viernes, 21 de febrero de 2014

Una entrevista amb Thomas Piketty

Le Nouvel Observateur va publicar fa uns mesos una interessant entrevista amb l'economista francès, Thomas Piketty, reproduïda a l'Hora. Reprodueixo aquí dues de les respostes de l'autor de "Le Capital au XXI Siècle".
Per vostè, qualsevol empresari d’èxit es converteix en un pensionat. Les nostres societats meritocràtiques estan condemnades a convertir-se en empreses rendistes?
Jo no diria exactament això: Només estic dient que les forces que empenyen en aquesta direcció són de gran abast, sobretot en les societats de creixement econòmic i demografia lenta, i que només pot ser sostenible compensar-les a través de les institucions específiques i les polítiques fiscals adequades. Els empresaris són essencials per al creixement econòmic i la innovació. El problema és el pas del temps.
Prengui Eugène Schueller. El 1909, va inventar tints per al cabell que van fer la fortuna de L’Oréal, com César Birotteau un segle abans. El 2013, la seva filla Liliane Bettencourt segueix tenint una de les fortunes més grans del món, tot i que mai ha treballat. Entre 1990 i 2010, els seus actius van passar de 2 mil milions a 25 mil milions de dòlars, amb un augment de mitjana del 13% per any (al voltant d’un 11% de rendiment anual real, després de la deducció de la inflació), exactament com Bill Gates, la fortuna es va elevar de 4 a 50 milions de dòlars.
Aquest cas extrem il·lustra un fenomen més general: a partir d’un cert llindar, la fortuna es reprodueix sola, a un ritme molt més ràpid que el creixement de l’economia. És una lògica terrible amb les seves conseqüències a llarg termini, per a això fins i tot els més acèrrims defensors del mercat farien bé en preocupar-se. Confiar exclusivament en la generositat privada per resoldre aquesta contradicció lògica és massa poc.
- See more at: http://www.noucicle.org/lhora/?p=10634#sthash.yC1UHxy3.dpuf


Per vostè, qualsevol empresari d’èxit es converteix en un pensionat. Les nostres societats meritocràtiques estan condemnades a convertir-se en empreses rendistes?
Jo no diria exactament això: Només estic dient que les forces que empenyen en aquesta direcció són de gran abast, sobretot en les societats de creixement econòmic i demografia lenta, i que només pot ser sostenible compensar-les a través de les institucions específiques i les polítiques fiscals adequades. Els empresaris són essencials per al creixement econòmic i la innovació. El problema és el pas del temps.
Prengui Eugène Schueller. El 1909, va inventar tints per al cabell que van fer la fortuna de L’Oréal, com César Birotteau un segle abans. El 2013, la seva filla Liliane Bettencourt segueix tenint una de les fortunes més grans del món, tot i que mai ha treballat. Entre 1990 i 2010, els seus actius van passar de 2 mil milions a 25 mil milions de dòlars, amb un augment de mitjana del 13% per any (al voltant d’un 11% de rendiment anual real, després de la deducció de la inflació), exactament com Bill Gates, la fortuna es va elevar de 4 a 50 milions de dòlars.
Aquest cas extrem il·lustra un fenomen més general: a partir d’un cert llindar, la fortuna es reprodueix sola, a un ritme molt més ràpid que el creixement de l’economia. És una lògica terrible amb les seves conseqüències a llarg termini, per a això fins i tot els més acèrrims defensors del mercat farien bé en preocupar-se. Confiar exclusivament en la generositat privada per resoldre aquesta contradicció lògica és massa poc.


Vostè està fent campanya per a la introducció d’un impost progressiu sobre el capital. Per què no és una utopia?
L’impost progressiu sobre la renda va ser la gran novetat fiscal del segle XX. L'impost sobre el capital progressista podria complir un paper similar al segle XXI. És la institució apropiada per a la democràcia i l’interès públic per a prendre el control dels interessos privats i la dinàmica de la desigualtat a la feina, preservant al mateix temps l’obertura de l’economia i les forces competitives, i reposant els plecs nacionalistes, proteccionistes i identitaris, que només conduiran a una frustració encara més terrible.
En realitat, ja existeixen impostos anuals sobre la propietat, incloent béns arrels, a través dels impostos a la propietat. [...] El problema és que aquests impostos no es poden recollir correctament a nivell estrictament nacional: cal anar al nivell regional, continental o fins i tot mundial. Això pot semblar una utopia. Però d’alguna manera és cap aquesta via on es dirigeixen els projectes que actualment es debaten sobre les transmissions automàtiques d’informacions bancàries internacionals. [...]
 


Per vostè, qualsevol empresari d’èxit es converteix en un pensionat. Les nostres societats meritocràtiques estan condemnades a convertir-se en empreses rendistes?
Jo no diria exactament això: Només estic dient que les forces que empenyen en aquesta direcció són de gran abast, sobretot en les societats de creixement econòmic i demografia lenta, i que només pot ser sostenible compensar-les a través de les institucions específiques i les polítiques fiscals adequades. Els empresaris són essencials per al creixement econòmic i la innovació. El problema és el pas del temps.
Prengui Eugène Schueller. El 1909, va inventar tints per al cabell que van fer la fortuna de L’Oréal, com César Birotteau un segle abans. El 2013, la seva filla Liliane Bettencourt segueix tenint una de les fortunes més grans del món, tot i que mai ha treballat. Entre 1990 i 2010, els seus actius van passar de 2 mil milions a 25 mil milions de dòlars, amb un augment de mitjana del 13% per any (al voltant d’un 11% de rendiment anual real, després de la deducció de la inflació), exactament com Bill Gates, la fortuna es va elevar de 4 a 50 milions de dòlars.
Aquest cas extrem il·lustra un fenomen més general: a partir d’un cert llindar, la fortuna es reprodueix sola, a un ritme molt més ràpid que el creixement de l’economia. És una lògica terrible amb les seves conseqüències a llarg termini, per a això fins i tot els més acèrrims defensors del mercat farien bé en preocupar-se. Confiar exclusivament en la generositat privada per resoldre aquesta contradicció lògica és massa poc.
- See more at: http://www.noucicle.org/lhora/?p=10634#sthash.yC1UHxy3.dpuf

No hay comentarios:

Publicar un comentario