Aquí llenço alguns apunts
per a la reflexió.
-Que la gent vagi a votar és difícil. La teoria de l’elecció
racional en ciència política té dificultats per explicar per què un individu
exerceix el seu dret a vot: donat un cost positiu d’anar a votar, la
probabilitat d’influir en el resultat no és prou gran perquè un individu es
prengui la molèstia. Si en les eleccions “normals" (una de les institucions que
sí que funcionen en el nostre país) la majoria anem a votar és perquè hi ha
normes socials molt arrelades que ens hi porten, perquè hi ha prou col·legis
electorals (on no s'ha de portar un euro ni signar cap declaració) de manera que el cost de votar sigui mínim, i perquè la concentració
en uns dies de campanyes massives provoca un vot “expressiu”, semblant als
crits d’ànim a un equip de futbol. En les primeres eleccions primàries obertes
de Catalunya, no res de tot això existia, i a més el partit que les organitzava
estava en hores baixes. Però en general no es pot esperar que sempre la gent estigui disposada a participar massivament perquè algú organitza una votació: al mateix dia de la segona volta, una minoria de socis
del Barça van votar en un referèndum malgrat que en el mateix moment, just al costat, s’omplia pràcticament de socis el Camp Nou en un
partit.
-La importància dels aparells. Perquè la gent vagi a votar per algun candidat no
és suficient que aquest tingui molts seguidors a twitter. La gent ha d’anar a
votar… o algú els hi ha de portar. Aquí els aparells són clau, sigui l’oficial,
el de Nou Barris, o els improvisats dels altres candidats. Precisament perquè
és difícil aconseguir que la gent vagi a votar, els aparells acaben resultant
tan importants, però d’una altra manera, com en el mètode tradicional d’elecció
per un òrgan del partit. Amb el mètode tradicional difícilment sorgeixen
outsiders, però amb el nou mètode perquè els outsiders tinguin èxit han de
tenir un aparell.
-Tot s’hi val, però no tot funciona. Jordi Martí ho tenia tot per
ser el candidat socialista quan va ser nomenat cap del grup municipal. Per
errors propis o per un mal assessorament, s’ha empantanat en una estratègia
sobiranista que l’ha enfrontat no a l’aparell, sinó a la majoria d’activistes i
votants socialistes. El descarat i al meu entendre poc ètic intent de portar a votar a votants no
socialistes és una estratègia lícita en unes primàries obertes, però et posa en
evidència, i en aquest cas ha estat respost per una actitud més ètica que la
del candidat per part dels votants independentistes: han decidit en la seva immensa
majoria no participar en les primàries d’un partit al qual no pensaven votar en
cap cas en les municipals. Si la candidatura de Martí s’hagués fusionat amb la
de Laia Bonet, no haguessin sumat els vots que han tret entre els dos per
separat perquè la majoria de votants de Bonet no haguessin acceptat mai l’estratègia
d’entrisme independentista. De totes maneres, de les derrotes s’aprèn molt, i
tant Jordi Marti com les altres derrotades són prou joves per tenir moltes
coses a dir (esperem que al PSC) en el futur.
-Crítics no sobiranistes. Les alternatives a l’aparell oficial tenen més èxit com
menys es distingeixen de la seva ideologia (Eliana Camps a les primàries
europees, Carmen Andrés a les de Barcelona), és a dir, com menys s’aparten del socialisme
i el federalisme. Mentre el sector crític estigui segrestat (mentalment, em
refereixo) pel sobiranisme, no serà majoritari democràticament dintre del PSC.
-Una mica d’esportivitat, sisplau. Quan el candidat el decidia l’aparell, si algú s’enfadava
ho feia amb l’aparell i regnava l’harmonia entre els militants. Ara ens hem
hagut de posicionar: avalant o no fent-ho, anunciant les nostres preferències o
no. Almenys alguns candidats podrien
contestar els missatges d’ànim o felicitació, segons el cas… Crec que en països
on els partits están més acostumats a la democràcia interna, després d’una competència
oberta com aquesta, la gent torna a col·laborar i recupera l’amistat.
-El PSC es recuperarà quan recuperi Barcelona, o a
l’inrevés? Jo no sé si el PSC es
recuperarà o si guanyarà Barcelona una altra vegada. Les dues coses serien molt
desitjables per al bé dels ciutadans. No sóc tampoc un profeta. Però no em
sembla gens obvi que poguem guanyar Barcelona sense que abans els ciutadans
percebin una profunda reforma del personal, les maneres i les estructures del
partit. Les primàries obertes són un primer pas, però no són una panacea, ni
estalvien la molta feina que encara s’ha de fer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario