer i seduir els dubtosos o els escèptics, els quals són insultats i arraconats. Per això és comprensible però trist que entre les institucions que es vulguin carregar estiguin els procediments complexos d'una societat avançada, que són els que permeten que tothom pugui participar en allò col·lectiu i beneficiar-se'n, o almenys no sortir-ne molt perjudicat. En unes eleccions o un referèndum, per exemple, veiem les urnes i els vots, però en les democràcies que funcionen, com la nostra, una votació pública, institucional, és molt més (el problema és que el més important és invisible): és un marc legal, un cens, una autoritat neutral, una pregunta acceptada en un referèndum o unes candidatures legals en unes eleccions. És molt simplista dir que "només és votar" o "posar les urnes", o "qui sóc jo per dir als X quin ha de ser el seu futur". Tot això són frases senzilles, que caben en un tuit d'un esportista o un presentador de televisió, però no omplen un argument, perquè el que fa que les votacions tinguin validesa són les institucions en què s'emmarquen. Crec de totes maneres que el que s'ha construit al llarg de dècades d'evolució democràtica, a Europa i Amèrica, resisitirà els atacs dels tuitaires en cap. Però també podria estar equivocat. Millor que fem tot el possible, amb la màxima intel·ligència i elegància possibles (com ensenya Dion) per ajudar les institucions democràtiques a resistir.

martes, 18 de julio de 2017

Estem massa tranquils?

A Catalunya no hi ha cap institució que estigui preparant plans de contingència que preveguin quelcom semblant a la "independència". Crec que ni tan sols la Generalitat mateixa. Hi ha entitats i institucions, com el FC Barcelona i alguna universitat, que s'han adherit amb tota alegria al "pacte" pel referèndum, però que no tenen creat ni un grup de treball, ni una unitat, ni una comissió, per avaluar escenaris relacionats amb un canvi institucional a Catalunya. Fa poc es va reunir la rectora de la meva universitat (que no s'ha adherit a aquest "pacte") amb el president de la Generalitat i, almenys del comunicat oficial, no en consta que el Sr. Puigdemont avisés a la Sra. Arboix de cap canvi a curt, mitjà o llarg temrini, relacionat amb el marc legal actual que permet que els treballadors i les treballadores de la Universitat cobrin la seva nòmina, i els títols universitaris dels estudiants tinguin validesa a tota Europa. I malgrat això, en la superfície de les coses, no hi ha més remei que parar atenció al fet que ahir va deixar el govern de la Generalitat el seu darrer servidor públic, és a dir, la darrera persona que estava allà perquè creia honestament que estava prestant un servei públic, de caràcter institucional, a la ciutadania. Em refereixo a Albert Batlle, veí meu i amic, i fins ahir Director dels Mossos d'Esquadra. Ha estat substituit per un personatge fanàtic amb clares tendències xenofòbiques, si fem cas a una sèrie de tuits que els mitjans de comunicació tradicionals i "socials" han trigat hores, potser minuts, a trobar. Els qui hem llegit a Timothy Snyder, estudiós de les forces para-militars a l'Europa del segle XX, i que ens parla de la història com a advertència, no hauríem d'estar una mica més preocupats? Suposo que ens refiem de la solidesa de les institucions formals i no formals (com el sentit institucional dels sindicats de mossos) democràtiques del segle XXI, en especial de les institucions europees, i entre elles (jo no tinc patrimoni, però tinc un sou) la funció del banc central europeu com a prestamista en darrera instància i per tant manguera dels nostres caixers automàtics en cas d'emergència. Al govern de la Generalitat des d'ahir em temo que no hi queda cap servidor públic (em refereixo al personal polític, no al personal funcionari; si hi és, sisplau que ho demostri). Això fa més creïble que el reducte que hi roman després de les purgues successives de moderats intentarà fer alguna cosa, però també fa més imaginable que allò que intentaran no tindrà ni cara ni ulls. Volien crear un estat nou de la Unió Europea, la Dinamarca del Sud, i sembla que el que estan planejant de veritat és fer una acampada al parc de la Ciutadella. Però potser els estem infravalorant.

domingo, 16 de julio de 2017

La internacionalización que sí funciona

(Café Federal -C/ Parlament, Barcelona, Julio de 2017) Nos reunimos con Patricia e Iván para organizar en fechas próximas un acto sobre federalismo y democracia. El lugar de la reunión podría ser metafórico por el nombre del café, de la calle y por ser uno de los lugares de moda de la ciudad, con una gran presencia de ciudadanos de diversas procedencias. Porque lo cierto es que la propuesta de avanzar desde Cataluña a través de reformas federales de España y Europa tras deliberaciones parlamentarias cada vez recoge más apoyos. The Economist acaba de publicar un artículo donde termina por reclamar una reforma de la Constitución española en referencia a la cuestión catalana, recogiendo posiciones que se habían hecho escuchar en un reciente debate on line en el blog de la London School of Economics. Las grandes fundaciones de la democracia alemana también se han posicionado por una solución federal. Lo hizo hace poco la fundación Adenauer de la democracia cristiana y lo viene haciendo desde hace tiempo la Fundación Ebert del SPD, que ha publicado un artículo del autor de este blog entre sus publicaciones oficiales defendiendo una propuesta federal para España y Europa, y que este año también organizará con la Fundación Campalans en Octubre la Convención Federalista (y van tres ediciones). Me consta además que el patriarca del federalismo mundial, el canadiense Stéphane Dion, sigue muy de cerca con empatía las evoluciones y esfuerzos del federalismo catalán y español, que desde hace tiempo viene rompiendo la espiral del silencio que algunas estrellas sólo consideran roto cuando hablan ellas. Mientras tanto, los líderes del socialismo catalán y barcelonés, tan denostados por el nacionalismo español y catalán, no tienen problemas en ser recibidos con los brazos abiertos por quienes en Bruselas no quieren recibir a los líderes del independentismo catalán. Si Puigdemont, convertido desde hace tiempo en un paria internacional, hubiera priorizado el criterio de eficacia en su reciente remodelación, en lugar de haber apartado a los moderados para poner a talibanes, hubiera cesado a Romeva y sus colaboradores, quienes no sólo han arruinado el prestigio internacional de la Generalitat, sino que han fracasado en el objetivo que les había encargado el actual presidente (y el anterior) y que no era el prestigio, sino simplemente conseguir apoyos a la causa independentista. Parece que sólo cosechan apoyos de figuras internacionales (de origen catalán) en el mundo del deporte. Los avances en la internacionalización de la propuesta federal se han hecho sin gastar ni un euro de dinero público, mientras que el fracaso en la internacionalización del proceso independentista se ha producido con un escandaloso derroche de recursos de los y las contribuyentes que no defraudamos a hacienda. En realidad ya estamos en el 2 de Octubre (a efectos prácticos) y los independentistas desde el punto de vista institucional están donde estaban en 2012, eso sí con la sociedad más dividida y desmoralizada. Para conseguir algo parecido a la creación de un nuevo estado-nación europeo, dos pre-requisitos serían el apoyo internacional y el apoyo social de una mayoría cualificada. Lo primero ha fracasado desde hace tiempo y no va a cambiar antes de dos meses y medio. Lo segundo está cada vez más lejos, a medida que la base social del independentismo se reduce, y el votante mediano catalán, que seguramente es el catalán de izquierdas que con ingenua candidez ha ubicado Lluis Lach, se reconoce federalista (y además es insultado por los talibanes que llevan la voz cantante, nunca mejor dicho).

jueves, 13 de julio de 2017

F.E.N.: la gran obra de Jordi Pujol

Els qui encara defensen amb la boca petita Jordi Pujol i Soley acostumen a dir que el que quedarà és la seva obra, referint-se possiblement a la seva obra de govern després de 23 anys com a president de la Generalitat. Però els costa fer referència a un sol exemple d'una sola obra perdurable, d'alguna institució de gran prestigi que es pugui dir que té l'empremta de l'antic president. Pujol va desaprofitar l'oportunitat de construir des de zero una administració modèlica. Va tirar per la borda l'ocasió de bastir uns mitjans de comunicació públics educatius i exemplars, una llei electoral catalana, una divisió territorial que servís algun objectiu públic i no el control del territori. Va haver d'aplicar el model lingüístic de l'esquerra catalanista (de Marta Mata i Pepe González), perquè el seu era un model lingüístic segregador. L'única institució perdurable d'èxit que ha creat, i no crec que la manera de fer-la fós d'ell, sinó de Mas-Colell, és la Universitat Pompeu Fabra, que tot i així és discutible que hagi generat les externalitats positives que justificarien l'enorme prioritat donada a aquesta universitat per sobre d'altres. Les coses que han quedat a Catalunya, a part d'aquesta normalització lingüística concebuda per l'esquerra, no les ha fet Pujol: són els Jocs Olímpics de Barcelona, que la família Pujol va veure amb gran desconfiança, i que prefiguraven un model federal; i la garantia d'una sanitat pública (deguda a un model comú a tota Espanya, impulsat per Ernest Lluch), avui trontollant per culpa de les retallades de la dreta espanyola i catalana. No: la gran obra de Jordi Pujol i Soley és la Formació de l'Esperit Nacional (F.E.N.), per sobre de la llei si fa falta. El marit de Marta Ferrusola va concebre el govern de la Generalitat com una continuació de les seves activitats associatives en la clandestinitat, com una manera de propagar els seus objectius cívics, més enllà de les regles si feia falta, amb la diferència que les regles d'una democràcia homologada són legítimes i les d'una dictadura no. Recordem que entre l'obra de govern de Pujol hi ha el record ominós d'aquell conseller Comas, que dedicava els pressupostos de Benestar Social a boicotejar l'esquerra catalana a la perifèria de Barcelona. Pujol i Soley i la seva família s'han dedicat sistemàticament a tirar pel dret i a promoure sense reparar amb diners dels contribuents i dels donants de comissions il·legals una cosmovisió romàntica de la realitat catalana que fós instrumental de pas als objectius de mantenir l'ordre econòmic establert i el pes de la classe social de la qual forma part aquesta família (així la burgesia catalana es va fer perdonar el pecat original d'haver recolzat el franquisme). La qual a més forma part d'un conjunt de famílies (Rossells, Alavedres, Prenafetes etc.) acostumats al frau fiscal i al regateig constant de la llei. No en quedarà cap institució pública perdurable, en el sentit d'alguna estructura que beneficïi amb caràcter universal a la societat en el seu conjunt. No en quedarà res perquè no hi ha hagut mai la voluntat de fer això. No en quedarà ni un referèndum ben fet, ni un intent de fer una realitat nova amb cara i ulls, perquè no hi ha hagut en cap moment un intent coherent de construir des de Catalunya una contribució de qualitat, mínimament consensuada, a una Europa sense fronteres al segle XXI. L'actual procés català és una herència d'aquesta prolongada lliçó de F.E.N., i comparteix tots els seus defectes: molta mobilització i molt poca institucionalització universalitzadora. És una vergonya que des de sectors provinents de l'esquerra es disculpi tot això o es miri cap a un altre lloc. Una vergonya.

martes, 11 de julio de 2017

Polítics en actiu que fan la tesi doctoral

Malauradament alguns periodistes viuen tan a prop de l'actualitat que obliden la història. Una crònica de la revista El Temps diu que "Poques vegades un conseller del govern en exercici de les seves funcions esdevé doctor de l’acadèmia" (com si fós un mèrit) a l'encapçalament d'una interessant crònica sobre la lectura de la tesi doctoral del conseller de la Generalitat Santi Vila. En realitat, hi ha un precedent no gaire llunyà, el del també conseller convergent de la Generalitat Jaume Roma. Com recorda e-noticies "L’any 1995, el llavors titular de Política Territorial i Obres Públiques, Jaume Roma, va defensar la seva investigació sobre el sistema sanitari català a la Universitat Autònoma de Barcelona. El tribunal va criticar llavors el que va qualificar com una exposició en forma de programa polític de gestió”. No només això (sé la història perquè va succeir en el que ara és el meu Departament, i els veterans que en van viure l'experiència m'ho han explicat): el doctorat d'Economia Aplicada va decidir a resultes de la lamentable experiència augmentar significativament el nombre i la qualitat dels filtres per evitar que aquell procés vergonyant tornés a passar. Que jo sàpiga, Jaume Roma no ha tornat a aixecar cap ni acadèmicament, ni política, però vés a saber... En Santi Vila tothom diu que és una persona tan intel·ligent i no tinc cap motiu per pensar el contrari. Sí que constato que ha decidit fer la tesi doctoral en una universitat de poc prestigi pel que fa a la recerca, especialment en el terreny de les humanitats, i que el seu tribunal està format exclusivament per intel·lectuals locals. A les universitats que intentem tenir una certa ambició pel que fa a la recerca, intentem que als tribunals hi hagi acadèmics amb una perspectiva internacional, si pot ser d'altres països, també quan la temàtica és local (en realitat hauria de ser especialment quan la temàtica és local). Potser aquest tribunal és el millor que es podia tenir per a aquesta temàtica, no ho sé. Però o bé aquest govern català governa molt poc i els seus consellers tenen molt temps lliure; o bé el treball de recerca professional de Vila no hauria passat per filtres més rigorosos, d'excel·lència internacional. O ets un governant seriós, o fas una tesi doctoral seriosa: les dues coses alhora són incompatibles. Santi Vila té l'aurèola de ser un polític diferent: millor. Però com a polític en actiu que ha decidit fer una tesi doctoral amb aparentment pocs filtres es posa en l'estel·la no només de Jaume Roma, sinó també de Rodrigo Rato i Francisco Camps. Altres vam decidir jugar-nos-la i fer el doctorat a l'estranger abandonant la política professional, competint per beques i per l'atenció de professors molt allunyats de l'oligarquia catalana. A fora hi fa més fred, però s'aprèn més.

domingo, 9 de julio de 2017

De la batalla por las palabras al debate sobre la realidad

"Aparecen nuevas palabras o las viejas adquieren un sentido nuevo y especial o se forman nuevos compuestos que no tardan en solidificarse y en convertirse en estereotipos". Pienso por ejemplo en el uso insultante que los independentistas catalanes vienen dando a la palabra "unionista" en Cataluña. O el uso de la palabra "fascista" para todos aquellos (del PP a Podemos, pasando siempre por los socialistas catalanes, que estamos acostumbrados y orgullosos de recibir por todas partes) que no se ponen a las órdenes de Puigdemont (un político con "estudios de" filología) y Lluís Llach (un ex-cantante puesto a político). Debe ser la forma que tienen algunos de ampliar su base social.
"Pueblo se emplea tantas veces al hablar y al escribir como la sal en la comida; a todo se le agrega una pizca de pueblo: fiesta del pueblo, camarada del pueblo, comunidad del pueblo, cercano al pueblo, ajeno al pueblo, surgido del pueblo..."
Hay una parte del debate político y circense en Cataluña y España que ya está siendo protagonizado por filólogos, cantantes o periodistas expertos en el uso del lenguaje, ante la falta de avances reales de ningún tipo en lo que es la solución de los problemas prácticos. Lo ilustra hoy el excelente artículo de Álex Grijelmo sobre la pregunta del presunto referéndum catalán. La pregunta es como una brigada en una batalla más amplia: un instrumento de combate.
Por cierto, las frases entrecomilladas las he sacado del libro de Victor Klemperer, "El lenguaje del Tercer Reich", al que he recurrido siguiendo las sugerencias de Jordi Llovet y Timothy Snyder. Yo no creo que los independentistas catalanes sean fascistas. Sí que creo que hay que estar muy vigilantes ante el uso perverso del lenguaje. Y también creo, junto con el diario izquierdista francés Libération, que algunos antiguos luchadores antifascistas, como el cantante Lluís Llach (a quien yo admiraba y escuchaba en mi juventud), han hundido su reputación con sus palabras de censura y amenaza y con su apoyo protagonista a una estrategia anti-democrática (pese a hacerse en nombre de la democracia). Claro que la capacidad de sacrificio del comandante Llach tiene un límite, porque ya ha dicho que espera que esto termine pronto porque tiene otras cosas que hacer (como aquel consejero convergente que temía por su patrimonio). Llach dice que no hay liberación social sin "liberación nacional", pero el hecho es que hoy en el mundo el principal obstáculo para el avance social lo constituyen los movimientos de repliegue nacional identitario que por suerte no terminan de avanzar en Europa. El avance de los Le Pen, Putin, Farages etc. en Europa podría frenar por un tiempo el ocaso del estado-nación, cuya persistencia nos impide solucionar los grandes problemas sociales de nuestro tiempo como el cambio climático o la lucha contra los paraísos fiscales. Una Europa dominada por estos líderes podría ser un buen complemento estratégico de quienes de verdad se creen que la "liberación nacional" va antes que la lucha social. El diario "Libération" sabe mucho de eso, porque ha combatido a los Le Pen, cuyo eslogan era precisamente "En nombre del pueblo".
Mientras tanto, ojalá no haya que esperar mucho para que se imponga el debate sobre la realidad en Cataluña y España ante el fracaso ya real del referéndum independentista como propuesta política y legal. Es decir, un debate sobre el federalismo del siglo XXI, sobre cómo agradecer los servicios prestados del estado-nación en una Europa unida y desarrollar las instituciones de una democracia compleja y multi-nivel. Ahí se necesitará algo más que periodistas, filólogos y cantantes.

jueves, 6 de julio de 2017

La post-veritat és el pre-feixisme, a tot arreu

Una de les frases més celebrades del llibre de Timothy Snyder "Sobre la tirania" és la que diu que "la post-veritat és el pre-feixisme". A aquest historiador, deixeble de Tony Judt, difícilment se'l pot acusar de banalitzar el feixisme, perquè és un dels principals experts en història del feixisme i el nazisme, amb obres com Black Earth ("Terra Negra"). El llibre està dedicat sobretot a alertar al públic dels Estats Units sobre els riscos del nacionalisme populista trumpià. Però no només: el mateix Snyder fa una crida als lectors de l'Europa contemporània a no oblidar el passat. Jordi Llovet molt encertadament no s'ha estat de treure lliçons per a la situació que es viu a Catalunya. També Manuel Cruz ha citat el llibre de Snyder en el context del cas català. El llibre, en definitiva, és un al·legat contra el replegament identitari. Aquí hi ha una selecció d'altres frases (sisplau, compreu i llegiu el llibre en català, castellà o anglès per comprovar que no estan tretes de context), traduïdes directament de l'anglès per mi mateix:
"Estigueu alerta amb les fatals nocions d'emergència i excepció. Enutgeu-vos amb l'ús destructiu del vocabulari patriòtic."
"Pot ser que un dia s'us ofereixi l'oportunitat de mostrar símbols de lleialtat. Assegureu-vos que aquests símbols inclouen als vostres conciutadans en comptes d'excloure'ls."
"En la política de l'eternitat, la seducció d'un passat mític ens impedeix pensar en possibles futurs".
"Un nacionalista ens anima a treure el pitjor de nosaltres, i després ens diu que som els millors".
"Un nacionalista dirà que no pot passar aquí, cosa que és el primer pas cap al desastre. Un patriota diu que podria passar aquí, però que ho aturarem".

Per això m'ha sorprès que l'edició catalana del llibre, editada pel segell Destino d'Edicions 62, vingui a la portada amb una frase de Jordi Barbeta animant a la lectura del llibre: "un llibre cridat a ser el boom de la temporada". No estic segur que sigui el mateix Jordi Barbeta corresponsal de La Vanguardia als Estats Units, que fa poc va entrevistar el propi Snyder a resultes de la publicació del llibre, sense trobar el moment per preguntar-li per paral·lelismes entre el llibre i els nacionalismes europeus. Si es tracta del mateix Barbeta serà quelcom a celebrar, perquè voldrà dir que aquest periodista s'ha penedit d'algunes patinades que va tenir pels camins de la post-veritat nacionalista. Per exemple, es veu que una vegada va comparar Ada Colau amb Bin Laden. O es veu que una vegada va dir que "el sobiranisme ha guanyat credibilitat però no pas perquè sorgeixin grups cada vegada més radicals, sinó perquè un líder i un partit moderats sorgits de l’establishment dirigeixen la reacció de la majoria social catalana davant la radicalització espanyola". I en una de les eleccions que va guanyar l'esquerra a Catalunya va anunciar un pacte entre CiU i ERC que no es va arribar mai a produir. Aquest Jordi Barbeta era un dels periodistes que més va recolzar el gir independentista d'Artur Mas, aquell líder que parlava de "la voluntat del poble", com Marine Le Pen. Si és el mateix Jordi Barbeta, celebro que ara rectifiqui i recomani la lectura d'un llibre que denuncia amb tanta contundència la post-veritat i el nacionalisme. Perquè no vull pensar que la mateixa persona que recomana aquest llibre segueixi pensant que el que està passant a Catalunya no faci pena i vergonya. És clar que a les llibreries catalanes, igual que en el conjunt de la societat, passen per persones distingides alguns que mereixerien ser estudiants per Victor Klemperer en l'ús que fan del llenguatge i els equilibris que fan per mantenir el prestigi social.

martes, 4 de julio de 2017

¿Sufres ansiedad política? Hazte federalista

La burguesía catalana ha creado un monstruo (con inquietantes derivas anti-democráticas)  que ahora no sabe cómo frenar. El independentismo ya existía pero el procesismo oficialmente esponsorizado desde la presidencia de la Generalitat es un invento de la burguesía catalana, o por lo menos de sectores importantes de la misma, que o bien lo impulsaron o lo vieron con simpatía, o tardaron mucho en reaccionar. Recuerdo a un veterano profesor del IESE perteneciente quizás a una gran familia barcelonesa, el día después de una de las manifestaciones del 11S, expresando su simpatía por los manifestantes, tan alegres y civilizados… Todo eso les parecía a los burgueses más tranqulizador que el 15M o las hordas juveniles rodeando el Palacio del Parlament en el Parque de la Ciutadella. Ahora quisieran pedalear hacia atrás. Parece que Artur Mas se olvidó de decirle a Puigdemont que todo era mentira y ahora Puigdemont se cree que puede "hacer" la independencia sin negociarla con nadie (ni España, ni la UE ni el Banco Central Europeo que pone euros en nuestros cajeros) tras un referéndum organizado por él y sus voluntarios para-gubernamentales independientemente del nivel de participación. Yo no sabía quien era el purgado consejero de Empresa Baiget, y eso que estudió y trabajó en mi universidad y que se encargaba de temas en los que estoy interesado. Es una muestra de la nula significancia de la acción de este gobierno de la Generalitat. Es sintomático que quien sea cesado sea el consejero que tenía a su cargo el diálogo con los empresarios, debe ser que éstos ahora ya creen que el lío ha llegado demasiado lejos y ya no es útil. Un editorial (el de Federalistes d’Esquerres, “Esto no es un referéndum”) y una web (la de Miquel Iceta sobre garantías legales) marcan el camino a seguir. No hay que dar palos de ciego y hay que aprovechar los estados de ansiedad política para cargarse de energía y volcarla en el apoyo al federalismo. Un buen momento para hacerse de Federalistes d'Esquerres (para federarse) y para apoyar el documental Federal, que se encuentra ya en sus últimas fases de producción. Y eso que no habrá un "momento" federal, entre otras cosas porque la realidad ya es medio federal. Habrá una evolución donde nos pueden acompañar algunos que ahora están en otras posiciones, si se dan cuenta de que cosas que dice por ejemplo Daniel Innerarity son perfectamente razonables: "Vamos hacia un mundo y una Europa en la que va a haber menos blancos y negros. La dicotomía estar dentro o fuera va a ser muy relativizada. En el fondo vamos a estar todos en régimen mediopensionista en Estados que no son soberanos y regiones que pueden ser incluso más pujantes que Estados. Me imagino en el año 2050 una Europa en la que ciertos espacios, llamémosles naturales, que han existido siempre y que cuando uno examina los mapas de Europa ve como realidad persistentes (Escocia,el espacio vasco-aquitano, Baviera, Lombardía...), pueden tener un renovado protagonismo, con unas ciudades muy globalizadas y europeizadas, muy protagonistas, y con unos Estados que no van a dejar de existir, pero que van a tener un protagonismo fuerte si saben despojarse cuanto antes de cierta retórica soberanista." Queremos dialogar. Por ejemplo, creando una comisión en el Congreso de los Diputados, no para la cuestión catalana, sino para la cuestión española, y la reforma de su Constitución para adaptarla a una Europa de soberanías compartidas. No hay que tener miedo al federalismo. Un federalismo multinivel y flexible adaptado al siglo XXI europeo es lo que deberían apoyar quienes ahora dudan, desde el centro derecha a la extrema izquierda. El monstruo ya va sin cabeza. Por eso lejos de ampliar su base social, el procesismo ha ido viendo cómo se reducía: al 1-O no van a acompañar al monstruo sin cabeza ni ICV o sus sucesores (los independentistas han conseguido cansar hasta a Ada Colau), ni Unió, ni siquiera muchos sectores moderados y cualificados de la antigua CDC que apoyaron el 9-N. Cuanto antes nos pongamos a hacer otra cosa, mejor.

domingo, 2 de julio de 2017

El tuitaire en cap

El divendres passat l'actual president de la Generalitat Carles Puigdemont va escriure aquest tuit: "En una Catalunya lliure, el vot i l'opinió de les personalitats valdrà el mateix que el de les persones. Al vell règim no li agrada. Normal". La deshinibició a Twitter de la primera autoritat de Catalunya només es pot comparar, salvant les distàncies, amb la del president dels Estats Units, Donald Trump. Costa imaginar-se qualsevol dels seus predecessors, fins i tot Artur Mas, fent un ús tan poc institucional i presidencial de les eines de comunicació al seu abast. Igual que Paul Krugman s'ha preguntat obertament amb els darrers impulsos tuitaires de Donald Trump, molts ens vam preguntar a resultes d'aquesta i altres reaccions, si el Sr. Puigdemont es troba bé. Pel que fa al contingut, per dir-li d'alguna manera, d'aquesta peça en concret, s'ha de reconèixer que té l'habilitat de concentrar en els seus pocs caràcters una quantitat important de fal·làcies. En primer lloc, la noció d'una "Catalunya lliure," referint-se implícitament a una Catalunya independent, com si la nostra societat avui no fós una de les més lliures del món (algú de veritat es creu que Catalunya serà més lliure a partir del 2 d'Octubre?). Per exemple, avui Javier Cercas a El País Semanal ens explica la història d'una persona que va estar anys a la presó a Albània i que ha trobat la llibertat a Barcelona, com podríem dir de molts altres estrangers, homosexuals, artistes i persones de tota mena. Les nostres llibertats estan totalment garantides entre altres raons perquè formem part d'un estat membre de la Unió Europea. Les nostres llibertats no són perfectes, perquè degut a la incompetència d'alguns governs hi ha hagut retallades sanitàries i educatives, per exemple, o perquè se'ns nega la llibertat de conèixer els plans legislatius de la majoria parlamentària sobre qüestions aparentment importants. Però no serà el Sr. Puigdemont qui hagi d'ampliar la nostra ja gran llibertat. Una altra fal·làcia és que haguem d'esperar a "la llibertat" del senyor Puigdemont perquè el vot de tothom valgui igual. De fet, a Catalunya el vot de tothom no val igual en aquests moments, perquè la majoria nacionalista que avui representa Puigdemont s'ha negat a aprovar una llei electoral que trenqui l'anomalia per la qual els vots de les persones de Lleida i Girona valen més que els dels votants de la circumscripció de Barcelona. Per resoldre això teníem tota la sobirania en el marc legal actual i no s'ha volgut implantar la igualtat de vot. Finalment, en la distinció entre persones i personalitats, el president català es posa totalment a l'alçada de Donald Trump i Marine Le Pen, que no dubten a desqualificar les èlits quan aquestes els critiquen, posant-se ells (malgrat la seva ideologia reaccionària i conservadora) del costat del poble. Efectivament, cent personalitats havien demanat el que moltes persones normals també pensem: que el referèndum unilateral que fa veure que intenta muntar l'independentisme català és un disbarat. Algú s'imagina Tarradellas caient tan baix?