jueves, 20 de septiembre de 2012

Es pot evitar el maniqueisme?

L’amic que em va convidar ahir al futbol al Nou Camp, en les fases més avorrides del partit, m’expressava la seva preocupació pel maniqueisme en què està caient el debat sobre la independència de Catalunya. Em comentava per exemple com qualsevol cosa que un espanyol digui contra Catalunya és magnificada als mitjans de comunicació i les xarxes socials.  Mentrestant, si el principal diari espanyol fa (com ha fet avui) un editorial a favor de l’estat federal, això és silenciat (perquè el mantra oficial és que no hi ha federalistes a la resta d’Espanya).

Quan el meu amic ja se n’havia anat faltant 10 minuts per acabar el partit, quan el Barça ja havia donat la volta al marcador (jo sempre em quedo fins al final, perquè sempre poden passar coses), els Boixos Nois (grup de seguidors radicals, per dir-ho d’alguna manera, situats al darrerara d’una porteria; en altres estadis d’Europa hi ha grups així, a Madrid, Roma, etc. –deixo al lector pensar què tenen en comú aquests grups i com qualificar la seva ideologia política) van començar a cridar Inde-inde-independència. Els càntics van ser seguits per una part del públic i es van repetir al cap d’una estona, començant del mateix lloc: a la zona on estava jo estimaria que un de cada deu espectadors van cridar, això sí, molt fort. Per primera vegada al Nou Camp hi havia crits a favor de la independència (ni un remor els altres dos partits als que he assistit aquesta temporada, contra la R. Sociedad i l’anada de la Supercopa contra el Real Madrid, fa aproximadament un mes). Això va continuar amb anunci de rècord de tuits (o piulades) a la Transmissió d’en Puyal de la ràdio pública catalana (que jo escoltava amb casquets xino-xano per la Diagonal), amb una part del públic emocionada per l’esdeveniment històric. Ja a casa, TV3 va subtitular part de la crònica del partir “El Camp Nou, un clam contra la independència” (mitjans de comunicació públics ha d’implicar mitjans de comunicació nacionalistes? És nacionalista la BBC?). Sens dubte, amb aquests altaveus i aquesta legitimació, en el proper partit, el clam serà més gran (ja no diguem el partit contra el R. Madrid el 7 d’Octubre, i imaginem-nos la resposta de la caverna…), sense que ningú s’hagi plantejat seriosament els costos i beneficis socials de la independència i el procés cap a ella, partint de la situació actual de greu crisi europea i del nostre context democràtic institucional (i no partint del buit). Un tuitaire va dir que se li havia posat la pell de gallina amb els crits de l'estadi. A mi em va venir suor freda (i una certa preocupació pel futur de la meva pensió, francament, puix que depèn de la cotització a la seguretat social espanyola). El Punt Avui a la portada també parla de “clam”, però a la crònica interior reconeix que els crits van partir del Gol Sud (“Boixos Nois”). Corro a comprar a Amazon el llibre de Simon Kuper sobre l’Ajax d’Amsterdam  i com la gent corrent vivia la seva afició pel futbol en els anys tràgics de mitjans del segle XX, entre greus problemes econòmics i conflictes identitaris i de sobiranies (és que, perdó, però no som tan diferents…).
A mi em ve suor freda perquè no estic segur que quan fem l’onada independentista pensem amb totes les conseqüències. Per exemple: a Catalunya, aproximadament un 60% de la població té el castellà com a primera llengua. La proporció en els barris on viu la població socialment més vulnerable del país és molt més alta. D’acord que a la mani del 11S hi havia gent que parlava en castellà. Però s’acostaven al 60%? Si aquests sectors no estan majoritàriament en la deriva independentista, es farà un potencial procés de secessió pensant prioritàriament en els seus interessos?
No podríem tenir un debat seriós, de veritat, si pot ser amb la participació de persones desinteressades? Jo que vaig una mica acomplexat perquè tinc por que els meus col·legues creguin que la meva petita dedicació a aquest  blog i el seu germà en anglès em poden distreure de la meva recerca professional, i es veu (m'han dit, perquè jo hi participo poc) que alguns i algunes economistes acadèmics van sense cap escrúpol com hooligans per les xarxes socials. Hem de deixar que el debat el liderin els “boixos nois” (que no saben ni escriure el seu nom sense faltes d’ortografia: és que s’escriu “bojos”, nois, no “boixos”) i les seves maneres?
En un post anterior vaig expressar la meva preocupació per la proliferació de gent que busca i creu trobar solucions miraculoses als greus problemes econòmics i socials que experimentem. En aquest sentit, veig amb satisfacció que l’article de César Molinas (alguns m’han seguit preguntant la meva opinió) ha quedat molt ben contestat per Sánchez Cuenca i Oriol Bartomeus.
Subcontracto els meus arguments finals precisament a un outsider que jo considero intel·ligent, Daniel Cohn-Bendit (entrevistat per Marc Vidal):
“Quin és el problema d'Europa?
Que el seu funcionament només a base de negociar entre els estats membres ha arribat al seu límit, així no es pot respondre a les crisis. Jo estic a favor d'una Europa postnacional, d'una federació europea.
Què en penseu de la reivindicació de la independència de Catalunya?
D'aquí 30 anys, cap estat europeu no estarà representat al G-8. O reforcem Europa i la nostra sobirania ja no és dels estats sinó europea, o seran els mercats els únics que tindran sobirania sobre nosaltres, també sobre Catalunya. Val més no somiar. Entenc que hi ha un problema important de redefinició del federalisme a Espanya, de transferències fiscals... Però una Catalunya independent no sortiria abans de la crisi. Això no ho crec pas. ¿De debò teniu interès a perdre el partit Madrid-Barça? Vosaltres mateixos!
Europa hauria d'escoltar?
Aquest és un problema d'Espanya, no d'Europa. És evident que si hi ha una Catalunya independent, demanarà l'entrada a la UE. Però aleshores caldria pensar en una reforma d'Europa. Si tinguéssim 50 estats europeus... No es pot funcionar així! Les cimeres europees serien només cotxes que arriben, gent que diu bon dia i adéu siau i s'ha acabat. Caldria una reforma de les institucions, de la democràcia europea, que hi hagués dues cambres, una que representés els estats i una que representés l'interès comú. És molt difícil, no dic que sigui impossible... però Europa no pot resoldre els problemes de la negociació entre Catalunya, el País Basc i la resta d'Espanya.
Es diu que pel tema fiscal, Catalunya és a Espanya el que Alemanya és a Europa...
Això no puc jutjar si és veritat. Ho és? Pregunto: ¿quan es van fer els Jocs Olímpics a Barcelona, Espanya va pagar alguna cosa? No ho sé. Cal tenir en compte aquest sentiment de frustració dels catalans, això és evident. Però jo no sóc el que us ha de dir què s'ha de fer!”
De veritat volem deixar que el “debat” el liderin els “Boixos Nois”?

3 comentarios:

  1. Els Boixos Nois no es situen al gol Sud, sinó al gol Nord... i per sort dels sòcis del Barça, el senyor Joan Laporta (independentista), els va fer fora del Camp Nou per violents.
    Els càntics els van iniciar un grup d'animació anomenats Almogàvers.
    Cal estar ben informat abans de donar informació, a no ser que la seva voluntat sigui la de manipular la informació.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Agraeixo i accepto el comentari. Crec però que substituir Almogàvers per Boixos Nois al post no altera la substància de l'argument, sobre la qual el debat també és benvingut. Sobre l'associació entre l'independentisme de Laporta i el fet d'haver expulsat els violents (cosa que celebro) cal dir que se m'ocorreixen bastants independentistes que podien haver estat presidents del Barça perseguint menys el protagonisme i l'interès personal i amb més rigor financer.

      Eliminar
  2. M'imagino que molta gent es va sentir incòmode ahir a ca'n Barça quan una part del públic va començar a fer crits de "independència"... Caldrà destriar si anem a futbol o anem a lluitar per Catalunya quan anem al Camp Nou!! Potser Catalunya hi sortirà guanyant. El futbol, segur que no!!

    ResponderEliminar