martes, 9 de junio de 2015

El dret a decidir ja no és el que era

Ara que alguns independentistes veuen que s'han passat de frenada, intenten fer marxa enrera i tornar a l'estació anterior, la del "dret a decidir". Un problema que es troben és que ells mateixos han devaluat l'eslògan i el concepte, saltant-se alguns aspectes bàsics dels processos de decisió democràtica, com el de la neutralitat en l'ús dels recursos públics. A mi el concepte no m'ha agradat mai si s'interpreta com l'exercici del criteri de la majoria (sobre un cos electoral que s'autoproclama sobirà) per decidir-ho tot. Crec que una alternativa democràtica millor per a les qüestions que afecten a la convivència és el criteri igual de democràtic de les grans majories i dels grans acords. I si aquests no es produeixen, en les societats democràtiques, doncs ens hem de quedar en el status quo democràtic anterior, que també és democràtic. De totes maneres, avui el concepte està molt devaluat, de tant fer-lo servir. Els pares dels infants que no es vacunen branden el concepte perquè l'han vist brandar-lo en persones que es creuen més enllà del bé i del mal. Però un dret tan obvi com el de decidir democràticament, és el dret a no ser perjudicat per decisions que prenen altres i en les quals no se'ns deixa intervenir (els economistes en diuen "externalitats"). Quan les decisions tenen implicacions per a altres, ja sigui directament o perquè s'estableixen precedents, les decisions s'han de compartir. El "dret a decidir" ja no és el que era perquè s'ha vist que els seus màxims defensors no eren neutrals davant de les diferents opcions que es podien "decidir". Per exemple, el president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, el Sr. Joan Rigol, ha acabat sortint de l'armari i posicionant-se amb els sectors independentistes del seu partit, Unió Democràtica. Algunes celebritats del món de l'esport i l'espectacle, que sense masses elaboracions intel·lectuals s'afegeixen a la idea de "votar és normal" (refererint-se a votar la secessió d'un territori que forma part de grans agregats democràtics, en aquest cas Espanya i Europa) ni dubten en canvi a l'hora d'elogiar els règims de països antidemocràtics, medievals i esclavitzants, com es el cas de Qatar. Quina tristesa l'últim viatge d'aquest gran campió, Xavi Hernández: com pot l'home més intel·ligent sobre un camp de futbol prestar-se per fer d'ambaixador de facto d'un país on només té dret a decidir una família. I què dir del dret a decidir-ho tot d'Ada Colau i Pablo Iglesias? Tot ho volen decidir per referèndum? No crec, sembla que les decisions d'Ada Colau d'assistir com a alcaldessa a segons quines manifestacions no les pensa compartir amb ningú més. És molt normal, tot no es pot decidir per referèndum, no almenys sense haver arribat abans a un gran acord que no divideixi a la ciutadania. La independència de Catalunya al segle XXI no és un error perquè és un excés en una construcció que per la resta és sòlida. Tota la construcció és feble. Catalunya, el seu auto-govern, el seu benestar, la seva democràcia, la seva llengua, només tenen un futur brillant en una construcció federal, sòlida, oberta i acordada amb els seus veïns, en un món globalitzat de sobiranies compartides i solapades.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada