miércoles, 5 de junio de 2013

Avanceu (amb seny)

Fa aproximadament un any vaig participar en el llançament del moviment Avancem, i darrerament me n’he apartat una mica perquè vaig notar que em quedava molt en minoria en algunes coses. Però la idea original del moviment a mi em sembla que està vigent, i s’origina en la llavor de renovació profunda i relleu generacional que es va plantar al Raval en l’acte de presentació de la candidatura de Joan I. Elena a liderar el PSC.

Després va venir la manifestació de l’onze de setembre. Entre els anomenats sectors més catalanistes del PSC jo em vaig quedar en minoria, per no dir en solitari, restant a casa aquell dia. Però crec que vaig estar entre la majoria dels votants i militants socialistes que es van quedar a casa. Ens vam quedar a casa perquè som “unionistes”? Sisplau, companys…
El meu catalanisme té dos límits: un, allò que puguin acceptar els treballadors catalans que han nascut en altres terres i que estan compromesos (la immensa majoria d’ells) amb la normalització de la llengua catalana, i per això entre moltes altres raons em sembla tristíssim que s’alimentin polèmiques del tipus “socialistes de Girona contra socialistes de l’Hospitalet” sobre el catalanisme (si fós per qualsevol altre tema no em semblaria malament); i l’altre límit del meu catalanisme, aquell que es pugui explicar a persones d’altres països i aquests puguin entendre. Si el nostre catalanisme supera aquests dos límits, sospito que alguna cosa s’està fent malament, i crec que darrerament s’han superat. El catalanisme també s’ha de renovar.
Avui crec que, mesos després de l’onze de setembre i de les elecions de novembre, qualsevol observador objectiu  pot  constatar que la campanya del dret a decidir (tal com s’ha planetjat) va contra les roques i que l’única sortida viable, i alhora ambiciosa, ha d’estar basada en els principis, la tradició i el model dels països federals. El federalisme no és una cosa del passat: Canadà i Suïssa són el passat? Volem que Europa sigui el passat? No volem que la globalització estigui dominada per una governança progressivament sense fronteres? El federalisme no és una església centralitzada, però no per això podem entretenir-nos massa en debats teològics. Cal abandonar els estereotips i col·laborar, primer entre nosaltres, i amb els braços oberts i esperit de concòrdia amb l’Espanya progressista i il·lustrada (només des del xovinisme i els prejudicis es pot afirmar que aquesta no existeix).
Modestament crec que l’objectiu no ha de ser fer una Syritza a Catalunya, sinó crear una situació on una Syritza no sigui necessària, perquè l’organització de les tradicions polítiques que han donat més benestar a més gent durant més temps (la socialdemocràcia i el federalisme) es reformi per tornar a representar amb solvència els sectors més vulnerables de la societat.  No és una qüestió de, per compensar, parlar una mica més de “l’eix social”. L’eix social és tot: quan s’alimenta el món artificial del sobiranisme dominant s’està contribuint a trepitjar l’eix social, narcotitzant una potencial mobilització de la societat contra el neoliberalisme i la corrupció (i altres atemptats a la democràcia, com el segrest dels mitjans públics audiovisuals) de CiU. El projecte social és deixar de fer el joc al nacionalisme populista i treballar per una proposta institucional que faci possible avançar democràticament i ràpidament cap a una Europa integrada i federal, amb respecte a totes les identitats, amb harmonització impositiva, alta pressió fiscal  i sense escletxes per al frau fiscal. No hi ha millor projecte social que el federalisme.
Seguim necessitant més socialdemocràcia i més federalisme, i no més populisme i més aïllacionisme. Com es diu en francès, de vegades “il faut reculer pour mieux sauter”: de vegades convé parar-se a pensar, i fer un pas enrera, per “avançar” amb més força, amb més gent, i des del seny, no des de la flamarada. Jo de moment, posats a quedar-me en minoria i ser un militant de base incòmode, prefereixo fer-ho directament al PSC, o si estigués a Anglaterra al Partit Laborista, a Alemanya al SPD i a Itàlia al Partit Democràtic, que sé què són i, amb tots els seus defectes, que són molts (i no recents), són millors que les alternatives. I prefereixo dedicar-me també a la mobilització del federalisme, que estic segur que adquirirà més força en els propers mesos. Però a la trobada de Sant Feliu de Codines de fa un any on es va presentar Avancem hi havia molta gent il·lusionada, i em resisteixo a pensar que tot allò serà recordat com una via morta. Avanceu, doncs, però amb seny, i segur que ens anirem retrobant.

No hay comentarios:

Publicar un comentario