viernes, 20 de octubre de 2017

Ganar por goleada el debate económico no basta

En Escocia ganaron el debate económico los contrarios a la independencia, con argumentos como los que expuso Gavin McCrone en un famoso libro. Pero tuvo que ir un viejo político, Gordon Brown, para darle la vuelta a las encuestas con un emotivo discurso en los últimos días, porque no bastaba con ganar el debate económico. En el referéndum del Brexit, los partidarios de la permanencia arrasaron en el debate económico, tras informes de los más prestigiosos institutos de investigación, del independiente Banco de Inglaterra y de la inmensa mayoría de economistas. Sin embargo, el experto en referéndums Matt Qvortup ha señalado que para los partidarios del Brexit en el Reino Unido, el Brexit era un bien de demanda inelástica (la percepción de un “precio” elevado del mismo no alteraba las preferencias) mientras que quienes podían ser partidarios de permanecer en la Unión Europea sí tenían un comportamiento más elástico. Al poner la atención sobre cuestiones económicas (aunque el debate económico lo ganaran objetivamente), los partidarios de la permanencia pusieron el foco en el precio de la salida, lo que no les garantizaba el voto de sus potenciales “elásticos” votantes y no les permitía conquistar ningún voto de los “inelásticos” e hiper-movilizados partidarios en principio de la salida. En Cataluña, los independentistas han dejado de esgrimir argumentos económicos tras la estampida empresarial de las últimas semanas. Hoy mismo parece que el Vicepresidente y Consejero de Economía Oriol Junqueras iba a reunirse con empresas multinacionales radicadas en Barcelona para tranquilizarlas, aunque al final ha suspendido la reunión al ver que ésta se había filtrado. No sé qué les iba a decir, porque al mismo tiempo un miembro de su partido alentaba un retiro frustrado de fondos de los cajeros. Por parte de su gobierno, no fue Junqueras sino el Consejero de Empresa Santi Vila quien tuvo que distanciarse del absurdo movimiento. Quizás el nuevo consejero de Economía de facto es Santi Vila, pero por lo menos oficialmente sigue constando Junqueras. Lo que tiene en común el debate económico en Escocia, el Brexit y Cataluña es la falacia de la suma fija. Los soberanistas consideran que hay una cantidad fija de recursos a repartir, y que con la "independencia" el tamaño de la tarta será el mismo y el reparto será más beneficioso para el territorio que se separa. Sin embargo, en los tres casos ha sido muy fácil demostrar por parte de los economistas serios, o por parte de la realidad misma, que la tarta disminuye de tamaño en el momento en que se intentan cortar los lazos con el exterior. La razón es que vivimos en un mundo interconectado, y que reivindicar la soberanía nacional reduce la capacidad de influencia real en el mejor de los casos, y en el peor aleja inversores, trabajo cualificado, transferencias, programas internacionales, etc. Pero la derrota por goleada del independentismo económico, constatada con el cumplimiento de las previsiones que hicieron dos economistas federalistas como Monés y Colldeforns (y de muchas otras que hicieron ellas y el resto de autores en "Economía de una España Federal"), no es suficiente de momento. No sólo porque a los independentistas radicales les da igual (incluidos algunos y algunas economistas), porque o niegan la realidad o están dispuestos a pagar un precio, incluso cualquier precio, como la pérdida del autogobierno y la erosión de la convivencia por culpa de su irresponsabilidad. También porque nos puede hacer caer en la autocomplacencia y dejar de trabajar en algo mucho más importante, que son los valores del federalismo, las emociones de la cooperación y la solidaridad, la defensa de la democracia. Habrá que seguir trabajando, explicando a todo el mundo las enormes ventajas económicas de la alternativa federal al independentismo y al estado-nación, pero también sus ventajas éticas y políticas en el mundo del siglo XXI. 

sábado, 14 de octubre de 2017

President: Europa ja ha mediat

En el seu confús discurs al Parlament de Catalunya del dia 10 d'Octubre, el president de la Generalitat Carles Puigdemont va demanar que Europa s'impliqui a fons en la recerca de la solució al problema de Catalunya. I Europa ja ho ha fet. Seria una feinada afegir aquí tots els links a declaracions i pronunciaments de representants de les institucions europees: Tusk, Juncker, Macron, Gabriel... Destacaré per la seva brillantesa i claredat el discurs del líder liberal europeu, Guy Verhofstat, apostant sense embuts per estructures federals. I també les paraules entenedores del portaveu del Parlament Europeu, el català Jaume Duch (forma part del "poble de Catalunya"?). Innumerables columnistes i assagistes s'han pronunciat en una direcció semblant, com l'escriptor i professor de la Universitat d'Oxford Will Hutton. El mateix es pot dir de tota mena de publicacions prestigioses, des de The Economist fins a Charlie Hebdo passant per Le Monde. No es pot dir que no s'hi hagin implicat a fons, i ho han fet amb un missatge molt clar: cal avançar cap a democràcies federals, en les quals no hi poden tenir cap lloc nuclis de poder que escapen a la legalitat democràtica. La ciència del diàleg ens explica que posar-se d'acord és més fàcil quan hi ha mediadors autoritzats que parlen clar i que no es limiten a asseure's a una taula. Puigdemont va encertar quan va veure que el mediador més qualificat era Europa, per no dir l'únic possible. Per una vegada, li dono la raó. Com diu l'editorial de La Vanguardia, és clar, la contundent reacció europea deixa en un panorama desolador als qui s'havien empassat alguns dels arguments màgics de l'independentisme radical. Mentrestant, els ciutadans demòcrates, pensem el que pensem, hauríem d'estar agraïts als federalistes europeus que han sortit en defensa dels nostres drets. Seria inversemblant que un grup que decideix saltar-se la legalitat democràtica, per gran que sigui en un territori, pugui privar-nos dels drets que tenim com a ciutadans europeus, que no són altres que els drets humans, l'accés a la moneda, la llibertat i la mobilitat. Gràcies, Europa, per defensar els nostres drets com a ciutadans europeus. Encara passaran coses, però ha quedat clar què és el que volen les institucions europees i els governs i principals forces polítiques de la UE. Passaran coses perquè malgrat que els acords són possibles quan hi ha una forta pressió de l'únic mediador creïble de facto (Europa), segueix havent-hi també molta pressió en contra del diàleg, donat que del conflicte s'extreuen rèdits, com s'ha explicat en el Washignton Post. Alguns quasi llencen la tovallola, i com López Basaguren diuen que avui és quasi inútil practicar amb alguns qualsevol intent de debat racional que posi en qüestió la construcció argumental fantasiosa de l'independentisme radical. I certament és difícil treure-li la raó quan veiem tuits com el d'Ernest Maragall el dia 12 d'Octubre: "ahir al Congrés, avui a Pça Catalunya el mateix missatge: rendició o repressió @krls @junqueras és hora d'assumir el risc de la llibertat". Si això ho diu una persona que porta el cognom Maragall, què deuen dir els nanos d'Arran... Serà necessari algun mecanisme per incentivar l'acord dintre de les institucions democràtiques, per arribar a reformes que permetin el consentiment d'un 75 o 80% de la ciutadania. L'Església a l'Edat Mitjana es va inventar els cònclaves, per tancar i deixar sense menjar (en les primeres èpoques) els cardenals fins que assolissin una majoria de dos terços a favor d'una candidatura amb un fort consens. A la mateixa Unió Europea, l'article 50 posa una data límit (2 anys) per assolir un acord amb un país que surti de la Unió, i si no s'arriba a un acord els costos per a les parts són enormes. No sé si una aplicació "tova" de l'article 155 de la Constitució espanyola i/o la convocatòria d'eleccions al Parlament de Catalunya per aquesta via pot fer aquesta funció. Però si el Sr. Puigdemont no fa cas als mediadors que ell mateix va invocar, no tindrem més remei que provar-ho.


jueves, 12 de octubre de 2017

Del esperpento al diálogo en las instituciones democráticas

Lo grotesco sufre ante a luz. Por desgracia, es capaz de soportarla, como nos demuestra cada día Donald Trump. Lo vivido el pasado martes en el Parlament de Catalunya sobrepasa cualquier previsión en cuanto a la capacidad de unos líderes políticos por hacer el ridículo ante todo el mundo, sin aparentemente sonrojarse. Juan Marsé ha hablado con toda la razón de "un ridículo descomunal y sin precedentes ante el mundo que nos contempla asombrado". Ya es increíble que en una sociedad desarrollada con unos niveles de bienestar y libertad altísimos (aunque desigualmente distribuidos), cunda la sensación de que nuestro marco de convivencia se va a decidir a una hora concreta, y que todo puede pasar. El presidente del gobierno de una institución democrática, saltándose con un enorme presupuesto y gestionando cuantiosos recursos simbólicos la legalidad que nos hemos dado entre todos, y que está homologada y reconocida internacionalmente, piensa seguir creando la ficción de que se mueve dentro de una determinada ley (que se ha inventado saltándose toda legitimidad y todos los pesos y contrapesos). Amaga en un discurso en el Parlamento con declarar la "independencia" unilateral y, sin hacerlo, asegura que suspende temporalmente esta declaración (ante la presión de toda la humanidad) para, después, congregar a los grupos que le apoyan en una sala del edificio del Parlamento (pero no en la de Plenos, y no como acto parlamentario) para firmar un documento que declara lo que dice que ha suspendido, pero sin validez jurídica. No es fácil de entender, ni para sus propios seguidores, que empiezan a tener la mosca detrás de la oreja ante tanto engaño. Todo esto después de un largo proceso de ínfima calidad democrática, que arranca con una elecciones "plebiscitarias" donde el candidato principal no encabezaba la lista para no tener que rendir cuentas por su corrupción y sus recortes, pero que además cedió su lugar aún a otro que iba más escondido, que pactó declarar la independencia en 18 meses porque no hacía falta ningún referéndum, pese a lo cual cambió de opinión a los 20 meses y convocó uno unilateral con la fecha, la pregunta y el mecanismo de recuento decididos por una minoría, y contra las leyes e instituciones de garantías autonómicas, pese a lo cual la institución electoral creada en este marco desapareció unos días antes del referéndum ilegal, lo que no impidió su celebración e incluso la proclamación de unos "resultados" donde además supuestamente había votado un 42% de la población. Todo en nombre de la democracia. Vale. Esto lo ve todo el mundo (el New York Times llama a Puigdemont Fudgedemont, Charlie Hebdo se rié en la portada), como ven que uno de los grupos que apoya a este presidente dice que representa a los "independentistas sin fronteras" y los intelectuales de cámara dicen que la estampida empresarial y el pánico bancario (sólo frenado por la manguera del Banco Central Europeo) son culpa de Madrid, cómo no. En cambio, la revista The Economist acaba de resumir lo sucedido diciendo que "el sueño de la independencia se disuelve al entrar en contacto con la realidad".  Yo reconozco que el martes saqué más euros de la cuenta de mi cajero por lo que pudiera pasar en los días siguientes (por ejemplo los cajeros quedándose sin dinero por la profecía auto-cumplida de un pánico bancario), y como yo hubo muchas personas. No era raro ver colas en los cajeros. Donde quedan cajeros, porque en mi universidad han tenido que quitar dos ante los ataques vandálicos de las juventudes de uno de los partidos que apoyan la independencia, estos a los que se supone que los agentes económicos no deberían tener nada que temer. Muchos sacamos dinero sin recibir ninguna llamada de Madrid. La gente tenía miedo y angustia, que no han desaparecido del todo, provocados por Puigdemont, Junqueras y sus secuaces inconscientes y fanatizados. La primera misión de un gobernante democrático debería ser no generar miedo, pero así estamos. ¿Cómo se pasa de esto al diálogo constructivo que pide con razón mucha gente de buena voluntad? La única opción, para que no sea un engaño más y una ceremonia oportunista de la confusión (riesgos reales y objetivos basados en la experiencia) es hacerlo a través de las instituciones democráticas promoviendo las líneas de reforma que muchos venimos proponiendo desde hace tiempo, dejándolas abiertas para que se cierren fruto de un amplio acuerdo cuando éste esté maduro, como señala López Basaguren. La luz mundial ha dejado muy deteriorados a los líderes independentistas y su propia obnubilación les va a dificultar mucho sentarse en una mesa de diálogo con los demás protagonistas en los marcos que prevé la legalidad democrática. Preferirían reunirse en Túnez o Argelia, con un cura haciendo de mediador, como un grupo terrorista. Tienen que elegir: o regresan a la legalidad democrática y ayudan a los demócratas reformistas a luchar contra las inercias de los grupos más centralistas, pero que no se han salido de la ley (el gobierno español envía un cuidadoso escrito, Puigdemont responde de momento con un tuit), o adoptan comportamientos propios de grupos clandestinos (y entonces abandonan la ficción de que lo que hacen es europeo, legal y democrático).

martes, 10 de octubre de 2017

Tornarem a no fer cas a Obiols?

Raimon Obiols té l'honor d'haver-se enfrontat a Jordi Pujol repetidament. Una minoria de catalans portem amb orgull la medalla d'haver-lo recolzat quan la majoria absoluta de catalans creia obvi que qui defensava millor Catalunya era el defraudador fiscal confès i probable patriarca d'una família corrupta, Sr. Jordi Pujol i Soley. En aquells anys de plom, de 1984 a 1992, la gent se n'enreia de tu si votaves o recolzaves a Raimon Obiols, més o menys com ha passat els darrers anys amb els federalistes. La majoria política a Catalunya no va escoltar la veu d'un home reflexiu, honest, assenyat, culte, catalanista i d'esquerres. Va preferir Jordi Pujol. Alguns anys més tard, un col·lectiu important de dirigents socialistes no va tornar a escoltar Raimon Obiols, i va preferir abandonar el PSC per fer costat a l'aventura secessionista liderada pels hereus de Jordi Pujol. Es van fer unes reunions a les quals tinc l'honor de no haver estat convidat, on els suposats sectors "més catalanistes" del PSC devien competir per veure qui la deia més grossa. Aquelles reunions amb un rerafons ètnic no devien convèncer al Raimon, igual que no el van convèncer els esforços abnegats i patètics de Toni Comín (d'alguns dels quals sí que vaig ser testimoni directe) que ja es veia portant el trofeu als peus d'Oriol Junqueras, el conseller d'economia de l'estampida empresarial. L'Obiols no els va fer cas, i molts dels que el volien arrossegar (encara no en Comín), ara treuen el nas a les darreres files dels actes de Federalistes d'Esquerres o intenten desmarcar-se de la DUI a darrera hora. En Raimon acaba de publicar probablement el millor text que s'ha escrit en molts anys demanant seny. Li farem cas d'una vegada?

sábado, 7 de octubre de 2017

O. Junqueras: el Conseller d'Economia de l'estampida empresarial

Després de passar-se anys alguns dient que la independència de Catalunya seria un paradís econòmic, a la primera que les grans empreses catalanes han donat la més mínima versemblança a aquesta possibilitat (o com a mínim a la inestabilitat que produeix el procés revolucionari per intentar arribar-hi), les principals corporacions han anunciat el trasllat de la seva seu fora de Catalunya. El cop econòmic i psicològic no s'esgota en els efectes directes, sinó en els efectes indirectes sobre milers d'estudiants que es plantegen la possibilitat d'anular els seus plans de venir a Barcelona, sobre els milers de turistes que pensaven visitar-nos, sobre les autoritats europees que han de decidir on ubicar l'Agència Europea del Medicament, etc. Si ni les empreses locals volen quedar-se, per què altres agents econòmics haurien de voler ubicar-se en una Catalunya dominada per autoritats instal·lades en el suïcidi polític i sòcio-econòmic col·lectiu? El principal responsable de tot això és el Conseller d'Economia i Vice-President de la Generalitat, Oriol Junqueras. En qualsevol país, societat o comunitat normal del món, el màxim responsable públic de l'economia hauria durat unes hores en la seva posició, i hauria dimitit o hauria estat destituït sense contemplacions. El Sr. Junqueras, en canvi, crec que a hores d'ara encara ocupa el seu càrrec. També seria insòlit que en qualsevol comunitat normal el màxim responsable públic de l'economia fós alhora el responsable logístic d'un referèndum il·legal d'autodeterminació. Quan es va rumorejar que el Banc de Sabadell i Bancaixa volien traslladar les seves seus, es veu que s'hi va reunir d'urgència per evitar a última hora la decisió. Què els devia dir? Que ell era "bona persona" i que no havien de témer res? Que era "evident" que una declaració unilateral d'independència seria totalment indolora per a les finances? Sigui el que sigui el que els va dir, més aviat els va decidir a precipitar la decisió, i va provocar que aquesta produís un efecte imitació en altres empreses. Ara diu que aquestes decisions (que afecten, repetim-ho, a les principals empreses de Catalunya) no tindran un gran impacte, etc. Fins fa ben poc, encara eren habituals els retrats de Junqueras a la premsa presentant-lo com la cara amable del procés, una "persona culta" perquè se suposa que parla sense llegir i sap italià. Les persones que van conèixer la seva efímera i fracassada carrera acadèmica a la Universitat Autònoma de Barcelona desmenteixen rotundament aquests retrats. La pròxima vegada que se li encarregui a algú la conselleria d'economia, sisplau demanin referències.

viernes, 6 de octubre de 2017

El libro que debería leer Trapero

El escritor Lorenzo Silva ha escrito en "Recordarán tu nombre" la historia del general Aranguren, el oficial de la Guardia Civil que en Cataluña se mantuvo fiel a la legalidad democrática el 19 de Julio de 1936, a las órdenes de la República y de la Generalitat de Cataluña. Aranguren conocía personalmente a muchos de los generales sediciosos, con quienes había luchado en las guerras del norte de Africa en los años 1920. Este general, de origen gallego, no era el único de muchos oficiales venidos de otras partes de España que se mantuvieron fieles a la legalidad democrática en Barcelona en esos días dramáticos. Como argumenta Silva, fueron ellos quienes lograron retrasar, en esos días, durante casi tres años la caída de Cataluña en manos del fascismo (al cual se sumaron no pocos catalanes, entre ellos uno de mis abuelos). Creo que el libro debería ser de lectura obligada para el mayor Trapero y para los aprendices de la escuela de formación de los Mossos de Esquadra, la policía autonómica catalana, hoy manipulada por los dirigentes del proceso independentista catalán hasta convertirse prácticamente en un servicio de orden de un movimiento revolucionario ilegal. Esperemos que el objetivo final no sea crear una especie de milicias boliviarianas, y que se restaure el funcionamiento de la legalidad con sus pesos y contrapesos. No es el único paralelismo con los movimientos populistas de otros lares, como ha destacado el experto argentino Carlos Pagni. Aranguren tenía una alta concepción de la legalidad democrática y de su honor, por encima de sus ideas políticas y de sus lealtades personales. Lo pagó con la vida. Por supuesto, los cuerpos de seguridad no son el único ejemplo de algo público, que debería ser de todos, puesto al servicio de una parte de la sociedad. Ha ocurrido lo mismo en Cataluña con los medios de comunicación públicos y con buena parte de las instituciones educativas. Ha sido el éxtasis de las prácticas políticas del pujolismo, la versión local de un nacional-populismo de derechas de hondas raíces pero con muchas semejanzas con movimientos contemporáneos. Cualquier pacto federal, única solución a los dramáticos tiempos que vive Cataluña, deberá incluir una mejora del autogobierno y en general de la organización de las soberanías en España y Europa, pero que haga imposible que se repita la apropiación sectaria de las instituciones que son de todos por parte de un movimiento que se salta la legalidad democrática que tanto nos ha costado construir.

jueves, 5 de octubre de 2017

La revolución de las sonrisas (congeladas), escrito por Santi Guerrero

Cuando autoridades y directivos de un banco afirman con rotundidad que los ahorros de los ciudadanos están fuera de todo riesgo la fuga de depósitos ha comenzado. De hecho, como sabemos los que hemos leído algún libro de finanzas, esas afirmaciones se sostienen hasta el día anterior a la intervención del banco. Por primera vez recientemente se han oído discretas afirmaciones en ese sentido referidas a instituciones financieras radicadas en Catalunya.

El independentismo catalán no se enfrenta, como cree, a España. Se enfrenta al “sistema”. El mensaje del rey no iba dirigido ni a los españoles ni a los catalanes ni a los partidos políticos, aunque su mensaje tenga evidentes efectos en todos esos colectivos. El mensaje del rey iba dirigido a los mercados financieros: habrá estabilidad, haremos lo que haga falta. No subáis la prima de riesgo. No permitiremos que Catalunya se desestabilice.
Hay un billón de euros de deuda española en los mercados. Son títulos (bonos, obligaciones) mediante los que el Reino de España se financia comprometíendose a pagar al portador unos intereses, normalmente anuales, y a devolver el nominal del título en un vencimiento. A pesar de las mejoras económicas, las cuentas españolas todavía no permiten reducir esa deuda; al contrario, todavía aumenta. A cada vencimiento de las emisiones hay que ir renovándolas emitiendo nuevos títulos en los mercados. Hasta aquí, nada extraño. Pero variaciones en las percepciones del riesgo de los títulos en los mercados pueden generar una catástrofe. Veamos.
Estos títulos están en el activo del balance del BCE y en los balances de bancos europeos, todavía muy frágiles después de la crisis, y en las carteras de inversión de los inversores institucionales: fondos de inversión y fondos de pensiones. Si los nuevos títulos deben emitirse a un tipo de interés más alto debido al riesgo que el mercado percibe a causa de la inestabilidad política, esas carteras de bonos no vencidos pierden valor y en consecuencia empeora la solvencia de sus tenedores, es decir del sistema bancario europeo y de todos los titulares de esos bonos. És lógico: ¿quién va a querer mantener en su cartera de inversión, en su activo, un bono a 10 años que paga el 1,75% anual si las nuevas emisiones son a un tipo superior? El valor de los bonos ya emitidos se ajustará para compensar la reducción de la nueva rentabilidad que exigirán los inversores. Si queremos vender un bono que paga el 1,75% en un mercado donde los nuevos bonos con el mismo nivel de riesgo, el de España en nuestro caso, se están emitiendo al 2,5%, deberemos venderlos más baratos. En concreto hasta que el nuevo precio, mas bajo, haga que el interés del 1,75% sea en términos efectivos un 2,5%. Esa pérdida de valor, que los tenedores deberán contabilizar pues así lo obligan las normas contables, habrá que provisionarla, generando, insistimos, una reducción de la solvencia de todos los propietarios de los títulos.
Añadamos además que cada punto básico de aumento de la prima de riesgo implica millones de euros que se destinarán a pagar intereses en vez de a gasto social.
Dada la fragilidad del sistema financiero internacional, ¿alguien en su sano juicio imagina que Europa y el mundo (¿tal vez Rusia?) apoyarán la inestabilidad derivada de una independencia no pactada de Catalunya? ¿No es más razonable imaginar a Merkel, Macron y otros líderes europeos pidiendo sottovoce al gobierno central que tome el mando de la situación? ¿Cómo es posible tanta frivolidad e irresponsabilidad? Del plantel de economistas ilustres del movimiento independentista, ¿ninguno le ha echado un vistazo a un clásico como el Brealey y Myers o manuales similares?

martes, 3 de octubre de 2017

Catalunya no és independent i l'autogovern penja d'un fil: felicitats

"No deies que no passaria res?", em renyava ahir un amic meu. Jo no sé si he dit alguna vegada que no passaria res, però sí que és veritat que en els últims mesos he intentat relativitzar el que havia de passar el diumenge passat. Al cap i a la fi, el món no s'acabava el primer d'octubre, i de fet ja estem al tercer, i demà serà un altre dia. Però certament han passat coses. Alguna que no esperéssim, de veritat? Les prediccions humanes s'han d'entendre en un context de necessitat psicològica d'autoprotecció, per mantenir la tranquil·litat, cosa important a més si es tenen responsabilitats, ni que sigui les molt mundanes de pare, professor i activista. Si la meva actitud ha servit perquè algú visqués amb menys neguit, ni que sigui apagant TV3, n'estic orgullós. O sigui, el meu amic té part de raó, part. Demano al lector o lectora que quan vegi que faig prediccions de forma implícita o explícita, accepti que en part el que estic fent és un substitut de la levitació o el ioga. La veritat és que no pretenc guanyar-me la vida com a profeta. Però: què ha passat?  Com que ja han passat moltes coses, quan en passa una de nova potser hem perdut la capacitat d'escandalitzar-nos. "L'aturada de país" del dia d'avui, 3 d'octubre, potser es pot entendre en el context del que va pasar el dia 1 i el dia 2, però si a algú li expliquen fa sis mesos que un dia la Generalitat de Catalunya convocarà una vaga general, i que els sindicats s'hi posaran bé en plena harmonia amb els empresaris, ens haguéssim fet un tip de riure. Per no dir res dels plors de Gerard Piqué o de l'heroisme patriòtic de Carles Vilarrubí, soci i amic de la família Pujol-Ferrusola. I no sé si el filòsof Terricabras ja ha començat la seva vaga de fam, o la farà per torns. En fi, la situació real és que malgrat totes les promeses, Catalunya encara no és independent. I no sembla que ho hagi de ser a curt o mig termini. No em refereixo a fer una DUI, que no implica esdevenir independents. Una DUI, encara que en el món del segle XXI a la zona euro només tingui un valor retòric, probablement seria el detonant de la suspensió almenys parcial de l'autogovern. Potser per això els seus promotors dubten de si declarar-la o no, o prefereixen guanyar temps, perquè potser la DUI, més que donar pas a la "independència", donaria pas a la pèrdua d'alguns sous i d'alguns mecanismes d'instrumentalització molt poderosos de les institucions que són de tots. Algú deu haver-hi en el processisme que també ho vegi així. Potser l'estratègia és deixar que tot això passi per seguir guanyant adeptes indignats contra la "brutalitat de l'acció de l'Estat". Posem que aquesta estratègia els permeti augmentar un 5% el suport en els propers 5 anys (i ara ja en fan 7 de la sentència de l'Estatut), no crec que més perquè la realitat sòcio-demogràfica de Catalunya és la que és. I després què? Hauran guanyat algun aliat internacional mentrestant? S'haurà enfonsat la Unió Europea i Putin haurà conquerit París? Val la pena tot plegat? Hem de seguir així molt de temps? A tots aquells que sense ser convençuts independentistes van abraçar o es van fer el longuis amb el procés perquè creien que portaria en el pitjor dels casos a negociar un millor autogovern, potser els hi hauríem de demanar explicacions.

sábado, 30 de septiembre de 2017

Ahora hay que reforzar la infraestructura cívica federalista

El pasado jueves tuvo lugar en el Baix Llobregat, concretamente en Sant Joan Despí, un acto esperanzador que contrastaba con el ambiente crispado de las calles de una parte importante de Cataluña. En ese acto, formalmente de clausura de la campaña de micromecenazgo del documental "Federal" de Albert Solé, hablaron numerosos representantes de la izquierda catalana y española, que llevan tiempo proponiendo el camino que finalmente se abrirá paso tras el colapso del proceso independentista catalán. El reconocimiento general (que no por parte de sus líderes) de este colapso puede tardar unos días o unas semanas, pero se irá produciendo a medida que se haga evidente la imposibilidad de lograr una secesión unilateral en un estado de derecho en la zona euro en el siglo XXI. Esperemos que en este proceso de reconocimiento no se generen ya más costes irreparables para el conjunto de la sociedad. En el acto de Sant Joan Despí se prefiguró lo que serán las ideas centrales del diálogo federal de los próximos meses y años. Como dijo Nicolás Sartorius, en este diálogo, impulsado por la izquierda pero tratando de convencer a los sectores lúcidos de la derecha española y del independentismo, debemos conseguir una aclaración competencial, una mejora del sistema de financiación territorial, y una reforma del Senado para que se convierta en la cámara de representación territorial donde se practique el gobierno compartido en una serie de tareas. Se podrían añadir más cosas, como un régimen multilingüe como el de Canadá y Suiza, y una desconcentración de los servicios de capitalidad, hoy excesivamente concentrados en Madrid. Pero todo esto saldrá si se produce el espíritu de diálogo fraternal que hay que promover, y para promoverlo no basta con decirlo, sino que hay que impulsarlo con activismo eficaz. Por eso es muy interesante la plataforma federalista que el propio Nicolás Sartorius, con muchas otras personas, está impulsando en toda España. Es fundamental, como se habló en la cena posterior al evento y el desayuno del día siguiente, que los federalistas catalanes realicemos presentaciones conjuntas y debates con federalistas del resto de España tanto en Cataluña como en el resto de comunidades. Es fundamental que expliquemos con más eficacia que la globalización exige federación, que el nacionalismo es el principal enemigo de la clase trabajadora, y que para defender el estado del bienestar y la democracia necesitamos federarnos y ceder soberanía bajo control democrático de calidad a instancias superiores en una serie de materias fundamentales, como ha explicado Macron en un impresionante discurso en la Sorbona. Para eso hay que reforzar a estas plataformas federalistas, empezando por Federalistes d'Esquerres, que hace milagros con una desproporción absoluta de recursos. Es un milagro que una parte muy importante de los catalanes se siga reclamando federalista cuando se le pregunta, es un milagro que hayamos conseguido ser un dique frente al independentismo entre buena parte de la izquierda (no sólo socialista), cuando sólo le hemos puesto voluntarismo y voluntariado. Hay que aprovechar a todas las personas que se nos han acercado y han ampliado nuestras filas en las últimas semanas, y hay que colaborar con personas que no sean de izquierdas, por ejemplo creando instrumentos de pensamiento y acción europeístas y federalistas con sede en Barcelona. Frente a nosotros está no sólo la sentimentalidad nacionalista con toda su fuerza, sino también instituciones que ya tienen poco de públicas que dedican sus recursos a promover una idea de parte, apoyadas por intereses privados tan desvergonzados que ahora hasta les esponsorizan las ruedas de prensa, y apoyadas por oscuros intereses internacionales, aunque por ningún gobierno democrático de ningún país del mundo, y menos de Europa. El "procés" termina poniendo niños de escudos humanos, privatizando la Generalitat y amenazando a los discrepantes (o incluso a los no discrepantes, pero que se cree que pueden discrepar en el futuro). Lo que empieza, o lo hará bien pronto, es un diálogo fraternal para evolucionar definitivamente hacia el federalismo español y europeo del siglo XXI.

martes, 26 de septiembre de 2017

1-O: no em mobilitzaré precisament perquè sóc demòcrata

Aquest proper diumenge, dia 1 d'Octubre, es consumarà el fracàs dels líders independentistes catalans d'organitzar un referèndum d'auto-determinació. Amb aquesta convocatòria intentaven una vegada més enganyar la seva massa de seguidors (després dels fracassats 18 mesos del full de ruta) fent-los pensar per enèssima vegada que el camí cap a "la independència" era fàcil, ràpid i sense costos rellevants ("ho tenim a tocar", "estem a punt", "ara és l'hora"), com si Europa ens estigués esperant i tingués pressa per acollir-nos. No hi haurà referèndum, però sí que hi haurà una mobilització. Si en aquesta no s'hi esmercen recursos institucionals públics, que són de tots, hauria de ser permesa. Però que no comptin amb mi, jo no hi participaré. Aquestes són resumidament les raons (desenvolupades en tants posts anteriors d'aquest blog):
-Implicar les nostres institucions d'autogovern en un referèndum il·legal i clandestí, que vulnera les nostres pròpies regles i lleis, i que vulnera els drets dels nostres representants parlamentaris, és la culminació de la privatització (incloent la relativització de l'estat de dret) de la Generalitat per part del pujolisme. L'autogovern pel que van lluitar els nostres pares s'ha convertit en una maquinària propagandística colossal (impedint la normal rendició de comptes en una democràcia des de fa anys), que difon valors antagònics als que s'ensenyen als infants a les escoles quan la consellera d'Ensenyament no mira. Votar no és democràtic si no va acompanyat d'unes regles comunament acceptades. I avui cap societat democràtica no accepta entre aquestes regles els referèndums d'autodeterminació unilaterals.
-La intimidació on line i off line que pateix molta gent que pensa com jo és molt reveladora de la visió de la democràcia prepotent i pre-violenta que tenen alguns: l'alcalde de Mollet i la seva família perseguits pel carrer, la botiga dels pares d'un líder polític atacada, les seus del PSC i d'altres partits amb destrosses cada matí... També representants independentistes han rebut (encara que menys) atacs  igualment condemnables per part de nacionalistes radicals espanyols. Però no hi ha dos costats que practiquen la violència: tota ve del mateix costat, el fanatisme nacionalista. No he vist mai a cap federalista amenaçar un fanàtic, com no he vist mai cap humà mossegant un gos.
-La nostra lluita a la defensiva és part d'un combat més ampli, un combat molt antic (la lluita contra el nacionalisme i per l'internacionalisme) i molt nou a la vegada (la lluita contra la manipulació de la democràcia que amenaça amb fer saltar les institucions de tots pels aires aquí, a la resta d'Europa i als Estats Units, entre altres llocs).
Després de tot això, veurem quin és el nou engany que intenten perpetrar els hereus polítics de la família Pujol (amb l'ajuda inestimable dels sectors més demagogs i eurofòbics de l'esquerra radical). Necessitaran seguir pedalant contra el vent dels pesos i contrapesos que defensen la nostra democràcia, sostinguda sobretot per la nostra pertinença a la Unió Europea a través d'Espanya. Ja he vist que hi ha intents de plantejar una nova transició... No havia parlat ja Artur Mas de la "transició nacional" fa anys? Com els del Brexit, com que veuen que no poden sortir de la roda del hàmster, s'inventen una i altra vegada períodes transitoris. Tot menys reconèixer el món on viuen.
Avui Catalunya és menys independent que a l'any 2010 en què es va produir la desafortunada sentència de l'Estatut. Menys independent, però més dividida i menys respectada. Ho és menys, d'independent, perquè avui Europa és més sobirana, ha intervingut Espanya i Espanya ha intervingut Catalunya. I ho és menys també per la incompetència i egoïsme dels dirigents independentistes, que han jugat al tot o res i s'estan a punt de quedar sense res. Llàstima que no disparin contra el seu cap, sinó contra el cap de tots. Els qui fa anys que lluitem per la democràcia, el federalisme. el catalanisme i la llibertat no necessitem afegir que això no implica defensar a Mariano Rajoy. Si en comptes d'una estratègia independentista haguéssim seguit una estratègia federalista avui Rajoy ja no hi seria. Com diu Javier Cercas, l'única utopia per la qual val la pena lluitar avui és la d'una Europa unida i federal, i els nostres adversaris són Putin, Le Pen, Farage, la Lliga Nord, els Autèntics Finlandesos i tots aquells que s'hi assemblen, encara que siguin catalans: tots s'omplen la boca de les mateixes paraules, la democràcia la primera de totes. La humanitat s'hi juga el seu futur, en aquest combat. Qui vulgui caure en el patetisme de dedicar les darreres dècades de la seva vida (amb la quantitat de problemes que hi ha al món) a lluitar per separar una regió rica de les seves societats veïnes, que això és el que fan ho guarneixin amb les paraules que vulguin, és lliure de fer-ho. Amb mi que no hi comptin, i menys en nom de la democràcia. Aniré a l'acte de suport al documental "Federal" el dijous, com molts dels meus estimats lectors, i després em llegiré un llibre, i deixaré que escampi la tempesta.

viernes, 22 de septiembre de 2017

Barcelona no es Caracas

Quizás estoy totalmente equivocado, pero creo que estoy menos preocupado y tengo menos miedo que algunas personas a mi alrededor. Espero no ser víctima de la paradoja del avestruz, de la que habla Josep Oliver en su último artículo en El Periódico. De todas formas mi tranquilidad es relativa, y se basa en la creencia de que nada fundamental va a ocurrir con nuestra vida cotidiana en el corto y medio plazo... mientras la Unión Europea siga en pie. Los intentos de escenificar un "Maidán" en las calles de Barcelona por parte de los dirigentes independentistas son voluntariosos, pero tienen sus limitaciones. Los turistas de momento lo ven como parte del paisaje, como se acostumbran a las procesiones de Semana Santa pese a sus rasgos peculiares. No deseo minimizar la importancia de las mobilizaciones, que muy astutamente se benefician del desprestigio de un gobierno español conservador e inmobilista. Ni tampoco quiero minimizar la gravedad de algunos episodios de intolerancia (hoy tenemos que decir, por ejemplo, YO TAMBIÉN SOY JOAN MANUEL SERRAT) y de violencia de baja intensidad que se han vivido, aunque no son nuevos, sino que de hecho muchos socialistas catalanes hemos crecido con ellos. Pero cuando el revolucionario (y paradójicamente a la vez empresario) líder de Omnium Cultural (una de las organizaciones independentistas) dice que "lo tenemos a tocar", no está muy claro a qué se refiere. Como aclaró el Financial Times, al margen del desenlace de un referéndum que es hoy día clandestino, una declaración o proclamación de la independencia, igual que declaraciones anteriores de soberanía, sólo tendría consecuencias meramente retóricas. Estamos en 2017, no en 1934. Algunos quieren apuntarse al cuanto peor mejor aunque sean sorprendentes compañeros de mobilizaciones de los nacionalistas, pero creo que no se dan cuenta de que Barcelona no es Caracas. Lo digo con todo respeto: todas las personas venezolanas que conozco son encantadoras y talentosas. Y también lo digo con prudencia: nunca he estado en Caracas. Lo más cerca que he estado es en Colombia, donde conocí a personas del país vecino, todas ellas de gran talento, que huían del caos político y económico. Barcelona es hoy una ciudad rica, llena de visitantes: la gente viene, no huye. También es una ciudad llena de problemas, pero otro tipo de problemas, ninguno de los cuales se resolverá ni con la independencia de Cataluña ni con la prolongación del proceso independentista, o mejor dicho, la prolongación del enfrentamiento de nacionalismos, lo más estéril del mundo. Lo que se vive en Cataluña es, con todos los matices y características propias, el capítulo español de la tensión entre la necesidad de construir una gobernanza global (y en particular una gobernanza federal europea) y las pulsiones nacionalistas, los miedos de unas clases medias que han dejado de encontrar en la religión y las grandes ideologías la solución a sus problemas. El remedio a esta tensión es una República Federal europea, pero el camino hacia ella va a ser largo y tortuoso. Como dice un artículo en el diario francés de izquierdas Libération, lo que ocurre en Cataluña es un desafío europeo, y es resultado de un nacionalismo obtuso y anacrónico. Lo que tenemos a tocar son las fiestas de la Mercè en Barcelona, y después el importante acto final de la campaña de micromecenazgo del documental "Federal", al que está todo el mundo invitado. Visca la Mercè!

martes, 19 de septiembre de 2017

Ajudem el Diplocat a traduïr l'editorial del Financial Times

No estic segur que el Diplocat hagi tingut temps de traduïr al català, per fer-lo accessible al gran públic, l'editorial que ahir va publicar el Financial Times, probablement el diari més prestigiós del món. El Diplocat i la tropa de Raül Romeva estan enfeinats intentant que algú més, a part de Maduro, Otegi i Assange, recolzi la seva campanya independentista. Per això m'ofereixo com a bon català per al que faci falta, i en aquest cas crec que fa falta que es conegui exactament el que diu aquest prestigiós rotatiu, que curiosament coincideix amb els trets bàsics del que diem els federalistes catalans: el referèndum és un error, cal negociar un millor autogovern, i la decisió del Tribunal Constitucional de 2010 també va ser un error. Si algú dubta de la meva traducció, pot consultar el text original, i pot contrastar les meves habilitats amateurs com a traductor repassant un altre servei similar que vaig prestar quan els altaveus processistes van ocultar un article federalista a la primera pàgina de La Repubblica, probablement el diari del món que més ha fet per lluitar contra la corrupció i la màfia, i a favor de la democràcia. Aquest és el text complet traduït de l'editorial del Financial Times aparegut ahir:


EL REFERÈNDUM DE CATALUNYA NO POT SER LA BASE PER CONSTRUIR UN ESTAT: EL CAMÍ PER AVANÇAR ÉS UNA NEGOCIACIÓ PER MILLORAR L’AUTOGOVERN
En un discurs al Parlament espanyol de 1932, José Ortega y Gasset, reconegut filòsof i assagista, va descriure Catalunya com "un problema que no se puede resolver, sólo se puede conllevar". . . Els altres espanyols han de suportar els catalans i els catalans han de suportar els altres espanyols ". Ortega parlava en la turbulenta era de la Segona República espanyola, just abans de la guerra civil del 1936-39, quan el secessionisme català va representar breument un desafiament a la unitat d'Espanya. Vuit dècades després, les condicions polítiques són molt diferents. No obstant això, una dosi de la saviesa i el sentit comú d'Ortega és molt necessària quan vivim la intensificació de la confrontació entre els separatistes de Catalunya i les autoritats centrals d'Espanya.
El govern regional de Catalunya i els seus aliats secessionistes estan pressionant amb plans per fer un referèndum sobre la independència  l'1 d'octubre. Això ho fan en contra del Tribunal Constitucional d'Espanya, la màxima autoritat en aquests assumptes, que va suspendre la llei catalana per a la votació. Ho fan tot i que l'article 2 de la Constitució espanyola de 1978 fa referència a "la indissoluble unitat de la nació espanyola" i "la pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols".
A part dels arguments jurídics, que afavoreixen les autoritats centrals d'Espanya, els arguments polítics dels separatistes de Catalunya no són consistents. En les eleccions regionals celebrades al setembre de 2015, les forces independentistes que van des dels nacionalistes de centre-dreta fins als esquerrans radicals van guanyar una estreta majoria dels escons, però no van obtenir la majoria de tots els vots emesos. Això no era una base per accelerar el programa secessionista.
No obstant això, el govern i el legislatiu regional han avançat, de totes maneres, i d'una manera que s'aparta amb celeritat de les normes democràtiques adequades per a un assumpte de tal importància. La llei de referèndums de Catalunya, aprovada el 6 de setembre, no estableix un llindar mínim de vots perquè el resultat sigui vàlid. En teoria, una petita minoria de l'electorat de la regió podria provocar una declaració d'independència. En aquestes circumstàncies, i sense oblidar l’enorme controvèrsia legal que envolta  la votació, qualsevol proclamació d'una Catalunya independent quedaria desproveïda de legitimitat política.
Les comparacions amb referèndums i actes d'independència en altres democràcies són instructives. Quan el Quebec va votar sobre la separació de Canadà el 1995, i quan Escòcia va votar sobre la secessió del Regne Unit el 2014, ho van fer amb el consentiment del govern central i en plena conformitat amb la llei. Quan els tres estats bàltics van declarar la independència de la Unió Soviètica en 1990-91, tenien tot el dret a fer-ho perquè Josef Stalin els havia robat la seva condició i llibertat en els anys quaranta. No es pot aplicar cap d'aquestes condicions  a Catalunya i Espanya.
Sens dubte, l'objectiu a curt termini dels separatistes catalans no consisteix a emetre una declaració d'independència, que seria un gest retòric buit, sinó que és  impulsar eleccions regionals amb l'objectiu d'ampliar les files de la coalició independentista. També poden esperar que Mariano Rajoy, el primer ministre d'Espanya, i el seu govern, responguin amb tanta duresa als secessionistes que aquests es puguin presentar d’una forma encara més visible com a víctimes de la repressió política.
Tant si es fa com si no el referèndum, el pas essencial per a ambdues parts és obrir negociacions serioses sobre una versió actualitzada d'autonomia per a Catalunya. L’estatut de 2006, aprovat per les cambres legislatives  espanyoles i catalanes i pels electors de Catalunya en un referèndum, però desencertadament invalidat el 2010 pel Tribunal Constitucional espanyol, seria un bon lloc per començar.

domingo, 17 de septiembre de 2017

El 1-O es una estafa democrática: adhiérete a este manifiesto

Algunas de las personas que más se han opuesto al gobierno de Mariano Rajoy tienen bien claro que esta oposición no justifica saltarse a la torera el estado de derecho. Y lo han hecho impulsando un manifiesto al que puedes adherirte (yo ya lo he hecho, y Federalistes d'Esquerres está entre las entidades impulsoras). En todos los manifiestos hay que buscar puntos en común, y yo hubiera añadido mucho más: Europa, federalismo, la denuncia a la intimidación y la intolerancia del "procés" (por ejemplo, un profesional de la política independentista ha dicho que los firmantes estamos a las órdenes de quien nos paga, o sea, ha llamado a Cercas, Camps, Villarejo, Marsé, etc., mercenarios). Pero es muy importante que estas voces importantes y queridas y otras muchas digan bien alto que en nombre de la democracia no se puede perpetrar una estafa como la que está en marcha. Nuestras instituciones son mucho más fuertes que quienes las ocupan en este momento. No pasarán, esta vez tampoco. Esto es a lo que acabo de adherirme y te pido también a ti y a todos los demócratas que lo hagan:
"La convocatoria del 1-O hecha por Puigdemont y su Govern es una trampa para toda la sociedad catalana que no podemos avalar con nuestro voto.
Primero. La convocatoria no es transparente. Hecha mediante una “ley de referéndum” elaborada en secreto y a espaldas del Parlament. Aprobada a última hora, y sin tiempo para un debate sosegado que permita expresarse a todas las opciones en condiciones de igualdad.
Segundo. No establece un mínimo de participación. Pero se pretende que el resultado sea válido con solo un voto de diferencia, pudiendo hacer una declaración unilateral de independencia en 48 horas, sin el apoyo de una mayoría de la población catalana. A pocas semanas del 1-O no hay un censo oficial, lo que puede dar lugar a todo tipo de arbitrariedades.
Tercero. Se ha relegado y marginado a las fuerzas políticas de la oposición. Sustrayendo los más básicos derechos democráticos a los miembros del Parlament, cambiando el reglamento, acortando los tiempos e impidiendo el derecho a enmienda y el debate parlamentario. Y esto se hace utilizando una mayoría parlamentaria que no se corresponde ni con el 50% de los votos.
Cuarto. Han aprobado de forma “exprés”, en un solo día, tanto la “ley de referéndum” como las llamadas “leyes de desconexión”. Decisiones de transcendencia vital para toda la ciudadanía de Cataluña y las generaciones futuras pueden ser ejecutadas en cuestión de horas. No buscan que el pueblo catalán decida libre y conscientemente, sino una declaración unilateral de independencia.
Y quinto. El 1-O es una convocatoria unilateral. Puigdemont y su Govern dicen que actúan en nombre de la mayoría de la sociedad catalana, pero las fuerzas en las que se apoyan no representan más que el 36% del censo electoral.
Cualquier demócrata, sea cual sea su posición ante la independencia, debe rechazar esta convocatoria, impropia de una democracia y tramposa.
Por todo ello, los y las abajo firmantes, personas de izquierdas, de variada adscripción ideológica y de distintas culturas políticas, que hemos luchado por las libertades contra el franquismo, contra el terrorismo y contra la guerra, por los derechos de las mujeres y de las minorías sociales, y ahora contra los recortes, la corrupción y que rechazamos las políticas del gobierno de Rajoy, y con el convencimiento de que es posible un futuro común, libremente elegido, en el marco de un España plural donde estén reconocidas todas las identidades de los pueblos que la integran:
Rechazamos el 1-O como una estafa antidemocrática. Y llamamos a no participar en esta convocatoria, que es lo opuesto a un ejercicio de libre decisión del pueblo de Cataluña."

jueves, 14 de septiembre de 2017

Es presentarà Puigdemont a la propera cimera de líders europeus?

D'acord amb la lògica del procés independentista català, crec que Puigdemont hauria de presentar-se a la propera cimera de caps d'estat i primers ministres europeus. D'aquesta manera, no caldria que l'eurodiputat Terricabras fés la seva vaga de fam ni tampoc que Artur Mas convoqués una vaga general. D'acord amb la lògica processista, Europa quedarà impressionada per la gran participació popular al "referèndum" del dia 1 d'Octubre, i no els quedarà més remei que reconèixer la independència de Catalunya i acceptar-la sense més dilació ni tràmit com a membre de ple dret. La independència quedarà "proclamada" per procedir immediatament a una desconnexió d'Espanya en 48 hores mantenint això sí la connexió amb Europa (si la CUP ho autoritza). Plis, plas. No descarto que fins i tot el nostre president de la Generalitat hagi somniat l'escena: arriba a l'edifici de la Unió Europea a Brussel·les on es fan la majoria d'aquestes reunions i diu: "sóc el president de Catalunya i vinc a la cimera de líders europeus". El porter repassa la llista de convocats i no el troba. Respectuosament, li respon: "permeti'm un moment que faré una consulta". S'endinsa a l'edifici i cerca un funcionari de rang més elevat, al qual li explica la situació que s'està produïnt. Aquest funcionari de rang més elevat lliga caps, truca al polític responsable i després d'una breu conversa, li diu al porter que l'acompanyi a on es troba el senyor Puigdemont. El servidor públic, suposem de nom Sr. Van Penkaant, també molt amablement s'adreça al Sr. Puigdemont i li comunica el següent: "li agraïm molt la seva visita i el seu interès, i si em permet li lliuro aquesta còpia impresa dels Tractats de la Unió. Tingui la gentilesa de llegir-se'ls tranquil·lament i si vol en parlem un altre dia per resoldre-li els dubtes que pugui tenir. Resumidament, el que diuen és que això que vostè vol fer, asseure's a la taula de líders, és un desig molt respectable per al líder d'una nació mil·lenària com la seva, però està sotmès a un procediment un xic estricte. Primer hauria d'aconseguir per mitjans legals un canvi en el marc constitucional de l'Estat membre de la UE al qual pertany la seva nació mil·lenària, per aconseguir que es pugui exercir el dret a l'autodeterminació d'una part d'aquest estat. No és fàcil, perquè aquest dret només el tenen les constitucions escrites d'Uzbekistan, Etiòpia, Saint Kitts & Nevis i Liechstenstein. Però tinc entès que la Constitució espanyola es pot reformar en tots els seus aspectes, això sí, requerint una majoria qualificada en dos períodes legislatius consecutius i un referèndum de ratificació. Si ho aconsegueix i a resultes d'això organitza un referèndum legal i acordat amb unes condicions acceptades per totes les parts, que compleixi també les condicions de la Comissió de Venècia, i si l'opció secessionista guanya aquest referèndum amb una participació i una majoria suficients, aleshores haurà de demanar el reconeixement per part de les Nacions Unides. Un cop obtingut aquest, pot demanar l'adhesió com a nou estat-membre de la Unió Europea. En aquest cas, el rebrà el Sr. Michel Barnier, que ara està una mica enfeinat negociant el Brexit, però que segur que tindrà temps per vostè quan hagi despatxat la negociació amb els britànics. Si vol el vaig avisant: quant de temps creu que trigarà a complimentar tots els passos anteriors? Ah, per cert, un cop finalitzi la negociació amb el senyor Barnier, si aquesta és exitosa, haurà de ser ratificada per unanimitat dels 28 estats membres de la Unió, o els que hi hagi en aquell moment..." No sé en el somni de Puigdemont, però crec que en la realitat això és el que passaria si s'apliqués la lògica processista i el nostre president fós coherent amb ella. No sé però si arribarà a passar. En el processisme estan representades persones de nivells intel·lectuals molt diversos, en un ventall que va diguem que des de Joan Josep Nuet fins a Andreu Mas-Colell. Potser els procediments comunitaris són massa sofisticats per al nivell mitjà, però els més savis entre els processistes potser haurien d'explicar-li d'una vegada la veritat al seu líder.

martes, 12 de septiembre de 2017

¿Por qué una parte de la extrema izquierda repite los tópicos de Mas y Puigdemont?

Ayer al final de un debate en Público TV que tuvo lugar en los estudios de la empresa Mediapro en Barcelona, dije que me parecía una vergüenza que el líder (Puigdemont) de una fuerza política que se ha pasado las últimas décadas cercenando la autonomía municipal y boicoteando a los ayuntamientos, ahora se dedique a promover que la gente persiga en la calle a los alcaldes y alcaldesas. Se exige a éstos que solucionen lo que Puigdemont (y Rajoy y Mas) han sido incapaces de solucionar desde la sentencia del Estatut de 2010. Hace ya de eso 7 años, en los cuales no se ha producido, no sólo la "independencia", sino ni siquiera el más mínimo avance en el autogobierno catalán. Lo que me sorprendió fue que a continuación la actual alcaldesa de Badalona, una persona de la extrema izquierda, no sólo no apoyó mi denuncia del anti-municipalismo convergente (un mensaje de consenso de la izquierda catalana de los últimos 37 años), sino que hizo todo lo posible por defender la estrategia del actual gobierno catalán respecto a los ayuntamientos. No sólo no se solidarizó con sus colegas del área metropolitana de Barcelona y otros puntos de Cataluña, que con toda dignidad rechazan hacerles el juego a quienes desean dinamitar el estado de derecho, sino que dijo que le parecía bien lo que hacía Puigdemont. Además lo hizo utilizando expresiones típicas del procesismo post-pujolista, como que las actitudes anti-municipalistas del mundo convergente eran una "pantalla pasada". En realidad esta discusión final no fue más que la culminación de un sorprendente debate, donde hice lo posible para dejar claro que en Cataluña existen visiones muy diversas, que la independentista es sólo una de ellas, y que los federalistas resolveríamos las cosas de otro modo. Un sorprendente debate porque yo pensaba que iba a una discusión amable tras tener que cruzar a pie una Barcelona llena de esteladas (por la manifestación de la Diada) para llegar al estudio, ya que se supone que era un debate entre personas de izquierdas. Aparte de la alcaldesa de Badalona, estaba una diputada autonómica de la CUP; una representante de la corriente "Anticapitalistas" (entiendo que la extrema izquierda de Podemos); un politólogo de fuera de Cataluña que dijo ser fundador de Podemos y que se quitó para el debate la camiseta del Sí que llevaba puesta (todo un detalle de moderación); y una diputada de ICV. Ésta última hizo un papel a mi juicio muy digno, con puntos de acuerdo y de discrepancia con mis posiciones. Pero los demás repitieron todos los tópicos de Puigdemont y Mas (que no me voy a entretener a rebatir aquí porque ya lo he hecho en muchísimos otros posts): que ya se ha intentado todo, que para ser federales primero hay que separarse, que si va mucha gente a votar Europa no tendrá más remedio que apoyarnos, que la Comisión de Venecia ampara el referéndum (estrictamente falso), etc. En ningún momento a ninguno de mis contertulios se le ocurrió sugerir que el proceso independentista podía ser una cortina de humo para tapar la corrupción de Convergencia y su política de recortes. Ni tampoco se le ocurrió a nadie plantear una reflexión sobre por qué entre los partidarios de la independencia están sobre-representados los sectores de un nivel de renta medio-alto. ¿Tiene esto algo que ver con la cena de Pablo Iglesias con Junqueras y Jaume Roures? ¿Tiene esto alguna conexión con la intervención de Assange en el debate catalán? No creo en las teorías de la conspiración. Sí creo que existen complementariedades estratégicas entre el independentismo catalán y las dinámicas financiadas entre otros por Putin a favor de crear inestabilidad en Europa (cuanto peor, mejor) para promover una globalización desregulada y la ley del más fuerte.

jueves, 7 de septiembre de 2017

L'Abacus i com explicar als nostres pares el que passa a Catalunya

Estimada mare i estimat pare,

us escric perquè darrerament m'heu estat fent arribar (a mi i als meus germans) en alguns casos la vostra vergonya, i en altres els vostres temors, sobre el que succeeix a Catalunya. Com que vosaltres ens veu llegar els mots i el catalanisme (en temps molt més difícils que els actuals), i em vau portar a la plaça de Sant Jaume quan va arribar el president Tarradellas, em sap molt greu que no pugui respondre satisfactòriament i ajudar-vos a calmar aquests sentiments com us mereixeu, tant vosaltres com totes les persones de la vostra generació que van fer possible la democràcia i l'auto-govern. Penso no només penso en vosaltres, sinó també en tots aquells milers de pares i mares que van venir d'altres terres d'Espanya i que també estaven aquella tarda a la Plaça de Sant Jaume i en tantes altres manifestacions. He pensat en vosaltres (com estar a l'alçada del vostre llegat i el de la vostra generació) quan he estat pensant com respondre a la negativa de la Cooperativa Abacus a una petició meva perquè retirin "samarretes del sí" de les seves botigues. Reprodueixo al final del post el que els he contestat, perquè crec que és important trobar els mots adequats, i vosaltres de mots (encara que sigueu matemàtics o precisament per això) en sabeu molt. Primer vaig pensar que el problema era com explicar aquestes coses als nens (jo a la meva filla i neta vostra) que ens acompanyen aquests dies a les botigues Abacus a comprar llibres de text o material escolar. Però el problema no és explicar això als nens, que al cap i a la fi encara no saben molt bé d'on venen les polèmiques actuals, i que a més són educats a l'escola i a les xarxes mateixes en la solució col·lectiva dels problemes, el respecte als altres i tot allò que la majoria que governa avui a Catalunya ha oblidat. No em preocupa gaire en aquest sentit la generació dels vostres nets, al contrari, hi tinc posades grans esperances, perquè ells sí que sabran treure tot el profit de la nostra pertinença a Europa, un altre llegat de la vostra generació que la meva no està sabent aprofitar. Em preocupa com explicar-vos el que està passant a vosaltres, els nostres pares, que vau fer possibles les institucions que avui tenim, la nostra llibertat. I de moment em quedo sense paraules, excepte les que puc abocar en aquest blog i en les meves campanyes testimonials contra aquells que diuen parlar en nom de la pluralitat. Heu llegit a George Orwell i Viktor Klemperer i els seus llibres i escrits sobre la manipulació del llenguatge? Quan se'ns ven la vulneració de l'estat de dret com a democràcia, o les campanyes d'adoctrinament com a pluralisme, o el nacionalisme més vulgar com a civisme, no estem caient en un problema de la mateixa naturalesa, si bé per sort i almenys de moment no del mateix grau, que el que aquests grans autors van denunciar?
Bé, perdoneu que us distregui de les vostres preocupacions, però si teniu un moment us agraïré que em digueu si creieu que vaig ben encaminat en la recerca dels mots adequats.
Us estimo molt,

Francesc

Benvolguda Muntsa,
moltes gràcies per respondre amablement a la meva preocupació sobre l'exposició i venda de "samarretes del sí" a les botigues d'Abacus. L’argument de la carta (corregeix-me sisplau si el resum és equivocat) és que aquesta campanya és una manifestació més del compromís de la cooperativa amb la pluralitat de Catalunya. Aquest compromís, diu la carta, s’ha manifestat en el passat amb la presentació de llibres d’autors com Miquel Iceta o Ferran Requejo, o la participació en campanyes com el Correllengua.
El to amable de la vostra resposta contrasta amb el to aspre que està adquirint la campanya que ajudeu a impulsar, to aspre i en alguns casos manifestament intolerant que es manifesta des de les xarxes socials fins a les rodes de premsa d’algun responsable armat i uniformat, passant pel trist espectacle del que hem vist al Parlament de Catalunya els darrers dies.
Crec que és d’agraïr aquest to, i val la pena aprofitar qualsevol escletxa de diàleg constructiu, que farà molta falta a Catalunya. En primer lloc, val la pena aprofitar aquesta escletxa per manifestar que l’argument de la carta no se sosté, tot i que és molt interessant i útil que s’utilitzi l’estàndard de la pluralitat. Efectivament, és un objectiu molt desitjable. Però que es contradiu obertament amb una campanya, la del sí, que no és una campanya plural, sinó la campanya d’una part de la societat catalana, que utilitza de forma partidista totes les institucions col·lectives al seu abast per imposar la seva voluntat a la majoria, que genera una enorme divisió social, i que ignora o menysprea els sentiments de com a mínim la meitat de la societat catalana (i en moltes àrees on Abacus té botigues, clarament més de la meitat) com reflecteixen totes les enquestes i resultats electorals. Presentacions d’un llibre fetes durant un parell d’hores en una botiga, o campanyes que generen un gran consens social, no es poden comparar amb la utilització de l’espai de totes les botigues de la cooperativa, durant setmanes, per una opció política, respectable, però que realitza al meu entendre un ús abusiu de l’espai que hauria de ser de tothom, especialment de tots els clients, cooperativistes i treballadors de l’organització. Igual que a ningú se li ocorriria fer servir una botiga d’Abacus (o una oficina de la Caixa, o les escoles de Catalunya) per fer campanya electoral, és insòlit que es facin servir les botigues per fer campanya d’una de les opcions d’un referèndum que a més l’ha convocat una de les parts al marge de l’estat de dret, pretenent imposar la pregunta, la data i les condicions al seu gust.
La carta manifesta la seva posició contrària a qualsevol boicot. Comparteixo aquesta posició. Jo no tinc voluntat ni capacitat d’impulsar cap boicot, com sí que estan fent alguns responsables de la campanya que promou Abacus amb un diari en concret (exemple aquest diari de la pluralitat que efectivament fins ara hi ha hagut a Catalunya) per haver exercit el seu dret a la llibertat d’informació. Sí que crec que és útil que els socis i sòcies i les persones interessades coneguin els arguments d’Abacus per poder prendre lliurement les seves decisions, i per això comparteixo aquesta correspondència en el meu blog.
També se’m diu que els òrgans d’Abacus han validat la venda d’aquestes samarretes i que Abacus seguirà col·laborant amb els seus socis per mostrar la seva pluralitat. Com que estic realment molt interessat amb com es prenen determinades decisions en organitzacions del sector no lucratiu, prego als responsables d’Abacus que m’informin de quin òrgan, en quina data i recollit en quina acta s’ha aprovat col·laborar en aquesta campanya. I també que m’informin si com a soci tinc dret a proposar campanyes (i a qui m’haig d’adreçar) que facin un mateix ús de l’espai i el temps que ha fet aquesta campanya per oferir punts de vista diferents sobre la problemàtica de referència. Això, com alguns voldrien, no és fer campanya pel "no", sinó mostrar a la ciutadania que hi ha altres formes de resoldre els problemes institucionals que no passen per la supressió del diàleg, i que sí que passen per l’autèntica pluralitat, el respecte i l’estat de dret.
Atentament,

Francesc Trillas
PS: després d'escriure aquesta carta he vist que l'entrenador del FC Barcelona, Ernesto Valverde, ha dit en roda de premsa que el Barça és un club plural on hi ha gent que pensa de diverses maneres, i que per això ell preferia no expressar la seva opinió personal respecte a la situació política que es viu a Catalunya. Tot un exemple, al meu parer, de bon comportament per part d'un responsable d'una entitat del sector no lucratiu.

sábado, 2 de septiembre de 2017

El "processisme" i la manipulació del sector no lucratiu

Hi ha diversos exemples de l'abús de l'espai col·lectiu per part del "processisme". Des de posar grans banderes en llocs emblemàtics que són de tots fins a la instrumentalització abusiva de les institucions i dels mitjans públics de comunicació. Un altre exemple és l'intent sovint reeixit d'utilitzar entitats no lucratives de diferent naturalesa aprofitant-se del caràcter dispers de la seva governança i de diferents formes de "bullying" sobre els seus socis i dirigents, molts dels quals no gosen expressar la seva incomoditat. Sóc respectuós amb els que pensen que aquestes exhibicions són mostres de llibertat d'expressió, i fins i tot en algun cas pot ser bon negoci, però crec que el respecte a l'opinió de les minories (o majories silencioses) sigui al Barça o a l'associació pro-Sàhara del Penedès o a l'exhibició castellera de Vilafranca, hauria de prevaldre. En el cas de la Cooperativa Abacus jo he decidit no callar, i animo a tothom que pensa el mateix que jo en aquest cas o en altres semblants a no callar-se. Per això he escrit aquesta carta (de la qual estic segur que els amables responsables d'Abacus, probablement víctimes i no responsables d'aquest fet, em donaran resposta):

Benvolguts senyors o benvolgudes senyores d'Abacus,

sóc soci de la Cooperativa Abacus i professor de la UAB (Departament d'Economia Aplicada).
Els escric aquest missatge per fer-los arribar la meva més enèrgica protesta per la presència de propaganda política partidista a la llibreria d'Abacus de la UAB, on avui he entrat amb la meva filla de 10 anys.
Em sembla lamentable que s'exposin a la botiga i estiguin a la venda "samarretes del SI". Aquestes samarretes no només són propaganda política partidista, sinó que a més ho són com és públic i notori d'un procés il·legal, un suposat referèndum on els que no pensem igual no hem tingut forma d'intervenir en la pregunta, la data, el finançament de les campanyes, etc.
Com a soci d'Abacus (núm 245446118) exigeixo una explicació abans de donar-me de baixa de soci i animar a fer-ho a totes les meves relacions personals, laborals i contactes en les entitats de les quals formo part.
Faig còpia a la rectora de la UAB, en la mesura que entenc que la llibreria de la Plaça Cívica deu tenir algun règim contratual amb una universitat que és pública, plural i neutral i que sempre ho ha estat, així com a la seva cap de gabinet.
De totes maneres la meva queixa no només es refereix a l'establiment de la UAB, sinó a tots els establiments Abacus, donat que jo pensava que com a soci d'Abacus ho era d'una cooperativa de Consum i no d'una entitat dedicada a la propaganda política partidista i sectària, especialment en un tema que divideix profundament a la societat catalana.
Tinc altres queixes sobre el caràcter localista de la llibreria de la UAB, que contrasta amb un Campus que és d'excel·lència internacional i que per sort cada dia està més ple d'estudiants i professors de tot el món, i que contrasta també amb les llibreries d'altres universitats del món o de la mateixa ciutat de Barcelona. Però ja m'estendré sobre això un altre dia.
Atentament,

Francesc Trillas

jueves, 31 de agosto de 2017

El Estado es Europa

Los distintos actores políticos e institucionales que actúan en el debate sobre las cuestiones colectivas en España, incluyendo Cataluña, todavía hablan o escriben sin hacerse a la idea del gran cambio que supone, y que seguirá suponiendo, el proyecto de integración europea. Por ejemplo, uno de los detenidos por los atentados en Barcelona fue puesto en libertad bajo la condición de que no podía abandonar el "territorio nacional". Cómo se compagina eso con el hecho de que gracias a la Unión Europea hoy podemos cruzar de España a Portugal o a Francia sin mostrarle ningún documento a nadie, debido a la libre circulación de personas y al Tratado de Schengen, es toda una incógnita. Qué sentido tiene que una persona de Ripoll sea libre de ir a Finisterre pero no a Fontromeu y cómo se va a controlar esta restricción, es para mi un misterio. Si hoy la moneda es común y si hay libertad de circulación de personas, quiere decir que dos instrumentos tradicionales fundamentales de la soberanía nacional, como son la moneda y el control territorial de las fronteras, hoy ya no existen, o se ejercen a otro nivel, el europeo. Las personas, incluidos los terroristas, se pueden mover libremente en el territorio europeo. Se deduce de ello que cualquier política, actuación policial o decisión de las autoridades judiciales, debe producirse en este ámbito o por lo menos tenerlo en cuenta. El velo de la ignorancia europea afecta tanto al gobierno español como al gobierno catalán. En el caso del gobierno español, se refleja en la torpeza argumental en anteponer a los intentos sediciosos del independentismo catalán la defensa de la "soberanía nacional", cuando ésta ya no existe. Y en la reticencia a utilizar más la simbología y el poder de la Unión Europea que ostenta (de forma compartida) el gobierno español. Si la Generalitat es Estado, el Estado es Europa, porque Europa es una construcción que de momento es obra de la cesión de soberanía de sus estados miembros, y estos son sus accionistas. Es incomprensible para mi que en la comparecencia conjunta entre Rajoy y Puigdemont no hubiera una bandera europea (aunque sí la hubo en otras comparecencias del gobierno español en solitario), o que las administraciones españolas no facilitaran una presencia más fuerte de la Comisión Europea y de las ciudades y gobiernos europeos en los actos y manifestaciones de condolencia que se sucedieron tras los atentados, entre cuyas víctimas había personas de más de 30 nacionalidades. En cuanto al gobierno catalán y a los principales líderes independentistas, es obvio a estas alturas que no han entendido nada del proyecto europeo. La CUP sí lo ha entendido, y no le gusta: es eurofóbica. El resto de líderes independentistas se supone que quieren que Cataluña esté en la Unión Europea y a la vez saltarse a la torera lo que debe ser un Estado de derecho y su división de poderes. Quieren separarse de España comportándose como el actual gobierno polaco (bajo la lupa de las instituciones europeas) pero volver a juntarse con ella en una Europa más unida, sin darse cuenta que estamos en Europa precisamente porque la UE ha reconocido a España como miembro de pleno derecho tras una serie de exámenes y acuerdos que una hipotética Cataluña independiente tardaría mucho tiempo en superar o alcanzar. Los independentistas que no son de la CUP pretenden desconectar de España sin desconectar de Europa y sin reconocer que España es parte fundamental de Europa. Esto se manifiesta en múltiples ejemplos, pero basten dos. Uno es la ley de transitoriedad, que da por sentado implícita o explícitamente que una nueva Cataluña independiente tendría acuerdos sobre moneda, seguridad social, nacionalidades, deuda, etc. tanto con España como con la UE, cuando a un estado soberano con bombas nucleares y herencia imperial como el Reino Unido le está costando ya años negociar un nuevo estatus en la Unión tras el referéndum del Brexit. Otro ejemplo (bien explicado por Fernando Reinares) es la necesaria coordinación policial: los Mossos d'Esquadra pretenden coordinarse con la UE sin pasar por España, cuando la seguridad de Cataluña depende totalmente de lo que le ocurra a sus vecinos y cuando la UE reconoce como interlocutor a España y lo que ella decida, de nuevo porque el Estado español es Europa, del mismo modo que cada vez más Europa se parece más a un Estado y muchos queremos que sea así cada vez más. Los problemas de seguridad en cualquier parte de nuestra geografía tienen alcance europeo e internacional, y sólo se resolverán en el marco de una Europa más integrada que disponga de una institución europea equiparable al FBI, cuya F es la inicial de Federal. El debate no es entre independentistas y no independentistas, o no debería serlo, sino entre federalistas (europeos, incluyendo españoles) y no federalistas. Cuando se hable más de "no federalistas" que de "no independentistas", se habrá acabado el "procés" en Cataluña. Los que se oponen a las cesiones de soberanía se parecen en todas partes, como explica Antón Costas: "Como pasa en otros países, el neo-nacionalismo catalán está experimentando con los límites de la democracia liberal, del Estado de derecho, de la pertenencia a la UE y al euro. Los márgenes son más estrechos de lo que los independentistas pretenden. Pero, en todo caso, el límite lo pondrán los ciudadanos en sucesivas elecciones." Si los capitales, las mercancías y las personas se pueden mover libremente, el ámbito de nuestra solidaridad, nuestro demos, nuestro sujeto político es Europa. Si los ciudadanos y ciudadanas de la clase trabajadora no nos federamos, no seremos soberanos.