viernes, 12 de julio de 2013

Un bosc necessari per a l’equilibri político-ecològic

La breu però interessant conversa d’ahir entre Josep Cuní i Raimon Obiols no li va agradar gens a Pilar Rahola, perquè en Cuní va semblar que més aviat simpatitzava amb la idea de Raimon Obiols que a Catalunya hi havia un risc de xoc d’identitats i que el PSC, malgrat els seus problemes, és un instrument per impedir que aquest risc es materialitzi, tot i que al mateix temps és víctima del clima en què es cou aquest risc creixent. Per a Rahola, aquest risc no existeix, perquè el combat sobiranista a Catalunya, segons ella, es planteja en termes racionals i d’interessos compartits, i no té res a veure amb les identitats. Deu ser que té ben estudiat que la simpatia (o l’antipatia) pel projecte independentista es distribueix uniformement entre territoris i grups socials a Catalunya. La meva sensació és molt diferent, com també ho és la de tots aquells que veuen amb preocupació titulars amb grans caràcters com “Tips d’Espanya” (una portada del diari Punt-Avui aquesta setmana) o “Espanya contra Catalunya” (el titular d’una sèrie d’actes que hauria de merèixer el mateix rebuig cívic que ha obligat al govern de CiU, recolzat per ERC, a retirar el projecte de crear un registre d’adhesions).
Tot el PSC, inclosos els seus sectors crítics, té pendent una renovació en profunditat, que només arribarà en el mitjà o llarg termini però només arribarà si s’hi comença a treballar des d’ara mateix. El PSC és un bosc imprescindible per a mantenir el fràgil equilibri político-ecològic de la societat catalana. Si no ho fa el PSC ho haurà de fer un partit polític que s’assembli molt al seu ideal fundacional (esquerra intercomunitària, esquerra ciment), però francament no veig a ningú en condicions de ser fidel a aquest ideal fundacional que no sigui el PSC mateix (tot ell). Més aviat sembla que els sectors oficialistes i els crítics estiguin entretinguts interessadament en destacar a crits els seus matisos al federalisme (part òbvia de la cultura política de l’esquerra catalana i única llavor d’una solució als problemes d’encaix de Catalunya a Espanya i Europa), mentre ni els uns ni els altres es posen mans a l’obra a renovar protagonistes, prototips, estructures, mecanismes i cultures polítiques, que em sembla que és fonamentalment el que demana l’electorat d’esquerra i centre-esquerra. Veient certes fotos i certes crides una mica a deshora a la unitat dels sectors crítics o a afegir-se al fàcil pim pam pum contra el PSC (ara és més fàcil que quan es repartien conselleries, o direccions de centres de contemporània cultura), un es pregunta si algú està pensant de veritat a fer un partit que no recaigui sobre càrrecs públics, excàrrecs públics o aspirants a càrrecs públics.
A diferència dels elements constituents d’un bosc, els membres d’un partit polític són persones, no sé si amb dret, però sí amb capacitat de decidir. I tot i que estem sotmesos a les grans forces dels procesos socials, ecològics  i històrics, està en les nostres mans moure en una direcció o en l’altra el residu aleatori que finalment fa que les coses es decantin cap a una millora de la civilització o cap a un retrobament de fantasmes col·lectius que la història d’Europa i del món no ha enterrat del tot.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada