lunes, 22 de mayo de 2017

No som els del NO, som els del SÍ al federalisme

El processisme català dedica una bona part dels seus recursos a dissenyar el seu propi adversari. Té preferència per dos tipus d'adversari, els altres li molesten profundament. Per una part, desitja un adversari clarament "unionista", per utilitzar el seu vocabulari. És a dir, algú espanyolista, que sense embuts sigui un nacionalista espanyol o que ho sembli, i si pot ser que confirmi l'estereotip (fals, com tot estereotip) que el PP i el PSOE són iguals, que Espanya no té remei, etc. Però també té preferència, encara que això li costa molt de trobar, per persones que estiguin a favor del NO a la independència, però que estiguin a favor del referèndum il·legal i divisiu (i tan semblant als de Le Pen, Erdogan, Orban i Putin) que promouen. Joan Ignasi Elena (un gran amic meu que em causa un dolor i una tristesa immensa el paperot que ha acceptat fer) diu que hi ha una revolta democràtica entre els partidaris del NO per votar. Jo l'única revolta democràtica que veig és la indignació d'alguns, com Josep M. Bricall, per com de baix han caigut les institucions democràtiques que tant ens va costar construir. Es deu referir a aquest perfil mític que han creat, i que en la seva brutal dissonància cognitiva en Nàtius intenta alimentar cada vegada que obre la boca rodejat en actes propagandístics (parlen dels "treballs" de la comissió del referèndum...) dels líders del nacionalisme il·liberal que el fan anar amunt i avall com si fós una trista titella. El que molesta profundament als processites és que hi ha una gran part de la ciutadania que no respon a cap dels seus dos perfils ideals d'adversari. Són els que s'incomoden, ens incomodem, profundament en una situació de frontisme, que detesten, que detestem, la divisió en la que hem caigut, on perdem les ganes fins i tot de trobar-nos amb els nostres grans amics. Som els que defensem una altra cosa. Som els que sabem que no hi ha democràcia sense divisió de poders, i que en el món globalitzat d'avui no hi ha democràcia amb divisió de poders sense federalisme. Som els que volem un diàleg sincer que acabi amb un pacte per una Espanya federal en una Europa unida, on la República (la catalana i la tercera espanyola) sigui Europa, on ningú tingui el monopoli de la sobirania. Que deixin de fer homes (i dones) de palla, si us plau. Els processistes són els del NO: els del NO al federalisme, el NO a l'Europa sense fronteres, el NO a la resistència al nacional-populisme internacional, el NO a la fraternitat i el NO a l'estat de dret.

viernes, 19 de mayo de 2017

Què convé que sigui viable i legal?

Ahir el jurista Joaquín Tornos va fer una afirmació en la qual estic totalment d'acord. No es pot dir que no al referèndum d'autodeterminació que proposen els independentistes catalans només perquè sigui il·legal. La llei es pot canviar. Cal oferir sortides, perquè el joc democràtic consisteix a canviar la llei o a mantenir-la si es creu que no cal canviar-la. Es podria fer un argument semblant amb la qüestió de la viabilitat. Jo també crec que avui per avui la independència de Catalunya no és viable, entre altres coses perquè és il·legal. Però això és avui, en el futur podria haver-hi majories rellevants per canviar la llei i el món podria avançar d'alguna manera, fins i tot democràticament, per fer viable la independència de Catalunya. Els qui ens oposem a la idea d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya i a qualsevol racó de l'Europa que volem unida i federada, i ens oposem a la idea de la independència de Catalunya perquè tenim idees millors (com el federalisme) no ens hem de limitar a dir que estem en contra del referèndum perquè és il·legal (o perquè la Constitució espayola diu que la "sobirania" resideix en el poble espanyol) i de la independència perquè és inviable. Hem d'explicar si les volem fer legals o viables o no, i per què. No m'estendré aquí sobre per què crec que no convé fer viable la independència de Catalunya, perquè l'argument de l'obsolescència de l'estat-nació és molt extensament compartit, i perquè els arguments a favor d'una organització federal del poder (no només de la Constitució espanyola) ja ocupen un generós espai en altres posts d'aquest blog. Però jo crec que, contràriament al que pensen fins i tot alguns federalistes, el que convé que segueixi sent legal és que per introduir canvis transcendentals a la nostra convivència això s'ha de fer per grans acords detallats entre les principals forces polítiques i socials representatives de tots els sectors afectats, finalment ratificats en un referèndum. I si aquests acords no es produeixen, cal mantenir el status-quo, que ara és legal i democràtic. El meu model és el referèndum de la Constitució espanyola de 1978, on es va enviar a tots els domicilis un exemplar de la Constitució (que no era un text de 140 caràcters) redactada per consens de quasi totes les forces polítiques, o el referèndum a tota l'illa d'Irlanda (nord i sud) per refrendar els acords de divendres sant a finals dels 1990s, que prèviament havien signat totes les forces rellevants afectades pel conflicte (allò sí que era un conflicte).  Aconseguir aquests acords, refrendar-los i que ningú els tiri enrera és difícil, com es va veure amb la reforma de l'Estatut. Però enganyar intentant fer veure que aquestes coses són més fàcils del que són... això sí que és una vulneració flagrant del principi de realitat. Els referèndums d'autodeterminació amb resposta binària sense un acord previ no solucionen sinó que compliquen les coses, i donen una aparença falsa de simplicitat: enganyen a la població que ha de votar i que es vol que solucioni allò que els responsables polítics triats democràticament no han estat capaços de solucionar. Causen una gran divisió i eternitzen la solució de problemes per als quals les solucions estan perfectament a l'abast. És molt difícil dissenyar una pregunta única i dicotòmica que plantegi a la ciutadania les opcions realistes que té, com s'ha vist en el Brexit. El cas britànic també ens ensenya com s'incentiva l'engany, no només sobre allò que s'està oferint (el Brussel·les ens roba, o Espanya ens roba), sinó sobre el mateix procediment. Qui els havia de dir als votants britànics que es trigaria un any a començar les negociacions sobre el Brexit ("negociacions?", deuen preguntar-se alguns,... però que no ens en anàvem i ja està? que no érem "sobirans"?), i que quan s'acabin ja veurem què passa. Molt raonablement, algun partit amb representació parlamentària diu que voldria un referèndum de nou quan es conegui l'acord, si és que al final hi ha acord. A Catalunya les coses són molt més greus, perquè es vol crear l'aparença que es vol un referèndum democràtic quan el que s'està fent és una campanya propagandística que oculta una deriva profundament il·liberal que no té res a veure amb la democràcia, i que pel que fa al referèndum té entre els seus aliats... d'acord, a Rigoberta Menchú, però també a Arnaldo Otegi, la Lliga Nord, els autèntics finlandesos i al congressista Rohrabacher, possiblement un agent finançat per Vladimir Putin. Però no n'hi ha prou amb dir que el que volen fer és il·legal. Cal explicar que la legalitat precisa sobre què es pot votar i com, és precisament la que ens ha permès els millors anys de pau, llibertat, autogovern i democràcia. El referèndum que volia Marine le Pen per sortir de la Unió Europea era perfectament legal, però hagués estat un desastre colossal per a la democràcia i la llibertat, i aquí sí que la comparació amb els referèndums de Hitler deixa de sonar extravagant.

martes, 16 de mayo de 2017

PSOE: como en la grada o como en la escuela

Creo que en líneas generales hay dos formas de aproximarse a la acción colectiva, y yo (como tantos otros) las he practicado las dos, y las sigo viviendo de cerca gracias a mi experiencia como padre y como aficionado al fútbol. Por una parte está el comportamiento expresivo de los aficionados al fútbol en la grada, que gritan a favor de su equipo para que éste gane y derrote al adversario, si puede ser de forma humillante. Por otra parte está lo que se enseña a los niños y niñas en el colegio, especialmente cuando surgen conflictos: tenéis que hablar y aprender a poneros de acuerdo. El otro día en la fiesta del colegio de mi hija era admirable como la profesora de música había conseguido que tres aulas de 5º de primaria cantaran y tocaran la flauta al unísono, o como en la muestra del laboratorio de ciencia, se enseñaba a los niños a plantear conjuntamente un proyecto de investigación, por consenso. La mayoría de especies animales, incluyendo la especie humana, en general resuelve sus decisiones colectivas, en el seno de grupos consolidados, por consenso. Una vez quien o quienes ostentan el liderazgo marcan una dirección a seguir, toda la manada le sigue, pero para que le siga la manada quien ejerce el liderazgo calibra qué dirección tomar para que no se queden unidades en el camino. La cohesión favorece la fortaleza del grupo y le hace ser más competitivo en la competencia inter-grupal. Que antes de este domingo el PSOE aprenda esta lección es ya imposible, pero ojalá los resultados de la elección de la secretaría general hagan imprescindible tenerla en cuenta. Durante la campaña de las primarias he estado atento a los argumentos de unos y otros, ya que como tengo derecho al voto espero ejercerlo de la forma más responsable posible. He escuchado o leído buenos argumentos a favor de Susana Díaz, como lo que hoy escribe José C. Díez, o a favor de Pedro Sánchez, como lo que me llega por un grupo de amigos de WhatsApp sobre lo que dijo Jordi Hereu en un evento. Los argumentos son a veces tan buenos que me he llegado a preguntar si José Carlos o Jordi no hubieran sido mejores candidatos. Pero la verdad es que he escuchado también muy buenos argumentos, y sobre todo más ruidosos, para no votar a ninguno de los candidatos favoritos. Algunos de estos argumentos son conocidos, y no vale la pena reiterarlos. No todos tienen fundamento, como los que expresan prejuicios injustificados hacia candidaturas o grupos de votantes. Por desgracia el método de votación (cada uno vota una sola candidatura una sola vez y gana quien tiene más votos) favorece a quienes ostentan preferencias extremas. Podría ser que, con el sistema de votación actual, ganara la elección una candidatura con menos del 50% de los votos, cuando quizás sea una candidatura que es la peor opción para más de la mitad de los votantes. Puede que el PSOE haya elegido el peor sistema de votación posible en el momento más delicado de su historia. Si tomamos como punto de referencia el recuento oficial de los avales y suponemos que quienes avalaron a Díaz y Sánchez tienen como segunda opción a Patxi López, otros sistemas de votación distintos del reglamentario actualmente, que reflejan mejor las preferencias por todos los candidatos, darían como vencedor a Patxi López. Esto es así si utilizamos como criterio el del "vencedor de Condorcet" (qué candidatura gana a las otras dos en comparaciones por pares) o el criterio de Borda (cada votante puntúa con 3, 2 y 1 punto a las tres candidaturas, algo parecido al Festival de Eurovisión). Lo he calculado (los resultados están "available upon request" como se dice en las revistas científicas) y el resultado es el mismo en cuanto a preferencia colectiva tanto si suponemos que los partidarios de López tienen a Sánchez como segunda opción o tienen a Díaz (o si se dividen en su segunda opción). Patxi López no debe tener muy buenos asesores, porque en lugar de reivindicar el método de Condorcet o el de Borda, propuso un sistema a dos vueltas que le hubiera dejado eliminado a la primera (como se eliminó en unas célebres elecciones francesas a Jospin pese a que hubiera sido el ganador de Condorcet frente a Chirac y Le Pen padre). Cuando se presentó Patxi López me pareció una buena opción de síntesis para pacificar el partido. Como he tenido los oídos bien abiertos para escuchar buenos argumentos, un amigo mío me convenció para no descartar el voto en blanco, como voto de protesta por la incapacidad del PSOE de renovarse, pero votando al fin y al cabo para expresar un compromiso renovado con una militancia que es parte de nuestra identidad compleja. Y ahí estoy. Avalé a López porque me lo pidió una compañera, que lo hizo sin ninguna coacción, igual que el amable compañero que me pidió avalar a Sánchez. No creo que nadie en el PSOE ni en el PSC se deje coaccionar, ni creo que se deba insultar a nadie hablando de voto cautivo, aunque como yo, muchos sí se dejan influir, como es muy normal en una democracia participativa y deliberativa. Quizás si Patxi saca un buen resultado, las voces a favor de la concordia se impongan en el Congreso del PSOE, la auténtica segunda vuelta. Si no voto en blanco, votaré a Patxi.

domingo, 14 de mayo de 2017

La derecha española y la estabilidad regulatoria

Pese a la retórica de promover "reformas" en España, el gobierno del PP dirigido por Mariano Rajoy desde fines de 2011 ha cosechado algunos sonoros fracasos en algunas reformas clave. Una de ellas es la reforma de los organismos de regulación sectorial y de defensa de la competencia. En un post anterior informé de mis trabajos de investigación donde se incluye una opinión elaborada criticando la fusión que tuvo lugar en 2013 entre la autoridad de defensa de la competencia y varios reguladores sectoriales, entre ellos el de telecomunicaciones y el de energía. Esa fusión fue no sólo criticada desde medios académicos, pese a los aspavientos de algún profesor reciclado en lobista, sino también desde la Comisión Europea, que es la institución que más hecho por dotar de estabilidad y calidad regulatoria a España. Tras sólo cuatro años de funcionamiento de la nueva agencia fusionada, que pese a todo se había demostrado relativamente independiente gracias al trabajo de un presidente con personalidad, aparentemente boicoteado desde círculos cercanos al PP, el gobierno ha decidido rebobinar en parte y volver a deshacer la fusión, en este caso creando una autoridad de defensa de la competencia y una autoridad de regulación sectorial (que incluya las telecomunicaciones y la energía). Este es un esquema más racional que el anterior, pero se tenía que haber hecho en 2012 o 2013. Hacer y deshacer dos estructuras regulatorias es enormemente costoso, y se descapitalizan organismos e instituciones difíciles de poner en pie. La reforma de 2013 ya tiró por la borda los esfuerzos de consenso social y político desarrollados por el entonces secretario de estado de economía, David Vegara, en la política de defensa de la competencia. Ojalá la nueva reforma se hiciera con ese espíritu de diálogo y consenso, con la elaboración de un libro blanco, la atención a todos los sectores interesados, y la aprobación final por consenso en el legislativo. Habría muchas cuestiones a incorporar, no sólo para dotar de mayor independencia a los organismos, sino para que reflejaran mejor la realidad institucional, cuasi-federal del estado, por ejemplo en las políticas que afectan a algunas industrias de red como el agua o el transporte, no sólo la energía o las telecomunicaciones. O para aceptar que España debe someterse a las políticas de la Unión Europea en estos terrenos, y a la vez participar activamente en su elaboración, no como hasta ahora, que parece que no pintemos nada en Europa pero que después nos enfrentamos a ella cuando no nos gusta lo que nos dice. Esta reforma, de más calado y consenso que la que promueve el PP, es una de las cuestiones que debería impulsar un PSOE idealmente unido y renovado que salga del proceso de votaciones y congreso de las próximas semanas. ¿Estaré soñando despierto?

miércoles, 10 de mayo de 2017

Srebrenica també va de democràcia?

Mladen Grujicic, actual alcalde de la ciutat de Srebrenica, diu a partir del minut 7 i vint segons d'aquest vídeo (que posa la pell de gallina, però que els telespectadors de TV3 no veuran mai, i que recull un reportatge de l'excel·lent programa de la BBC Newsnight), que segons ell Ratko Mladic va ser un heroi, i que la matança que aquest militar serbi va perpetrar en aquesta ciutat, on a l'estiu de 1995 van morir uns 8500 homes d'origen musulmà, no va ser un genocidi, contràriament al veredicte dels tribunals internacionals. Mladen Grujicic també es mostra partidari del dret a decidir del poble serbi dintre de Bòsnia-Herzegovina, que és on està la seva ciutat. En aquest petit país, un dels que va resultar de la disgregació de l'antiga Iugoslàvia a la terrible guerra dels Balcans dels anys 1990, la República Srpska, de majoria sèrbia, està liderada per sectors independenistes que aspiren a segregar-se addicionalment de Bòsnia. La veu en off del reportatge diu que treient regularment al debat públic la idea d'un referèndum de secessió, els dirigents serbis de Bòsnia intenten aconseguir allò que no van aconseguir amb la guerra. Textualment, Grujicic diu (traduint de l'anglès al català els subtítols de la BBC): "si la vida millorés a la República Srprska de manera que aquells que es volguessin quedar aquí, ja siguin bosnians, croates o serbis, es poguessin quedar aquí, i aquells que volguessin quedar-se a la federació (de Bòsnia-Herzegovina) poguessin triar fer-ho, si això fós una solució més pràctica, i és clar si es pogués fer pacíficament, jo hi estic totalment a favor". Tot pacífic i de bon rotllo. Crec honestament que el vídeo hauria de ser de visita obligatòria per a tots aquells que sincerament segueixen creient que un referèndum d'autodeterminació és una obvietat democràtica. Realment sembla la confirmació de l'efecte en cadena kafkià que una vegada va predir l'escriptor catalano-mexicà Jordi Soler si féssim una aplicació literal del dret a decidir. Jo no sé si la vida dels serbis bosnis milloraria molt o no amb una nova etnocràcia, però si ho fés trencaria la tendència de menor creixement econòmic de les repúbliques resultants de la guerra en comparació amb les dècades anteriors de la federada Iugoslàvia. Però en tot cas aquí tenim un altre referèndum incòmode que els defensors d'un referèndum d'independència a Catalunya haurien de defensar si volen ser coherents amb el seu criteri d'equivalència entre referèndum d'independència i democràcia. Com també haurien de defensar si fossin coherents el referèndum promès de Marine Le Pen per sortir de la Unió Europea, o el referèndum de Crimea quan la va annexionar Rússia, o els referèndums convocats o promoguts per Orban, Wilders, Erdogan o altres. Però si només demanen votar! Què pot haver-hi de dolent? No parlo dels referèndums de Hitler per no ser acusat de degradar-me moralment i intel·lectual. Tot això és difícil d'escoltar i dubto que entrin a discutir-ho els il·lustres membres de la Comissió pel referèndum de Catalunya, comissió de la qual es desconeix el pressupost, perquè a Catalunya ens omplim la boca de la paraula democràcia, però ningú rendeix comptes des que el Parlament bàsicament ha deixat de funcionar. Els il·lustres membres d'aquesta comissió i el seu president quan donen una entrevista no entren a discutir aquests incòmodes paral·lelismes; sempre és més fàcil parlar del PSC o de l'esquerra catalana (que és del que saben, i per això han estat triats, no perquè tinguin cap expertesa homologada en qüestions de dret i democràcia). El seu pas per aquesta comissió no farà ningú més savi ni farà Catalunya més democràtica, però qui sap si el seu president o algú d'ells no en treurà encapçalar una llista electoral recolzada pels hereus del clan Pujol. Al capdavall, no són més fotogènics que en Romeva, però sí més simpàtics. Tot plegat, una enorme pèrdua de temps quan Catalunya hauria d'estar debatint com posicionar-se en uns anys dramàtics i decisius per al futur d'un demos europeu. Però cadascú és lliure de dedicar la seva vida a les causes que considera més nobles.

domingo, 7 de mayo de 2017

El demos europeu que ha frenat Marine Le Pen

Hem vist un president electe a França fent el seu discurs d’acceptació al costat d’una bandera europea i una francesa, a la mateixa alçada. Posteriorment, ha fet acte de presència a l'esplanada del Louvre sota els acords de la novena simfonia de Beethoven, l'himne d'Europa, l'oda a l'alegria. No estava escrit que hagués de ser així. Com ha dit Macron, la nostra civilització està en joc, i cal refer el lligam entre Europa i els seus ciutadans. En el seu discurs ha refermat el compromís de França i d’Europa de lluitar contra el canvi climàtic.
Personalitats i grups de tota Europa, que van des de l’esquerra al centre, s’havien mobilitzat en les darreres setmanes per barrar el pas a l’extrema dreta nacionalista, entre ells Daniel Cohn-Bendit, Yannis Varoufakis, Jurgen Habermas, Segolène Royal, Anne Hidalgo, Greenpeace i 25 premis Nobel d’economia, entre ells Joseph Stiglitz, Amartya Sen, Jean Tirole i Angus Deaton. Les xarxes socials havien rebentat els darrers dies de la campanya a tot Europa denunciant tots aquells que expressaven indiferència entre els dos candidats de la segona volta. Indiferència vergonyosa quan parlem d’una candidatura que flirtejava amb el negacionisme de l’Holocaust jueu.
El demos europeu que tantes vegades s’ha trobat a faltar s’ha mobilitzat per frenar l’arribada del feixisme a la presidència de França. El demos ha derrotat aquells que massa fàcilment parlen en nom del poble, com ha fet Marine Le Pen en el seu lema de campanya de la primera volta (i com han fet altres líders nacionalistes en altres contrades). A la segona volta va triar “Choisir la France” (triar França), intentant confondre’s amb el país, com fan els nacionalistes totalitzants en altres llocs. Le Pen ha estat la candidata de la divisió, del verí de l’enfrontament intern (especialment amb els immigrants i els seus fills i filles) i de la fragmentació europea, quan més que mai necessitem un continent unit, fort i democràtic, i societats cohesionades que avancen a través del diàleg, la negociació i el pacte.
L’elecció francesa ha estat una derrota del nacionalisme i del replegament identitari. L’esquerra ha de parar l’orella i escoltar el gran descontent social que fa possible l’ascens del nacional-populisme. Però també ha d’escoltar el crit d’esperança que envien molts votants joves, a Anglaterra, als Estats Units i a França, sobretot a les grans ciutats diverses i mestisses, un crit d’esperança que diu “no al tancament, no a la insolidaritat” i sí a la fraternitat, la igualtat i la llibertat.
Molts haguéssim volgut que un candidat clarament d’esquerres i europeista estigués a la segona volta. Però no ha estat així. L’esquerra a tot Europa ha d’abandonar l’error letal de l’europescepticisme, i ha de ser una part fonamental de la necessària evolució accelerada cap a un model federal europeu. Tant de bo que les eleccions alemanyes de la tardor, i les italianes de 2018, configurin uns governs d’aquests grans països europeus inclinats a l’esquerra i que facin avançar polítiques fortament distributives a la Unió Europea i la zona euro, i de creixement econòmic. Això, avui, és possible. Amb Le Pen presidenta, seria impossible, i estaríem centrant les energies en defensar la mateixa existència de la Unió Europea.
La derrota de l’agnosticisme de Mélenchon és la confirmació que “esquerra sobiranista” és un oxímoron, és a dir una combinació de paraules contradictòries, que no es poden produir simultàniament en la realitat. És vergonyós defensar la idea de sortir d’Europa si no canvien les polítiques dels seus actuals òrgans de govern, com és vergonyosa la postura d’alguns exponents de cert progressisme multimilionari a Califòrnia, d’advocar per la secessió d’aquest estat perquè no els agrada Trump, arraconant la solidaritat amb els pobres, els afro-americans, les dones i tants altres arreu dels Estats Units que patiran les polítiques de l’extrema dreta. Els grans problemes de la humanitat depassen totalment l’àmbit de l’estat-nació. Mélenchon fa una crida a la ciutadania a “federar-se” al voltant de les idees d’un nou humanisme ecologista. Si vol ser coherent de veritat amb les idees de federació, d’humanisme i d’ecologisme, ha de rebutjar la noció que això es pugui assolir en el context d’una institució obsoleta: l’estat-nació.
La cadena d’eleccions que ens havia de robar Europa està tenint tot un altre desenllaç: ni a Àustria, ni a Holanda, ni a França, no han guanyat els aliats de Trump, del Brexit i de Vladimir Putin. És hora ara de passar a l’ofensiva i treballar per més i millor Europa, sent fidels al missatge del Manifest de Ventotene escrit pels antifeixistes europeus després de la Segona Guerra Mundial.
La de França és una victòria per Europa i per una França diversa i jove. Ha perdut també la proposta de Le Pen de fer d’un referèndum divisiu per sortir de la Unió Europea, idea semblant a la d’altres nacionalismes divisius. Han perdut els mots d’ordre d’independència, sobirania i nació, els més utilitzats per Le Pen en el seu debat previ a la segona volta amb Macron. Ha guanyat la França de les llums i ha perdut l’obscurantisme nacionalista. Les persones treballadores que han anat a França a buscar un futur millor poden en els propers cinc anys dormir tranquil·les. Els grans guanyadors de les eleccions franceses són la democràcia i Europa, i els grans perdedors són l’extrema dreta i els defensors del mite de l’estat-nació. Les europeistes i els europeistes no hem de caure en l’autocomplaença. Tot el contrari. Però ho volguem o no estem en un món globalitzat. O ens federem, a Europa i al món, o l’espècie humana desapareixerà molt abans del que era previst.

sábado, 6 de mayo de 2017

La Francia de las luces o el oscurantismo nacionalista

Cuando yo era pequeño y con mis padres crucé la frontera entre España y Francia por primera vez, lo primero que hicimos fue entrar en un restaurante para comer. Me sorprendió el extraordinario silencio del establecimiento, tan distinto de los ruidosísimos lugares públicos en España, ya sean bares, restaurantes, trenes o autobuses. Aquello debía ser la civilización. Después he cruzado la ya inexistente frontera muchas veces, pues creo que ninguno de los españoles que vivimos cerca de Francia debemos desaprovechar la oportunidad de tener tan cerca un país donde la gente lleva décadas siendo más culta, libre, despierta y feliz, en palabras de Salvador Espriu. Aunque la vida me ha llevado más a cultivar la anglofilia que la francofilia, hay muchísimos franceses abiertos que no verían ninguna contradicción entre ambos conceptos, empezando por los miles de ellos que viven en Londres. El economista Jean Tirole, en su libro "Economía del bien común", recientemente traducido al castellano, escribe que el estado jacobino francés ya no es lo que era, puesto que su soberanía ha sido erosionada por la cesión de poder al nivel europeo (en la política monetaria o en la defensa de la competencia), por la descentralización, por la globalización y por las privatizaciones. El mismo Tirole lidera un centro universitario de nivel mundial, que se desarrolla preferentemente en lengua inglesa, en la ciudad de Toulouse, no tan lejos de Barcelona. Parte del apoyo que reciben las ideas más o menos disfrazadas de extrema derecha pueden ser una reacción de nostalgia y miedo ante estos cambios. Paul Krugman argumenta que hay que dejar de llamar populista a Marine Le Pen y hay que llamarla simplemente racista de extrema derecha, que es lo que es. En su debate con Macron de hace unos días, las palabras que más utilizó fueron nación, libertad, independencia y soberanía, las mismas que utilizan otros nacionalistas extremos en otras partes del mundo. Ante eso, su oponente, sin ser de izquierdas, pero sí declaradamente europeísta, ha conseguido recabar el apoyo de personas y grupos como Daniel Cohn-Bendit, Yannis Varoufakis, Greenpeace, además de veinticinco premios Nobel de economía, incluyendo al mismo Tirole, a Amartya Sen y a Joseph Stiglitz. En sus últimas palabras en el debate, interrumpidas por la mala educación incesante de su rival, Macron apeló a la Francia de las luces a derrotar al oscurantismo. La candidata del Frente Nacional acusó a su contrincante de querer una Europa federal y de ser el candidato más radical a favor de Europa. Una buena razón para votar a Macron. La extrema derecha, con el apoyo de Putin y de los enemigos de una Europa fuerte, unida y en paz, no dejará de operar hasta el último instante para conseguir que las fuerzas de la división prevalezcan en nuestro país hermano y vecino. Nadie decente debería desear su éxito. Libertad, igualdad, fraternidad.

jueves, 4 de mayo de 2017

Què en pensa la burgesia catalana, de tot plegat?

Si la societat catalana fós tan fantàstica com alguns supremacistes proclamen, la població tindria un domini molt més gran de la llengua anglesa, i les nostres classes ocioses passarien més temps veient la BBC o la CNN que TV3 o 8TV. Llegirien més tota mena de publicacions de qualitat que es poden trobar per Internet en anglès que no pas les últimes notícies del procés, aquest thriller de baixa qualitat i de final perfectament conegut (donar voltes a la mateixa rotonda indefinidament). Si veiessin o llegissin aquests materials haurien detectat estudis comparatius interessants, com el que va aparèixer recentment a la New York Review of Books. Els estudis comparatius són una tècnica perfectament homologada per intentar conèixer millor una realitat, analitzant semblances i diferències amb una altra realitat històrica o geogràfica. En aquest article es destacava que, tot i que Trump no és Hitler, ni els Estats Units d'avui són l'Alemanya d'entreguerres, existeixen paral·lelismes inquietants. No sé si s'ha desencadenat una ràtzia de tuits contra l'autor de l'article acusant-lo de relativisme moral o de degradar-se moralment i intel·lectual, com passa a Catalunya cada vegada que algú posa de manifest algun paral·lelisme incòmode. Però en aquest article una cosa interessant que es deia és que l'alta burgesia alemanya va deixar fer a Hitler perquè el descontent no el monopolitzessin altres sectors. També sembla que els sectors tradicionals del Partit Republicà deixen fer a Trump, encara que no els hi agrada, perquè el prefereixen abans que un govern de caràcter més redistributiu. A Anglaterra sembla que també els sectors tradicionals del Partit Conservador han decidit anar de bracet amb els quasi feixistes del Brexit i aprofitar per escombrar a l'esquerra (que hi col·labora mostrant el pitjor de si mateixa). A França veurem el diumenge si els votants de dretes prefereixen anar de bracet amb l'extrema dreta o en Macron troben una solució de síntesi menys traumàtica (i infinitament millor per ells i per Europa). A altres països europeus on semblava que el nacional-populisme havia d'escombrar (Holanda, Àustria), sembla que al final la majoria de la gent, no sé si amb l'ullet de les seves burgesies, ha preferit seguir en el món i canviar-lo partint del principi de realitat. El mateix ha fet la burgesia al País Basc. I a Catalunya? Pensa la burgesia catalana seguir mirant cap a un altre costat, mentre perdem oportunitats, mentre altres aconsegueixen ser rebuts per tot Europa i el món i aconsegueixen acords financers beneficiosos (i injustos, que serien impossibles amb un bon sistema federal ben negociat)?

miércoles, 3 de mayo de 2017

El vergonzoso agnosticismo de la izquierda soberanista

El anuncio de ERC de la Cataluña Norte (en el sur de Francia) de mantenerse neutral ante Le Pen o Macron se suma a declaraciones de parecido agnoticismo de Podemos, de la CUP y por supuesto del candidato a quien apoyó Pablo Iglesias en las elecciones francesas, Jean-Luc Mélenchon. La dirección de ERC en la Cataluña Sur ha tenido que aclarar, a posteriori, que ellos sí que apoyan a Macron. Por lo menos una parte de dos de los tres partidos que apoyan la independencia de Cataluña no saben si Le Pen es mejor o peor que Macron, o por lo menos se han mostrado un tanto lentos y dubitativos en lo que debería ser una decisión obvia. Se muestran indiferentes entre un candidato europeísta y una candidata que ha prometido defender a Francia de la Unión Europea, de los extranjeros y de los musulmanes, una candidata que no dudaría en negar la escolarización a los hijos de los inmigrantes, que coquetea con el negacionismo del holocausto judío, y que desea convocar un referéndum (una auténtica demócrata, claro) para romper de una vez por todas con el proyecto de integración europea, este proyecto que ha cometido el grave error de garantizar la paz en nuestro continente en las últimas décadas, tras siglos de trágicos enfrentamientos y fragmentación. Cuando un economista francés me dijo antes de la primera vuelta que entre Mélenchon y Le Pen no había diferencias programáticas, yo me imaginé que exageraba, y que por lo menos habría diferencias en cuanto a una distinta sensibilidad hacia los inmigrantes y los extranjeros. Pero parece que no, parece que las abismales diferencias en las cuestiones raciales entre le Pen y Macron, el mundo que les separa en las cuestiones que tienen que ver con las identidades nacionales, no sirven para decantar al soberanismo de izquierdas a favor de Macron. La incapacidad para jerarquizar aquello que no les gusta es una laguna ética fundamental de aquellos que prefieren vivir en una galaxia donde sólo lo puro tiene valor. El racismo se pone en el mismo saco que el centrismo, el nacionalismo visceral y retrógado en el mismo saco que el liberalismo. A mi me hubiera gustado mucho que a la segunda vuelta francesa hubiera llegado un candidato socialista y europeísta. No ha sido así. Ha llegado un candidato europeísta de centro. A mi gustaría que su currículum estuviera adornado por una vida profesional de maestro de escuela o de filósofo, y sin embargo tiene un pasado de ejecutivo del sector bancario, lo cual que yo sepa no es un delito. Lo peor de la izquierda soberanista (lo que debería ser un oxímoron) es que al coquetear con la Venezuela de Maduro o no distinguir entre Le Pen y Macron, lo que revelan es su profunda incomprensión del mundo de hoy y en particular del proyecto de integración europea, el marco principal en que son posibles los cambios hoy en día, y sin el cual ningún proceso redistributivo importante, ninguna acción fundamental para frenar el cambio climático, y ningún proyecto serio de relanzamiento de la economía, serán ya posibles. El seguimiento que se hace en Cataluña y España de las elecciones francesas, salvo excepciones, raya por otro lado el ridículo. Algunos políticos catalanes sólo parecen preocupados por lo que supondrá la elección para el "procés" o para las exportaciones catalanas. Chicos: el proyecto europeo está en juego, es decir, las bases mismas de nuestra propia prosperidad y nuestra libertad, la de verdad. Hay quien se entretiene buscando qué político español o catalán puede parecerse más a Macron. Pónganse a estudiar, y renuncien a sus rancios nacionalismos apostando por ceder soberanía a Europa, a ver si así se les pega algo.

lunes, 1 de mayo de 2017

Artur Mas vol fer una vaga general (el saben aquel que diu...)

Un periodista que va escriure un llibre després del 27S titolat "Per què hem guanyat" s'ha despenjat tot just el dia internacional del treball anunciant que el seu amic Artur Mas contempla seriosament la idea de fer una vaga general per recolzar el procés independentista català. Tenint en compte els precedents, és possible que aquest periodista una vegada més estigui equivocat. Però seria divertit que no ho estigués. Seria còmic veure com l'hereu polític dels Pujol intenta convèncer la classe treballadora catalana que cal ser més solidari amb la seva classe social que amb la resta de treballadores i treballadors d'Espanya. És clar que a Mas no li manca certa lògica. Deu veure que molta gent ja no viu com una "amenaça" la convocatòria d'un referèndum sense marc legal o una declaració unilateral d'independència, perquè francament molts creiem que de referèndums i de declaracions ja n'hi ha hagut més d'una, i no ha passat res. Ara, una vaga general seria una novetat. No voldria perdre'm els tontos útils habituals suposadament d'esquerres reclamant dels sindicats i de la classe obrera catalana un gest en favor de la democràcia. Podrien fer una comissió d'experts presidida per en Toni Comín, i així aprofitar per posar a sanitat algú que hi entengui. Proposo que si hi ha mani el dia de la vaga general que l'encapçali Marta Ferrusola o algun dels seus fills que estigui de permís aquell dia. Bona sort, Artur.

domingo, 30 de abril de 2017

Trabajador@s del mundo, federaos

El Día Internacional del Trabajo se llama internacional porque desde el principio del capitalismo y de los movimientos de emancipación obrera, la causa de la clase trabajadora se concibió como una causa que debía ir más allá del marco nacional. La solidaridad entre personas trabajadoras para construir un mundo mejor significaba que un obrero de Manchester se sentía más solidario de uno de Nápoles que de la burguesía de su país. Hoy debería significar que una persona trabajadora en Cataluña debería sentirse más solidaria respecto a los problemas del campo andaluz que respecto a los problemas de la familia Pujol. Por supuesto, la primera guerra mundial fue un duro golpe para esta noción, y tras el asesinato de Jean Jaurès en Francia se impusieron las visiones estrechamente nacionales entre muchos movimientos de emancipación obrera. El candidato francés Mélenchon parece ser heredero de la tradición que acabó con la vida de Jaurès, no porque sea un asesino, que no lo es, sino porque es incapaz de decidirse entre una candidata hiper-nacionalista y racista que coquetea con el negacionismo del Holocausto, Marine Le Pen, y un candidato europeísta, Macron, que no es socialista pero al que apoyan numerosas personalidades provenientes de la izquierda y el centro-izquierda, entre los cuales se encuentra el antiguo líder ecologista y del Mayo del 68 parisino, y actual exponente del federalismo de izquierdas, Daniel Cohn-Bendit. Mélenchon abraza el proteccionismo y el nacionalismo económico y político, como Donald Trump, y parece que no ha aprendido las lecciones de los últimos casi 40 años o incluso más atrás. En 1981 François Miterrand tuvo que dar un giro de 180 grados a su política de construir el socialismo en un solo país, como Zapatero en 2010 tuvo que plegarse a las realidades de un mundo donde un país puede ser víctima en cualquier instante de un ataque especulativo. Los países europeos hace tiempo que dejaron de ser soberanos. Hoy la lucha de la izquierda debe ser internacional o fracasará. Tras la segunda guerra mundial Altiero Spinelli fue expulsado del Partido Comunista Italiano tras redactar el Manifiesto de Ventotene, la biblia del federalismo europeo, porque fue considerado un pequeño burgués. Con el tiempo, los cultísimos dirigentes del comunismo italiano rectificaron e hicieron de Spinelli uno de los mejores eurodiputados que ha tenido el continente. Hoy los trabajadores y las trabajadoras se enfrentan a desafíos colosales, desde la robotización y la digitalización hasta la decreciente participación de las rentas salariales en la renta global. Recuperar poder adquisitivo y poder político para la clase trabajadora debe ser el gran objetivo de la izquierda, pero sólo se logrará si somos conscientes de en qué cancha se disputa el partido. Y la cancha en que se disputa el partido es global. La construcción de sistemas fiscales donde la presión fiscal no recaiga sólo sobre las personas trabajadoras, donde desaparezcan los paraísos fiscales, sólo se conseguirá con democracias ampliadas como por ejemplo con una Unión Europea más fuerte y federada. Las políticas fiscales ambiciosas que creen empleo y mejoren la productividad sólo tendrán el músculo suficiente si se cede soberanía al nivel europeo y esta soberanía se controla democráticamente. Mélenchon y todos los soberanistas de izquierdas le hacen el trabajo a quienes no creen en la solidaridad internacional de la clase trabajadora y quieren erosionarla todavía más. Los que creen que el federalismo es un tema meramente territorial no entienden que la causa de la clase trabajadora sólo triunfará si de una vez superamos el marco mental del estado-nación. Trabajadoras y trabajadores, luchemos por la emancipación y por la federación. Son lo mismo.

viernes, 28 de abril de 2017

Com que estem dividits, hem de celebrar-ho amb un referèndum?

La campanya propagandística a favor del que es coneix com "el referèndum" ha substituït qualsevol debat sobre com es compara aquest amb altres hipòtesis de treball que poden competir perfectament amb un referèndum d'independència pel que fa a qualitat democràtica. Es fa campanya per un referèndum que no se sap quina pregunta tindrà ni quin marc legal l'empara pel que fa a llindar de vots, protecció de la llibertat d'expressió, claredat dels plantejaments, etc. Tots els requisits que hauria de complir un tal referèndum amb uns mínims de qualitat democràtica estan prescrits per un organisme internacional respectat i homologat, la Comissió de Venècia. Fa bé Joan Coscubiela a reclamar l'aval d'aquesta Comissió com un requisit mínim per recolzar tal iniciativa. En aquesta comissió hi ha un expert català, que fa poc va explicar que la forma de plantejar el referèndum per part dels independentistes catalans incompleix totes les condicions que estableix aquesta entitat. Els requisits que posa aquest prestigiós ens (marc legal, neutralitat informativa, llindar de vots, requisits de temporalitat, entre altres) són elementals, a la vegada que difícils de complir per tots aquells que tenen una visió simplista i distorsionada del que és una democràcia. Potser per això la immensa majoria de democràcies del món no contemplen la celebració de referèndums d'autodeterminació vinculants. Segons l'expert en dret constitucional Xavier Arbós, que ho va explicar l'altre dia en una xerrada a Sarrià, els països que contemplen aquest dret són Etiòpia, Liechtenstein (per si els seus municipis volen annexionar-se amb Àustria, per exemple), Uzbekistan i San Cristóbal-Nieves (Saint Kitt and Nevis). Xavier Arbós és un partidari del concepte de "nació de nacions" per a Espanya, que porta anys treballant tossudament en la recerca de solucions per al futur constitucional de Catalunya en gran part inspirades en un país que coneix molt millor que altres que en parlen de passada, concretament el Canadà. És poc sospitós d'improvisar, però per descomptat si algú coneix algun altre país que en la seva Constitució permeti el dret a l'autodeterminació, li ofereixo la secció de comentaris d'aquest blog (els insults no s'accepten) per explicar-nos-ho. Tampoc no és gaire sospitós Enrique Barón, ex-president del Parlament Europeu, i federalista convençut des que en la seva joventut va viure un temps a Suïssa. A Barón no li sembla una bona idea celebrar referèndums dicotòmics d'independència, i va recordar en la II Convenció Federalista de la Fundació Campalans celebrada la tardor passada que a Alemanya el darrer referèndum el va convocar Hitler, i des de llavors no se n'ha convocat cap, ni tan sols per aprovar la reunificació alemanya. De nou dubto que Barón no sigui acurat en els seus arguments, però si algú em pot assenyalar algun referèndum a la història d'Alemanya que desmenteixi les seves paraules, té la secció de comentaris a la seva disposició. Els referèndums són un instrument de la democràcia, no l'únic. Són un instrument de democràcia directa que s'ha fet servir per al bé de les societats perquè Xile escapés al control de Pinochet; o perquè Espanya refrendés la transició a la democràcia i l'aprovació d'una Constitució per una immensa majoria que ha permès el més llarg període de pau i llibertat a Espanya i Catalunya; o perquè Irlanda, la del sud i la del nord, refrendessin per una immensa majoria un gran acord sense exclusions i amb un gran suport internacional (no entenc per què parlem tant del referèndum divisiu d'Escòcia i no es parla del referèndum inclusiu d'Irlanda que va rubricar els acords de divendres sant, gràcies als quals la sang ha desaparegut de l'illa -esperem que no torni gràcies al Brexit). Però és un instrument imperfecte per abordar temes complexos en democràcies consolidades. És un instrument que contràriament al que molts pensen superficialment (com ha demostrat el referèndum del Brexit) no tanca ni soluciona els problemes, sinó que els complica i els eternitza a la vegada que crea incertesa per a les persones individuals i per a les comunitats, especialment en societats dividides. Una persona intel·ligent em va dir l'altre dia que no entenia que un partit d'esquerres com el PSC s'oposés al referèndum. Li vaig contestar amb un dels arguments contra "el referèndum" (no l'únic, però era tard i estàvem cansats): que provoca divisió. Va replicar que Catalunya ja està dividida. Té raó: Catalunya ja està dividida (encara que no enfrontada ni en presència de brots de violència, com els que es van donar al referèndum del Brexit). Però suposo que la divisió no és una cosa desitjable que volguem donar per ineluctable. Hem de buscar formes de democràcia que ens tornin a unir, no que aprofundeixin en la divisió (com passaria entre la ciutadania francesa si una hipotètica presidenta Le Pen convoqués el referèndum que ha promès per sortir de la Unió Europea). Pel que fa a la relació entre esquerra i referèndums, no acabo d'entendre-la, aquesta relació: des de la febre referendària al Regne Unit l'esquerra s'ha enfonsat tant a Escòcia, on el Partit Conservador ha ressuscitat, com a Anglaterra. Una societat dividida per qüestions d'identitat (Israel, Irlanda) és letal per a l'esquerra. El referèndum d'independència és una idea superficialment persuasiva, fàcil de portar a una campanya propagandística. Però un gran acord que faci possible la convivència d'una gran majoria de la societat, sense exclusions, puntua molt més alt en qualsevol indicador que es vulgui construir de qualitat i convivència democràtiques.

domingo, 23 de abril de 2017

Nación de naciones: que no sea el "apoyaré" de Pedro Sánchez

El concepto de nación de naciones entronca con lo mejor del federalismo español si sirve para reconocer la diversidad de España y para articular una reforma del estado en la que quepan todos los socialistas españoles, y también los exponentes más avanzados de la derecha, el nacionalismo vasco y sectores realistas y dialogantes del independentismo catalán. No es un concepto nuevo, y se parece a la expresión "país de países" que alguna vez había utilizado Felipe González. Hay conceptos más sugestivos a estas alturas del siglo XXI cuando estamos bombardeados por un nativismo pujante en todo el mundo, como la idea de una España post-nacional, parecida al concepto de un Canadá post-nacional que ha abanderado el nuevo primer ministro Justin Trudeau. Pero más allá del concepto sería de desear que con su uso Pedro Sánchez o quien gane las primarias del PSOE, idealmente tanto los que ganen como los que pierdan, tengan una idea interiorizada y profunda de lo que desean hacer con España. Es un poco preocupante que hasta ahora ninguno de los tres candidatos haya presentado que yo sepa una visión clara del futuro de Europa. El o la líder del PSOE debería ser uno de los principales líderes europeos. No sirve llevarse la mano a la cartuchera cada vez que se escucha la palabra soberanía. La soberanía ya no reside en los españoles, ni en los catalanes ni en los vascos. La soberanía está repartida, y el estado-nación está obsoleto, porque tanto la nación como el estado lo están, erosionados por arriba, por abajo, y por los mercados. Sánchez y el resto de candidatos deberían estar menos pendientes de los titulares y más de la profundidad de sus contenidos, de articular un federalismo para el año 2030. Parece que ayer el único que habló de Europa en un acto de apoyo a Pedro Sánchez en Barcelona fue el ex alcalde Jordi Hereu, uno de sus principales apoyos. Quizá merecería Hereu que el apoyo fuera al revés. Ojalá Sánchez consiga darle contenido a la expresión que ha abrazado. Pablo Iglesias también la ha abrazado y no le ha dado ningún contenido, y ha terminado apoyando la campaña de un candidato euro-escéptico en Francia, afortunadamente derrotado. Ojalá Sánchez ya hubiera dado contenido a su expresión cuando era candidato, en los tiempos en que presidía actos con una gran bandera española, sin ninguna europea. Una España nación de naciones, o una post-nacional que haya leído a Claudio Magris en el Danubio, sería una España donde sus líderes hablaran varios idiomas peninsulares aunque sean de Madrid. Vamos a luchar por eso: nunca es tarde para las buenas ideas. Zapatero también ganó titulares cuando dijo "apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Cataluña", lo que después ha pasado a la historia como un acto de irresponsabilidad más que como un plan de actuación. A ver si esta vez no es así.

viernes, 21 de abril de 2017

Convertiu-vos, infidels!

L'altre dia hi havia un article extraordinari de Llàtzer Moix sobre els intents dels líders de l'independentisme català per "eixamplar la base" del seu moviment, intents que sembla que van assolir un sostre fa tres o quatre anys amb la conversió d'alguns exponents de l'esquerra que ara són passejats amunt i avall en candidatures, comissions d'experts, tertúlies i altres aparadors. Des dels més radicals als més moderats independentistes (com Mas-Colell) veuen la necessitat de convèncer un petit percentatge d'indecisos segons ells. I llavors ja estarà feta la feina. És una forma curiosa d'entendre la convivència democràtica i la necessitat de dur a terme el que Amartya Sen anomena una discussió raonada dels afers públics. Es veu que compten amb els que no som independentistes... sempre que ens convertim a la seva fe. Moltes gràcies. A mi m'agradaria que em respectessin més. Estic disposat a que m'intentin convèncer però, sisplau, primer deixin-me que jo també els convenci a vostès i, segon, si no em convencen, deixin-me que les meves opinions, i les dels que pensen semblant a mi, també comptin en la nostra societat. Alguns independentistes es comporten com els que demanaven la conversió de jueus i moriscos al segle XV. Si, sí, comptem amb vosaltres, podeu quedar-vos, sempre que abandoneu la vostra fe i les vostres tradicions i abraceu les nostres. Ja quan parlen d'unitat només es refereixen a la unitat dels seus, rebutjant el com a mínim 50% d'electors catalans que no pensen com ells. Ens tracten com estrangers en la nostra terra. Els costarà molt convèncer-nos si no ens respecten més. I els costarà molt convèncer-nos si la seva forma de democràcia no inclou formes de discussió raonada i de recerca de consensos com les que reclamen pensadors com Amartya Sen (podria Puigdemont demanar una reunió amb ell, a veure què en pensa dels referèndums d'autodeterminació). La voluntat del poble no és la voluntat del 50% ni del 60%, és la voluntat de tothom, és la voluntat de fer una societat on hi càpiguen persones que tenen visions diferents de quina és la seva nacionalitat, fins i tot que tenen visions diferents del que vol dir una nació. Una mica més de respecte, sisplau.

domingo, 16 de abril de 2017

Evolucionismo federativo versus creacionismo identitario

En la sociedad interconectada del siglo XXI la mayoría de los grandes problemas requieren soluciones compartidas. Las naciones y los estados se creen que son o pueden ser soberanos e independientes pero no lo son ni lo pueden ser ya. En Europa eso quiere decir que o nos unimos en una Unión Europea más integrada y democrática o no resolveremos nuestros problemas ni contribuiremos a resolver los de la humanidad. Por eso hoy algunos nos sumamos a la manifestación de Pulse of Europe en Barcelona. No hay atajos, como empiezan a ver los partidarios del Brexit en el Reino Unido o los independentistas en Cataluña. No existe un momento milagroso donde todo se arregla de golpe por el hecho de creer ser soberanos o independientes. Lo que existe es una evolución contínua, idealmente a través del diálogo y el acuerdo, para seguir transitando desde los pequeños clanes prehistóricos hacia una comunidad global. El reciente libro de Lluis Bassets, "Lecciones Españolas" explica las consecuencias negativas de pensar que las cosas pueden ser de otra forma. Entre otras cosas, ironiza con la expresión del "choque de trenes" que se supone que se tenía que producir en Cataluña (p.122: " no tenemos que esperar al choque de trenes, ya se produjo"), otra criatura del creacionismo identitario, que se une a la idea del voto inmaculado que lo soluciona todo. España puede ser una nación de naciones en una federación europea de federaciones (los sistemas complejos se componen de otros sistemas, como los fractales). O mejor aún (aunque no sé si todo el mundo está preparado para aceptarlo) España puede ser una realidad post-nacional en un mundo sin naciones y sin fronteras, o donde la nación sea algo que cada uno profese en libertad, pero que no se ponga al mismo nivel que la evolución racional de la convivencia, como es ridículo que en algunas escuelas norteamericanas se ponga a Adán y Eva al mismo nivel que la teoría de la evolución. En España podría haber un consenso por un régimen lingüístico como el de Canadá, Bélgica o Suiza, por un Senado federal parecido al de Alemania, por un reconocimiento de las identidades singulares (y que cada uno las llame como quiera), donde se delimiten bien las competencias como sugiere la declaración de Granada, con unos criterios de financiación e inversión más transparentes que los actuales, en una Europa con una política fiscal común, y un presupuesto digno de este nombre. Nada de todo esto es fácil, pero se puede evolucionar bastante rápido hacia ello (ya se ha hecho en las últimas décadas) si olvidamos los dogmas creacionistas. Esta semana al dolor por la muerte de Carme Chacón se ha sumado mucha gente. Yo no la conocí personalmente y discrepé de algunas de sus posiciones, y supongo que tengo un recelo innato e injustificado hacia los personajes políticos demasiado jóvenes, quizás envidia. Pero ha sido emocionante ver como se sumaban al dolor no sólo personas admiradas de la izquierda federalista cercanas a su ideología (como Xavier Arbós, José Montilla, Xavier-Vidal Folch y Manuel Cruz), sino también muchas personas incluso del PP y del nacionalismo catalán. Todos ellos, pero no los que han recogido firmas para que no se le diera la Cruz de Sant Jordi a título póstumo (que no podrán jamás entender que hay una parte importante de Cataluña que llora a Carme Chacón), podrían llegar fácilmente a un consenso si se pusieran a ello para construir una nación de naciones en una federación de federaciones. Seguro que gracias a la semilla que sembró Chacón, estudiosa del federalismo, la juventud del Baix Llobregat, de Cataluña y de toda España va a construir una España federal en una Europa solidaria para evolucionar hacia un mundo mejor.

viernes, 14 de abril de 2017

Tragicomèdia de la Catalunya que ha badat

A diferents contrades i al llarg de la història hi ha hagut publicacions satíriques que publicaven notícies falses que caricaturitzaven la realitat. Avui destaquen en aquest sentit The Clinic, a Xile, i recentment em van cridar l'atenció sobre El Mundo Today (amb una divertida noticia sobre un basc operat amb anestèsia; m'ho va passar un amic basc). A Catalunya però aquestes publicacions no són necessàries, perquè la realitat ja forneix titulars insuperables per una publicació satírica. Aquí va una mostra seleccionada de forma no professional i sense ordre cronològic entre notícies de les darreres setmanes:
-Vicent Sanchís, nou director de TV3.
-Tremosa diu que la sanció a Neymar és una repressàlia pel procés.
-El Pdecat, la Cup i Omnium exigeixen discreció a ERC per evitar semblar una olla de grills.
-Puigdemont demana responsabilitat als consellers i al bloc independentista.
-La CUP recela de les intencions de Puigdemont.
-Omnium Cultural lamenta la falta de sentit d'estat de Marta Rovira.
-Divisions al govern per qui encarrega les urnes.
-El número dos del PDECat: "Si el procés acaba malament, presentem un candidat autonomista”.
-El govern estudia crear una borsa d’aturats per fer possible el referèndum.
-La Sra. Forcadell demana el suport del poble gitano per l’autodeterminació del poble de Catalunya.
-Eurodiputats independentistes voten amb l’extrema dreta europea solidaritzant-se amb el dret a decidir… dels gibraltarenys.
-Rufian, heroi del procés.
-Pascal diu que només el PDECAT entén Catalunya (“Som l'únic partit que entén les necessitats d'Arnes, Figueres o Manresa”).
-Puigdemont demana a l’olimpisme ser escoltats.
-La CUP dubta de Puigdemont.
-Puigdemont diu que hem de deixar de pensar en clau de colònia.
-Omnium gira a l’esquerra.
-El president de la comissió del referèndum anuncia a TV3 un gran acte de suport internacional.
-El sopar dels tres consellers d’ERC que inquieta al PDeCat.
-El PDeCat acusa ERC de gravar la conversa de Bonvehí.
-Puigdemont i Junqueras es pregunten per què Madrid no pot fer com Londres.
És com EL Mundo Today ("Un vasco es operado con anestesia") o el diari xilè The Clinic, però amb notícies de veritat. Si el programa Polònia s’estalviés el sou dels actors (ho sento Queco) i posés els personatges de veritat dient les coses que diuen de veritat, encara faria riure més. Llàstima que la tragicomèdia la paguem tots, no només pressupostàriament sinó també amb el cost d’oportunitat de tenir una Catalunya que bada mentre el món canvia al seu voltant.

miércoles, 12 de abril de 2017

Se bajó Ricardo Lagos

Ricardo Lagos anunció su retirada de la carrera por las primarias del centro-izquierda a la presidencia de Chile, tras la decisión del Partido Socialista, el partido histórico de Lagos, de apoyar a otro candidato, el ex-presentador de televisión Guillier. Lagos, de 79 años, basándose en su experiencia como presidente en una ocasión anterior, y en su prestigio como hombre de estado, había trabajado en un detallado programa y era el candidato favorito de numerosos académicos. Sin embargo, no consiguió en los últimos meses despegar en las encuestas, que lo situaban muy por detrás de Guillier, y del candidato de la derecha a las elecciones presidenciales, el también ex-presidente Piñera (la imposibilidad de ser presidente en mandatos consecutivos genera la repetición de candidatos al cabo de unos años, dejando una cierta sensación de déja vu). Es triste que el centro-izquierda tenga que recurrir a un ex-presentador de televisión en lugar de a un político substancial. Un amigo mío chileno conocedor de los medios de comunicación españoles me dijo que Guillier era más Matías Prats que Iñaki Gabilondo, o sea que no está claro ni siquiera que tenga unos valores muy claros de izquierdas. Ha predominado el pánico a corto plazo sobre la visión a más largo plazo, que por supuesto también hubiera sido mejor perseguida con un candidato algo más joven que Lagos. Entre la opinión pública chilena domina la crítica al pasado reciente de gobiernos de centro-izquierda, a pesar de que Chile está mucho mejor que sus vecinos en casi todos los órdenes en gran parte gracias a la buena labor de los gobiernos de centro-izquierda en las últimas décadas. Quizás veremos a Ricardo Lagos hacer como Hillary Clinton el otro día, que dijo que a partir de ahora pensaba dedicarse a promover liderazgos políticos de mujeres jóvenes. Hillary: quizás había que haberlo hecho antes. Será interesante ver cómo evoluciona la política chilena, donde la amplísima coalición de centro-izquierda, que desde los tiempos de la dictadura agrupaba a socialistas y democristianos (y que en la última presidencia se amplió a los comunistas), tiene grandes dificultades para mantener su cohesión mientras a su izquierda crece una coalición más izquierdista que se inspira en el grupo español "Podemos". Sin un centro-izquierda fuerte y solvente, Chile podría caer en la polarización entre una derecha oligárquica y una izquierda populista.

domingo, 9 de abril de 2017

La robotización y los partidos políticos

Hace unos días un sociólogo español escribió un artículo bien polémico diciendo que le parecía preocupante que los militantes del PSOE tuvieran en sus manos decisiones que afectan al conjunto de la democracia española. Quizás le parecería menos preocupante si hubiera tomado en algún momento de su vida la decisión de afiliarse al socialismo, y así ahora podría compartir con muchos de nosotros la decisión de elegir un nuevo liderazgo que, efectivamente, será importante para la democracia española. Pero no se afiliará porque vende más ir de intelectual independiente (aunque creo que algunos militantes somos más independientes que él u otros como él) y porque también dijo que cree que los partidos de militantes desaparecerán con los cambios tecnológicos que se están viviendo. El ejemplo que puso, sin embargo, era desafortunado, ya que dijo que con los militantes de los partidos pasaría como con los empleados de banca con los cajeros automáticos. En realidad, desde la aparición de los cajeros automáticos, el empleo en el sector bancario ha aumentado, según el economista norteamericano David Autor. La diferencia es que los trabajadores hacen cosas distintas que las que hacían antes del cambio tecnológico. Con los militantes de los partidos pasa algo parecido: hoy pegan menos carteles, ensobran menos, reparten menos octavillas, pero están más activos en las redes sociales y tienen que operar en un contexto más competitivo. Aquellos partidos que sepan adaptarse al cambio tecnológico mejor, y que sepan ofrecer mejor personal y mejores políticas públicas a la ciudadanía, tendrán más éxito. Los cambios tecnológicos ofrecen grandes oportunidades por ejemplo de formación y comunicación con otros partidos o movimientos políticos de otras latitudes, aunque también es verdad que presentan amenazas, como el efecto túnel de estar siempre discutiendo con los mismos en redes de twitter, Facebook o WhatsApp autorreferenciales. Yo no creo que los partidos de militantes vayan a desaparecer con los cambios tecnológicos, como no creo que el empleo vaya a desaparecer con los robots. Pero los partidos de militantes, como el empleo, cambiarán mucho, y quienes se adapten mejor a los cambios triunfarán. El fordismo organizativo ha acabado, pero la militancia política no. Los partidos seguirán necesitando militantes, y estructuras, y cuadros. Y necesitarán propuestas políticas atractivas y coherentes. Si Macron, un candidato sin partido, gana en Francia, necesitará un partido nuevo o basarse en partidos existentes, para poder gobernar. Es tentador ofrecer un liderazgo y nada más, pero creo que precisamente porque la tecnología permite informarse mejor y buscar alternativas, mucha gente no se va a conformar con eso: van a exigir equipos y propuestas coherentes, o sea, partidos. He leído a otro intelectual a quien le parecía normal que un nuevo partido tuviera un liderazgo fuerte y a la vez le parecía normal que ese nuevo partido, supuestamente de izquierdas, no se definiera sobre el "tema de Europa" (aunque sí que se pretendía definir diciendo que quería una república catalana en una España plurinacional y con un referéndum de autodeterminación, menudo lío). No sé si cualquiera que gracias a las redes sepa lo que piensa Daniel Cohn-Bendit, o haya oído hablar del Manifiesto de Ventotene, se va a tragar semejantes incongruencias. Pero hoy no podremos regular el cambio tecnológico, ni combatir los paraísos fiscales, ni frenar el cambio climático, ni estabilizar la economía, sin más y mejor Europa. No hay varios ejes, amigos sociólogos y politólogos: hay una sola sociedad que hay que gobernar democráticamente. Una cosa es preocuparse por el impacto de la robotización en los partidos, y otra hacer un partido de robots. No tengo grandes esperanzas de que en las elecciones a la secretaría general del PSOE se vaya a hablar mucho de las propuestas que elaboramos hace poco en el marco de la Fundación Rafael Campalans sobre reformas de los partidos: si tuvieron ya poco eco en las muy pacíficas "primarias" del PSC, me imagino que tendrán menos eco todavía en las del PSOE, donde parece que predomina todavía más la brocha gorda. Pero eso no significa que no tengan cierto valor.

viernes, 7 de abril de 2017

Què ha canviat a Catalunya els últims dos anys?

És inevitable a Catalunya tenir una pesada sensació de dejà vu amb tota la previsible seqüència de referèndum frustrat i noves eleccions, com ja va passar entre 2014 i 2015. Mentrestant a més, malgrat les obscures prediccions de xoc de trens, resulta que els trens no acaben mai de xocar, la qual cosa és comprensible i d'agraïr, donat que la inmensa majoria de la ciutadania no té cap ganes de viure cap xoc de trens. Mentrestant l'economia catalana es va recuperant de la crisi, segueix rebent turistes i segueix molt ben integrada en l'economia espanyola, venent un de cada dos euros exportats al mercat espanyol, amb les nostres grans empreses, financeres o no, totalment volcades i integrades en la realitat econòmica peninsular. Mentrestant, ningú seriós es creu que Catalunya s'hagi d'independentitzar, sigui el que sigui el que això significa. Ja fa anys que cap autoritat internacional no rep els dirigents del govern català: no és cap novetat. I en els darrers anys la força electoral independentista s'ha mantingut estancada en un nivell alt, però no hegemònic, i dividit entre un gruix que almenys oficialment diu que és europeïsta, i una minoria radical i anticapitalista (tot i que d'un anti-capitalisme selectiu) que crema banderes europees i vol fer-nos sortir de la Unió Europea. Però realment no ha canviat res en aquests dos darrers anys? Jo crec que hi ha hagut un canvi molt important, que afecta al moviment independentista, i aquest canvi important s'ha produit no a Catalunya directament, sino en l'escena internacional. Em refereixo al terratrèmol internacional que han suposat la victòria de Trump i la victòria del Brexit en el referèndum de juny de l'any passat. Sobretot aquest darrer té implicacions molt profundes per al projecte independentista, però també la victòria de Trump (encara que sembla que els checks and balances estan funcionant suficientment bé de moment). La majoria de governs i de partits responsables d'Europa s'han fet càrrec del perill que suposen els moviments nacional-populistes, dels riscos (per l'economia, per la democràcia i per la convivència) de celebrar referèndums basats en emocions i mentides. Els que lluitem per un món basat en el diàleg i la integració democràtica que ofereixi alternatives als sobiranismes locals i a l'estat-nació avui tenim molts més aliats. És clar que l'ascens dels nacional populistes també dóna una gran oportunitat als secessionistes de territoris rics. Trump, Putin i el Brexit són complements estratègics de l'independentisme català, per exemple. Els nostres sobiranistes poden esforçar-se per dir-nos que ells no tenen res a veure amb el populisme (també Berlusconi diu ara que ell és la millor garantia contra el populisme), però la veritat és que són personatges i partits propers al nacional-populisme els únics que de tant en tant es mostren solidaris amb el "procés". I és normal que així sigui, perquè es complementen. Si Europa salta pels aires (com els hi agradaria a Putin, Trump i Le Pen), els independentistes catalans i d'altres territoris rics tindran més possibilitats de fer realitat els seus plans. I si algun estat membre de la Unió Europea es disgregués, això seria una fantàstica notícia per aquells que volen una Europa dèbil i dividida. La presa de consciència de la complementarietat estratègica entre independentisme català i nacional-populismes internacionals (més enllà de les discrepàncies ideològiques i culturals entre aquests diferents moviments, que hi són), és el que diferencia la Catalunya d'avui de la Catalunya de fa dos anys. L'intent processista de fer marxa enrera i passar del full de ruta de la proclamació pel broc gros a la reivindicació d'un referèndum d'autodeterminació pactat no té previsions de ser exitós en aquest nou context. L'Europa seriosa desconfia més que mai dels referèndums. Incloc a l'Europa seriosa els líders de l'esquerra que sempre han apostat per l'europeïsme, com Daniel Cohn-Bendit. No és d'estranyar que quan els promotors del referèndum vagin a llocs com Euskadi fins i tot els nacionalistes moderats els rebin amb poques ganes, i que sigui d'un líder com Otegi de qui rebin més suport. També rebran gran suport dels "Autèntics Finlandesos", de la Lliga Nord i de Wilders. És hora de passar del referèndum acordat a l'acord referendat. El penalti del referèndum acordat ja l'han xutat, i l'han fallat. Però aquest desempat no és el d'una ronda eliminatòria. Això és un torneig que no s'acabarà mai. Però que podrà evolucionar cap a una època de millor govern quan prenguem consciència que només amb un gran acord federal es poden adaptar les nostres institucions als grans reptes d'un món interconnectat.

sábado, 1 de abril de 2017

El Foro de la Economía del Agua, el próximo miércoles en Barcelona

El próximo miércoles tendrá lugar en Barcelona el IV Foro de la Economía del Agua. El programa es muy atractivo, para los economistas expertos en regulación sobre todo por la presencia de Jean Tirole, Premio Nobel de Economía en 2014. Los anteriores tuvieron lugar en Madrid y yo tuve ocasión de participar en el tercero: se puede encontrar más información aquí. Para crear ambiente de cara al cuarto, escribí un post en el blog del foro, hablando de una intervención que creo importante, y que tuvo lugar en uno de los foros anteriores, la del premio Nobel de Economía, George Akerlof. Entre otras cosas, digo en este post lo siguiente: "El público debe entender que el agua es un recurso escaso en el sentido de consentir usos alternativos que compiten entre sí, pero que se entienda no es automático. Cuando las personas consumen agua, no son conscientes de las implicaciones de ese consumo en el espacio y el tiempo, sólo lo serán si se les ayuda a crearse las “historias” adecuadas. La narrativa, el relato que se ofrezca a la ciudadanía, debe según Akerlof en primer lugar dejar constancia de la existencia de un grave problema de escasez localizada. Y en segundo lugar debe facilitar la solución adecuada a este problema de escasez. Nótese que para que el relato sea socialmente aceptable debe ser consistente con normas sociales arraigadas respecto de lo que son procesos justos. En este sentido, la política y la regulación del agua deben partir de la base de que será muy difícil separar cuestiones de eficiencia respeto de cuestiones de equidad." En el foro hablarán expertos que saben mucho más de economía del agua que yo, sobre todo Gonzalo Delacámara, director académico del Foro, que ha escrito cosas tan interesantes como esta en otro post: "Por otro lado, hay un debate público, que se beneficiaría de criterios más racionales, sobre el modelo de gestión. La evidencia internacional muestra que no es tan relevante la distinción entre público y privado como las garantías para la gestión equitativa y eficiente. En relación a este tema surgen numerosos interrogantes: ¿ayudan las posiciones apriorísticas para predeterminar la titularidad de las empresas de servicios de agua? ¿Cuál es la escala a la que estos servicios se prestarían mejor? ¿Qué clase de regulador a nivel nacional sería necesario?
Ver lo invisible, a partir de mejor información y de mayor capacidad de análisis, genera una mayor demanda de buena información y de transparencia. Igualmente, induce cambios en el comportamiento de los usuarios del agua. Por último, favorece la innovación: ofrecer nuevas respuestas a viejos problemas. Sin embargo, para ver lo invisible en relación al agua hace falta más que una cámara Schlieren: es imprescindible superar barreras administrativas, coordinar políticas, abandonar sesgos sectoriales, favorecer enfoques interdisciplinares, diseñar mejores incentivos y poner el bienestar de los ciudadanos como anclaje de los objetivos de alianzas entre la sociedad civil, el sector público y el sector privado". Ningún interesado en economía de la regulación o en el sector del agua, sobre todo si está por Barcelona el miércoles, debería perderse este importante evento.

domingo, 26 de marzo de 2017

Las élites locales creen que el europeísmo es elitista

Es frecuente leer o escuchar de nuestras élites mediáticas que el europeísmo es elitista (algunos decían "globalista", antes de que del término se apoderase Donald Trump), que no conecta con la gente corriente. Yo veo en este discurso falso e interesado una forma de intentar combatir la pérdida de cuota de mercado. Nuestras élites locales, sean catalanas o españolas, serán élites en Cataluña o en España, pero en el contexto europeo la inmensa mayoría no son absolutamente nadie. Por el contrario, lejos de ser elitista, el proyecto europeo es en algunos de sus mejores aspectos un instrumento que tiene la gente corriente para protegerse de sus propias élites nacionales o locales, ya sea en las cláusulas suelo, en la reforma laboral o en la política de defensa de los consumidores frente a los monopolios. No digamos por la garantía de paz y libertad que supone, y por la suerte que tienen nuestros jóvenes de ir a trabajar o a estudiar al extranjero con todos los derechos cuando tantos de nuestros adultos endogámicos les cierran el paso. Nuestras élites siguen en debates que no tendrían ningún sentido si fuéramos conscientes de que Europa los hace irrelevantes. Quienes discuten si la "República" tiene que ser catalana o española olvidan que ya hay una tercera república en marcha, y que esta sólo puede ser Europa. Quienes quieren una federación ibérica olvidan que ésta ya está también en marcha, y que se llama federación europea, gracias a la cual la frontera entre Portugal y España hace años que desapareció. Nuestras élites locales hablan de la Liga nacional y de la Copa del Rey, cuando hace ya años que sabemos que lo importante es la Champions League, y que ésta debería ser más importante todavía, y convertirse en una superliga europea donde se multiplicara por cinco el número de partidos realmente excitantes y equilibrados. Claro que entonces tantas tertulias locales y tantos "pedrerols" quedarían marginados y en ridículo. Y si fuéramos conscientes de que nuestra realidad y nuestro destino son Europa la gente dejaría de perder el tiempo y de ponerse de mal humor viendo nuestras absurdas tertulias y debates localistas. Nuestros jóvenes van a construir el Estado federal europeo, y esto va a enviar merecidamente a la calle a nuestras élites locales y nacionales.

viernes, 24 de marzo de 2017

Economia catalana: una perspectiva federal

L'altre dia vaig participar en una xerrada a Sant Sadurní d'Anoia sobre el present i futur de l'economia catalana en una perspectiva federal (l'arxiu de la meva presentació incloent referències bibliogràfiques es pot trobar en aquesta pàgina web). Catalunya és una economia oberta integrada a Espanya, la UE i la zona euro, que ha resistit millor que altres la crisi gràcies a la seva base industrial exportadora. La força i el potencial de l’economia catalana tenen el seu punt més fort en la transformació de la ciutat de Barcelona, i la seva progressiva integració en una megaregió europea. Catalunya comparteix problemes amb altres economies desenvolupades: crisi immobiliària, endeutament, atur, corrupció, augment de les desigualtats resultat del mercat, transformacions profundes del mercat laboral. Si descartem tornar a un passat d’una Espanya aïllada, centralitzada i uniforme, a grans trets la societat catalana té tres ofertes econòmiques sobre la taula. Aquestes tres ofertes són tres formes diferents de resoldre el trilema de Rodrik: entre globalització, estat-nació i política democràtica, només en podem triar dos, els tres alhora són incompatibles.
Opció 1: estat-nació i democràcia. En una opció moderada, seria que Catalunya fós un estat-nació que manté la seva sobirania en un món on es freni la globalització. En una opció radical, seria l’opció de la CUP: “independència per canviar-ho tot” (sortir d’Espanya, de la UE i del comerç internacional, practicar formes de democràcia radical comunitària).
Opció 2: estat-nació i globalització. Seria l’opció d’alguns economistes del “Grup Wilson” recolzada en les tesis d’Alesina i Spolaore sobre les petites nacions exitoses en la globalització. En una perspectiva liberal, les nacions competeixen en un món globalitzat per atreure factors de producció, pressionant els impostos i les regulacions a la baixa. Ja ho diu Oriol Junqueras: “un món millor per als nostres”. En una visió reaccionària, “el món ens roba” (Donald Trump).
Opció 3 (per a mi, la primera): globalització i democràcia. La globalització s’ha de governar amb l’objectiu del creixement inclusiu sostenible, d’un nou contracte social, però per a fer-ho cal renunciar en bona part a la sobirania de l’estat-nació i cedir-la a nivells democràtics superiors. És l’única forma d’aconseguir avenços tangibles en problemes globals com les migracions i els refugiats, el canvi climàtic o els paradisos fiscals i la concentració creixent de la riquesa a nivell internacional. És una opció coherent amb valors ètics universalistes i amb la consideració de comunitats humanes cada vegada més àmplies. A Europa vol dir una UE federal, i un marc institucional flexible a grans trets comparable a les jurisdiccions funcionals solapades de l’economista suís Bruno Frey, que permetin practicar ambicioses polítiques de pre-distribució i re-distribució. Catalunya té en aquest context un enorme potencial sobre la base de l’assolit les darreres dècades. Ha d’impulsar el creixement de la seva megaregió i la seva connexió amb l’economia espanyola, europea i global: necessita aliats per impulsar les grans infrastructures de connexió. L’economia mundial no és un joc de suma zero: a Catalunya li interessa que als seus clients els hi vagi bé. Ha de generar externalitats positives que augmentin la productivitat i permetin crear ocupació i assolir salaris més elevats. Ha d’aprofundir en estratègies de creixement inclusiu i sotenible, com gestionar millor el turisme, o aturar la segregació educativa. Per tant, hi ha altres opcions, però la d'un federalisme avançat és la millor, i la que cada vegada més rep suports significatius, com ahir de l'economista Ramon Marimon per una banda (sembla que els seus amics del Grup Wilson no el convencen) i la de nombrosos responsables de think tanks espanyols i catalans que van signar un article conjunt a favor d'una federació europea, i que demostren com ja va passar la setmana passada que els federalistes més enllà de l'Ebre no sols abunden, sinó que cada vegada es fan sentir més.
En el diàleg posterior a la presentació de Sant Sadurní, algú em va dir que li semblava molt bé però una mica utòpic. Però en Joan Trullén, que em va acompanyar, i que en sap molt més que jo d'economia catalana, va recordar que no seria la primera vegada que Catalunya ha contribuit molt exitosament a projectes on s'ha crescut econòmicament, ha millorat la igualtat i s'ha enfortit la democràcia, i va posar com exemples la transició democràtica i la transformació de la ciutat de Barcelona.

domingo, 19 de marzo de 2017

És envejable avui la democràcia britànica?

El conseller del govern català Romeva, fracassat en els seus intents de buscar aliats internacionals del procés, acostuma a dir que la democràcia espanyola hauria d'aprendre de la britànica. Segurament en un caos com el britànic actual el conseller tindria més èxit en les seves gestions. Sens dubte es refereix a la successió de referèndums que ve esquinçant el Regne Unit per obra i gràcia dels líders del seu Partit Conservador. El referèndum d'Escòcia al 2014 no va servir per assolir la secessió, però sí per expulsar l'esquerra del mapa polític escocès en les següents eleccions, i per regalar tot l'escenari a les forces nacionalistes. El referèndum del Brexit de 2016 va ser guanyat pels pèls pels partidaris de sortir de la Unió Europea, malgrat que a Irlanda del Nord, a Escòcia i a la ciutat de Londres guanyaven els partidaris de continuar a dintre. El referèndum va tenir lloc en un clima de divisió social que va incloure l'assassinat d'una diputada laborista, i va estar presidit per les mentides, posteriorment reconegudes, dels partidaris de sortir. Els atacs racistes just després del referèndum van augmentar de forma notable i, encara que els guanyadors porten ja nou mesos sense saber com administrar la seva victòria pírrica, han aconseguit que avui la política británica estigui dirigida per personatges estrambòtics com el ministre d'Afers Estrangers Boris Johnson. L'estela del Brexit va servir per donar ales als encara més perillosos populistes nordamericans, que van aconseguir guanyar les eleccions als Estats Units, introduint uns elements d'inestabilitat internacional perillosíssims. La victòria dels partidaris del Brexit ha posat en perill els acords de pau d'Irlanda del Nord, amb la perspectiva de recrear una frontera dura a la illa del costat. Els acords de pau es basaven en la pertinença tant d'Irlanda com del Regne Unit a la Unió Europea, i en un consens intern i extern finalment refrendat, consensos que avui corren el risc de saltar pels aires. Irlanda del Nord podria demanar un referèndum de reunificació amb Irlanda, que podrien guanyar els republicans pel pèls, i després els unionistes podrien demanar un referèndum per escindir els seus pobles i barris (la "voluntat del poble"), fins a degenerar en una situació de tanques i "check points" semblant a la de Palestina i Israel (un model molt admirat també pels independentistes catalans). Mentrestant, els nacionalistes escocesos tornen a demanar un referèndum, sense saber si serien ells mateixos admesos a la Unió Europea, pel rebuig entre altres del govern espanyol. El Regne Unit i tots els seus territoris estan doncs atrapats en la incertesa i el caos més absoluts, en una crisi institucional que no es resoldrà fins que no acabi la negociació amb la Unió Europea, si és que aquesta acaba d'alguna manera. L'única cosa que segueix sent admirable en la democràcia britànica és la televisió, tant la pública com la privada, on per cert el conseller Romeva ja s'ha endut més d'una rebregada que seria impensable en els mitjans de comunicació catalans.

viernes, 17 de marzo de 2017

Federalistas españoles que quieren compartir un mundo mejor

Ayer tuvo lugar en Madrid un fantástico acto de apoyo a la recaudación de fondos para el documental "Federal", dirigido por Albert Solé. Desmintiendo categóricamente el tópico estereotipado y despreciativo de que "no hay federalistas más allá del Ebro", que a veces se escucha en Cataluña, estuvieron en este acto:
-Manuela Carmena, alcaldesa de Madrid.
-Ignacio Fernández Toxo, secretario general de Comisiones Obreras.
-Gloria Elizo (Podemos), vice-presidenta del Congreso.
-Elena Valenciano y Jonás Fernández, eurodiputados del PSOE.
-Gregorio Cámara, portavoz del PSOE en la Comisión constitucional del Congreso.
-Nicolás Sartorius, vice-presidente de la Fundación Alternativas y fundador de Comisiones Obreras.
-Cristina Almeida, abogada.
-Margarita Robles, diputada independiente en el Grupo Socialista.
-Juan Miguel Hernández León, presidente del Círculo de Bellas Artes.
-Antonio Hernández Rodicio, director de la Cadena Ser.
-Marisa Calés, directora de la Fundación Canadá.
-Alberto López Basaguren, profesor de la Universidad del País Vasco y uno de los expertos constitucionalistas más prestigiosos de España y Europa.
-Alain Cuenca, profesor de la Universidad de Zaragoza y uno de los principales expertos en financiación territorial.
Como se puede comprobar, no se trata de personas insignificantes o excéntricas, sino personas representativas de millones de votantes, ciudadanas y ciudadanos. Me dejo nombres, porque mi memoria no es prodigiosa y porque no conozco a todo el mundo. También nos acompañaron personas catalanas con lazos o trabajo en Madrid, como el arquitecto Jordi Ludevid, el ex-fiscal anti-corrupción Carlos Jiménez Villarejo, el ex-presidente del Parlamento Europeo Josep Borrell, las diputadas Meritxell Batet, Mercè Perea y Lídia Guinart, o la representante del PSC en la Comisión Gestora del PSOE Tere Cunillera. Los federalistas no estamos solos, tenemos muchos y sólidos aliados. La semana que viene muchos de ellos se unirán con miles de aliados europeos en la manifestación federalista de Roma del 25 de Marzo. Cualquier proyecto de organización de la convivencia y del gobierno en el siglo XXI debe tejer sólidas alianzas y ser ampliamente compartido. La idea federal tiene alianzas y es compartida por muchísima gente, aparte de ser el único punto de encuentro posible entre personas que tienen ideas distintas y que deben convivir. Todas estas personas federalistas queremos un mundo mejor, y queremos compartirlo. Lo contrario de quienes dicen que quieren un mundo mejor "para los nuestros" (no lo dijo Trump; lean esta noticia incluyendo el recuadro y verán quien lo dijo).

martes, 14 de marzo de 2017

No és broma: Vicent Sanchís, nou director de TV3

A Catalunya podria haver-hi una legislació que impedís al govern o a la majoria de torn decidir unilateralment els responsables dels mitjans públics de comunicació. L'actual majoria a Catalunya, amb la corresponsabilitat de persones que en el passat havien militat a l'esquerra (quin paperot, Lluís Llach), no ho ha volgut així. A l'hora de triar una persona per dirigir la televisió pública catalana, podien haver triat algun expert en tecnologia, o alguna persona experta en documentals, o en produccions pròpies, o en programes culturals, o fins i tot en retransmissions esportives, que són part important d'una televisió pública al segle XXI. Però han preferit triar una persona experta en informació política, que és una petita part del que fa o hauria de fer una televisió pública. Posats a triar una persona experta en informació política, podien haver triat a una persona amb prestigi professional, o amb experiència o formació internacional. Però no: han triat a un tertulià sectari, conegut pels insults que ha pronunciat contra diferents forces polítiques. La persona triada, el periodista Vicent Sanchís, es caracteritza sobretot per la seva fe independentista i per la seva lleialtat a un sector de l'independentisme, hereu de l'avui jutjat Lluís Prenafeta. És com si posessin a Jiménez Losantos al capdavant de TVE, o com si posessin a Lance Armstrong al capdavant de l'Agència Mundial Antidopatge. Davant de les crítiques generalitzades al sectarisme de TV3, i davant del continu descens de l'audiència (amb risc a llarg termini per a la situació social de la llengua catalana), l'actual majoria política a Catalunya ha decidit doblar l'aposta, i davant del silenci dels estaquirots antigament progressistes que fan d'escolanets acompanyants, han decidit reblar el clau del desprestigi de la televisió pública, que és també el desprestigi de les nostres institucions col·lectives. Noti's que Catalunya té sobirania total per fer la televisió pública que vulgui. Què n'hem fet d'aquesta sobirania? Posar-la al servei d'una part de la població, però en contra de l'interès general i en particular en contra de consolidar l'ús social de la llengua catalana, i a més en mans d'un subjecte que la representa indignament, aquesta part de la població. Tot acompanyat d'una retòrica insuportable de defensa de la democràcia. Quan perquè poguem parlar realment de democràcia s'haurien de donar una sèrie de requisits que avui amb prou feines es donen a Catalunya, com acaba d'explicar molt bé l'historiador Josep Maria Fradera. I acompanyat d'una crítica amb regust xenofòbic a la democràcia "espanyola," com si nosaltres poguéssim repartir lliçons, i com si no fós gràcies a la Constitució espanyola i a la nostra pertinença a la Unió Europea (i no gràcies a nosaltres mateixos sols) que avui els nostres drets civils estan protegits, malgrat les temptacions oportunistes i totalitàries dels nostres patriotes. Visca Catalunya lliure.

domingo, 12 de marzo de 2017

El libro de todos nosotros

He terminado de leer el último libro de Javier Cercas, "El monarca de las sombras". Me añado a todos los elogios de Salvador Oliva en su comentario en el Quadern, el suplemento en lengua catalana del diario El País (que nadie debería perderse, incluyendo a algún pariente catalán que tengo en Asturias -está on line). El mensaje de fondo, la técnica narrativa, el uso del lenguaje, todo en él alcanza unos niveles de perfección difícilmente igualables, en mi modesta opinión como lector. Combina capítulos donde un historiador objetivo narra fruto de una minuciosa investigación lo que sabemos de lo que ocurrió, como un notario (aunque con mucha más gracia), con capítulos sobre la historia del propio Cercas en primera persona narrando cómo fue reconstruyendo la historia de su tío falangista muerto en la Guerra Civil, en la batalla del Ebro, que en realidad es la historia de su familia y de él mismo. Tantos en España queremos escribir libros parecidos, o deberíamos querer hacerlo. Yo debería escribir un libro sobre mi abuelo (que parece que físicamente era igual que yo), o mis hermanos y mis primos deberían hacerlo; y no serían el mismo libro, porque la historia de nuestros ancestros se encarna de forma distinta en cada uno de nosotros. Pero hay tantos españoles que son como yo, y como mis hermanos y mis primos. Pero ha tenido que ser Javier Cercas quien lo hiciera, porque una cosa es querer escribir un libro y otra muy distinta es escribirlo, y que te salga bien. Me quedaba la duda de si Javier Cercas se hubiera decidido a escribir el libro si tras investigar sobre su tío hubiera descubierto a un personaje peor que el que encontró, pero mi mujer (que también tiene sus ancestros, en otro país con pasado de luces y sombras, como todos) me ha sacado de dudas: los ancestros son como todos, con claroscuros: nadie, o sólo unos pocos, son el demonio encarnado como Franco, Hitler o Pinochet. Del libro de Cercas me ha interesado por razones interesadas el rol de su primo Alejandro Cercas (no sabía que era su primo), militante y dirigente socialista que afirma en el libro haberse metido en política por razones relacionadas con la Guerra Civil. Yo no me metí en política por este tipo de razones (que yo sepa), pero mi abuela sí que se llevó una decepción, por razones relacionadas con la Guerra Civil, cuando supo que yo me había metido en política (aunque sólo me lo dijo a medias). Gracias, Javier (y trasládale por favor mi gratitud a Blanquita).