Hem vist un president electe a França fent el seu discurs d’acceptació
al costat d’una bandera europea i una francesa, a la mateixa alçada. Posteriorment, ha fet acte de presència a l'esplanada del Louvre sota els acords de la novena simfonia de Beethoven, l'himne d'Europa, l'oda a l'alegria. No estava escrit
que hagués de ser així. Com ha dit Macron, la nostra civilització està en joc,
i cal refer el lligam entre Europa i els seus ciutadans. En el seu discurs ha
refermat el compromís de França i d’Europa de lluitar contra el canvi climàtic.
Personalitats i grups de tota Europa, que van des de l’esquerra
al centre, s’havien mobilitzat en les darreres setmanes per barrar el pas a l’extrema
dreta nacionalista, entre ells Daniel Cohn-Bendit, Yannis Varoufakis, Jurgen Habermas, Segolène
Royal, Anne Hidalgo, Greenpeace i 25 premis Nobel d’economia, entre ells Joseph
Stiglitz, Amartya Sen, Jean Tirole i Angus Deaton. Les xarxes socials
havien rebentat els darrers dies de la campanya a tot Europa denunciant tots aquells que
expressaven indiferència entre els dos candidats de la segona volta. Indiferència
vergonyosa quan parlem d’una candidatura que flirtejava amb el negacionisme de
l’Holocaust jueu.
El demos europeu que tantes vegades s’ha trobat a faltar s’ha
mobilitzat per frenar l’arribada del feixisme a la presidència de França. El
demos ha derrotat aquells que massa fàcilment parlen en nom del poble, com ha
fet Marine Le Pen en el seu lema de campanya de la primera volta (i com han fet
altres líders nacionalistes en altres contrades). A la segona volta va triar “Choisir
la France” (triar França), intentant confondre’s amb el país, com fan els
nacionalistes totalitzants en altres llocs. Le Pen ha estat la candidata de la
divisió, del verí de l’enfrontament intern (especialment amb els immigrants i
els seus fills i filles) i de la fragmentació europea, quan més que mai
necessitem un continent unit, fort i democràtic, i societats cohesionades que
avancen a través del diàleg, la negociació i el pacte.
L’elecció francesa ha estat una derrota del nacionalisme i del
replegament identitari. L’esquerra ha de parar l’orella i escoltar el gran
descontent social que fa possible l’ascens del nacional-populisme. Però també
ha d’escoltar el crit d’esperança que envien molts votants joves, a Anglaterra,
als Estats Units i a França, sobretot a les grans ciutats diverses i mestisses,
un crit d’esperança que diu “no al tancament, no a la insolidaritat” i sí a la
fraternitat, la igualtat i la llibertat.
Molts haguéssim volgut que un candidat clarament d’esquerres
i europeista estigués a la segona volta. Però no ha estat així. L’esquerra a
tot Europa ha d’abandonar l’error letal de l’europescepticisme, i ha de ser una
part fonamental de la necessària evolució accelerada cap a un model federal
europeu. Tant de bo que les eleccions alemanyes de la tardor, i les italianes
de 2018, configurin uns governs d’aquests grans països europeus inclinats a l’esquerra
i que facin avançar polítiques fortament distributives a la Unió Europea i la
zona euro, i de creixement econòmic. Això, avui, és possible. Amb Le Pen
presidenta, seria impossible, i estaríem centrant les energies en defensar la
mateixa existència de la Unió Europea.
La derrota de l’agnosticisme de Mélenchon és la confirmació
que “esquerra sobiranista” és un oxímoron, és a dir una combinació de paraules
contradictòries, que no es poden produir simultàniament en la realitat. És
vergonyós defensar la idea de sortir d’Europa si no canvien les polítiques dels
seus actuals òrgans de govern, com és vergonyosa la postura d’alguns exponents
de cert progressisme multimilionari a Califòrnia, d’advocar per la secessió d’aquest
estat perquè no els agrada Trump, arraconant la solidaritat amb els pobres, els
afro-americans, les dones i tants altres arreu dels Estats Units que patiran
les polítiques de l’extrema dreta. Els grans problemes de la humanitat depassen
totalment l’àmbit de l’estat-nació. Mélenchon fa una crida a la ciutadania a “federar-se”
al voltant de les idees d’un nou humanisme ecologista. Si vol ser coherent de
veritat amb les idees de federació, d’humanisme i d’ecologisme, ha de rebutjar
la noció que això es pugui assolir en el context d’una institució obsoleta: l’estat-nació.
La cadena d’eleccions que ens havia de robar Europa està
tenint tot un altre desenllaç: ni a Àustria, ni a Holanda, ni a França, no han
guanyat els aliats de Trump, del Brexit i de Vladimir Putin. És hora ara de
passar a l’ofensiva i treballar per més i millor Europa, sent fidels al
missatge del Manifest de Ventotene escrit pels antifeixistes europeus després
de la Segona Guerra Mundial.
La de França és una victòria per Europa i per una França
diversa i jove. Ha perdut també la proposta de Le Pen de fer d’un referèndum divisiu
per sortir de la Unió Europea, idea semblant a la d’altres nacionalismes
divisius. Han perdut els mots d’ordre d’independència, sobirania i nació, els
més utilitzats per Le Pen en el seu debat previ a la segona volta amb Macron.
Ha guanyat la França de les llums i ha perdut l’obscurantisme nacionalista. Les
persones treballadores que han anat a França a buscar un futur millor poden en
els propers cinc anys dormir tranquil·les. Els grans guanyadors de les
eleccions franceses són la democràcia i Europa, i els grans perdedors són l’extrema
dreta i els defensors del mite de l’estat-nació. Les europeistes i els
europeistes no hem de caure en l’autocomplaença. Tot el contrari. Però ho
volguem o no estem en un món globalitzat. O ens federem, a Europa i al món, o l’espècie
humana desapareixerà molt abans del que era previst.
No hay comentarios:
Publicar un comentario