Més lluny de la BBC (per Francesc Trillas)

Convergència i Unió segueix una estratègia política basada en dos eixos (als nacionalistes sempre els agrada tenir més d’un eix, i fer veure que els diversos eixos no tenen res a veure entre ells):

-Recolzar el govern del PP en una sortida ortodoxa de la crisi econòmica.

-Traslladar el debat polític cap a la reivindicació d’un concert econòmic com un pas previ cap a una independència que no té mai data (la “transició nacional”), amagant en l’efervescència nacional les tensions socials internes.

El segon “eix” és inviable. Catalunya només serà independent (crec) si col·lapsa la Unió Europea (UE), com van ser independents nous estats quan van caure l’Imperi Austro-Hongarès o la Unió Soviètica. Resulta que ningú raonable vol aquest destí per a la UE, i sembla que l’única forma perquè aquesta sobrevisqui és una creixent centralització fiscal, no a Madrid, sinó a Brussel·les  o a Frankfurt. Com que aquest esquema admet pocs concerts, per això en la pràctica el segon “eix” acaba reduït a un debat ben humà i poc èpic: com millorar el sistema de finançament autonòmic, objectiu difícil en temps de duríssima crisi financera, amb les autonomies en el focus dels mercats internacionals, però que els socialistes catalans fan bé a recolzar.

El primer “eix” (recolzar el PP en l’ortodòxia econòmica) és comprensible des d'una òptica conservadora, i s’escau al que és esperable d’una dreta civilitzada. Sempre es pot argumentar que hi ha poques alternatives, que els mercats i els creditors ens deixen poc marge de maniobra.

El que és ben poc comprensible (perquè en això el marge de maniobra és total) és que el paquet d’aliança amb el PP inclogui el desmantellament de les reformes democràtiques a la televisió pública, tant al conjunt d’Espanya com a Catalunya. És una llàstima que ens allunyem de nou del model BBC, que ens permetria almenys fer les preguntes correctes en els mitjans públics de comunicació. Però és el model cultural que comparteixen el PP i CiU, que inclou també tenir pocs escrúpols per promoure massivament quelcom tan edificant com la indústria del joc. Què en deuen pensar en Ferran Mascarell i en Joan Pluma? Per què fer veure que es té una "política cultural" quan es permet que les grans eines de promoció cultural (els grans mitjans de comunicació i el model econòmic) en comptes d'avançar, retrocedeixin en el temps?