Els darrers dies m’he trobat amb dues persones d’un nivell
cultural elevat que m’han dit que estaven d’acord amb un federalisme europeu,
però que no veien o possible o necessari un federalisme espanyol. Ho deien des
de dos punts de vista aparentment oposats: l’un repetia el típic argument (o
estereotip, o prejudici) que no hi ha federalistes amb qui entendre’s més enllà
de Catalunya, ni tan sols ara que des de Felipe González a Monedero i Cayo Lara i els seus hereus passant per Albert Rivera ja accepten la idea. I l’altre no veia necessari modificar gaire l’actual estat
autonòmic per donar satisfacció a reivindicacions de tipus "cultural". No són
casos aïllats. El ministeri d’afers estrangers del PP va fer públic un informe
on es mostrava partidari d’una evolució federal del projecte europeu, mentre
que el PP és molt reticent a una reforma federal de la constitutció espanyola. Molts
sobiranistes catalans branden la bandera europea al mateix temps que l’estelada,
mentre que alguns dels seus darrers aliats, fins fa ben poc partidaris del
federalisme espanyol i ara esdevinguts darrera crossa d’Artur Mas i la pitjor
Convergència (en un moment que del full de ruta ja no en volen sentir a
parlar ni ICV ni les CUP), sense cap mena de problema segueixen dirigint
fundacions aparentment europeistes i alhora dient que és massa tard per al
federalisme espanyol o que amb el federalisme no n’hi ha prou. Amb el que no n’hi
ha prou és amb la sobirania nacional, que és una idea conservadora i del passat
pròpia dels problemes entre monarquia i església, associada amb el progrés al
segle XIX i amb la barbàrie al segle XX. També hi ha sobiranistes, potser els
més lúcids, que són conscients de les contradiccions entre el sobiranisme
català i el projecte europeu, i per això es mostren obertament euroescèptics
(en parlem al llibre “
Economia d’una Espanya plurinacional”), però potser són
minoritaris.
Els “arguments” que més utilitzen els partidaris del
federalisme europeu però no espanyol són consignes del tipus “la sobirania és
indivisible” o estereotips i prejudics de caire catalanofòbic o hispanofòbic.
Existeix però també el risc contrari: defensar el federalisme com
a gran solució als problemes d’Espanya, sense parlar mai d’Europa ni del món global i els seus problemes enormes, ni buscar-hi
aliats. On està aquella esquerra del comitè de les regions o d’Eurociutats? On
està una esquerra que busca solucionar els problemes reals en l’escala òptima?
Si és absurd el lema “Independència per canviar-ho tot” també és una mica
estret pensar que la gent es mobilitzarà per una simple reforma de la
Constitució espanyola (amb la qual estic d’acord, però francament no és el que
em preocupa més en comparació amb els grans problemes de la humanitat).
El federalisme espanyol (que avança des d’un estat unitari i
centralista) ha de convergir amb el federalisme europeu (que avança des d’una
organització inter-governamental de caràcter confederal) en una arquitectura
col·lectiva que tindrà elements d’assimetria (França, Itàlia, Alemanya són internament
diferents, algunes parts d'Europa voldran estar a
Schengen i a l’euro i altres no) però amb igualtat de drets entre els seus
ciutadans i flexibilitat i innovació institucional. En l’excel·lent llibre de
Josep M. Colomer “
El gobierno mundial de los expertos”, amb el qual discrepo d’algunes
coses (ja en parlarem) es descriu perfectament el món on vivim: un món on els problemes
només es resolen democràticament si abandonem, a Catalunya, Espanya, Europa i a
tot el món, el mite de la sobirania i l’estat nació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario