En alemany existeix una paraula anomenada schadenfreude, que significa el plaer que s'experimenta per les desgràcies alienes. La crisi del partit MES a Catalunya, coneguda avui pels mitjans de comunicació, potser a algú l'hi ha despertat aquesta sensació. A mi no: a mi m'ha fet venir tristesa. Com me la fa venir la deriva dels tres o quatre que segueixen mantenint la flama del "moviment" Avancem, ahir defensant una aliança catalana de progrés i la renovació de la política, i avui a l'òrbita de l'independentisme de Puigdemont i Junqueras. La notícia m'ha arribat quan estava reunit amb un bon grapat de bona gent progressista, parlant de qualitat democràtica i reforma dels partits, en la fantàstica jornada organitzada per la Fundació Rafael Campalans. Ha estat un debat riquíssim, obert i sense tabús, amb la participació d'experts com Francisco Longo, Quim Brugué i representants d'organitzacions estudioses de l'evolució de les organitzacions polítiques com la Fundación Alternativas, Transparència Internacional o +Democracia. A més dels experts hi havia persones des de fa temps compromeses amb l'ètica en l'acció política, com Silvia Paneque, Marta Farrés, Martín Miralles, Oscar Montes i tants altres, que sempre han aixecat la seva veu per una millor política sense trencar el seu compromis pacient amb uns valors i unes idees. És molt trist pensar que persones que podrien avui treballar en aquest esforç pacient i constant veuen frustrada la seva carrera cap al no-res, que els ha impedit aportar-nos el seu input degut a la seva ceguesa política i la seva ambició personal. Recordo com algunes persones d'aquestes, ex-companys, que avui tenen càrrecs molt ben remunerats en operacions polítiques amb una qualitat democràtica molt baixa, en el passat aplaudien a rabiar quan Raimon Obiols deia allò (recordat avui per Francisco Longo a la Campalans) de "l'apoteosi barroca del diner", avui transmutat en l'apoteosi barroca de l'espectacle polític. També els recordo assentint amb el cap quan en Raimon criticava la institucionalització de la política i es lamentava que els partits es convertissin en grups de càrrecs públics i aspirants a càrrecs públics. Les formigues, mentrestant, com a bons insectes socials, seguim treballant colze a colze per fer un formiguer millor.
(Per cert, malauradament no crec que les peripècies i la deriva dels que en el seu moment eren sectors suposadament més catalanistes i suposadament més crítics del PSC, deixi d'estar relacionada amb una cosa que diu Bernard Henry-Levy: "En resumen, retahílas de estereotipos pospolíticos que moverían a risa si (...) algunos de los mentores de este soberanismo de izquierda no se hubieran pasado al bando del soberanismo de derechas y de los Le Pen, Lequen y compañía. En la historia de las ideas, la falta de imaginación siempre se acaba pagando cara o da lugar a una farsa".)
No hay comentarios:
Publicar un comentario