L’obra de Josep Fontana “Por el
bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945” (Pasado y Presente,
Barcelona, 2011) s’ha convertit immediatament en un referent. Les més de
mil dues-centes pàgines del llibre (gairebé mil de text, més de dues-centes de
notes bibliogràfiques) no han d’espantar el lector interessat en el món actual
i en els seus orígens immediats. Els que coneixen la llarga bibliografia del
mestre Fontana ja saben de la seva extraordinària capacitat per combinar el
rigor amb l’amenitat, l’erudició amb un estil d’escriptura que atrapa l’atenció
del lector des de les primeres pàgines fins a les últimes. Si hagués de
destacar un mèrit d’aquest llibre per damunt dels altres diria que és el
d’haver estat capaç de combinar l’anàlisi d’un arc temporal de més de seixanta
anys amb el de les diferents àrees geogràfiques del món, mantenint un fil
argumental, un eix vertebrador que aguanta perfectament el llibre.
Aquest eix que dóna coherència a “Por el
bien del Imperio” no és altre que el de la política imperial nord-americana des
del final de la Segona Guerra Mundial. Segons Fontana les elits econòmiques i
polítiques dels Estats Units van utilitzar la retòrica de la guerra freda per
combatre i pràcticament eliminar qualsevol element esquerranós dins la societat
nord-americana i, al mateix temps, intentar imposar el seu model econòmic i
social a la resta del món. La paranoia anticomunista va servir per justificar
crims terribles, règims dictatorials i neocolonialisme durant quaranta-cinc
anys. Atiant l’espantall d’un suposat imperialisme soviètic es donava cobertura
moral a l’imperialisme nord-americà i es boicotejava els intents de molts
països del Tercer Món de fer unes polítiques de desenvolupament autònomes.
Qualsevol intent de fer una reforma agrària que repartís la terra entre els
camperols, o de procurar que els beneficis de l’explotació dels recursos
naturals revertissin en el benestar dels ciutadans del país, servia per
assimilar aquells governants a uns comunistes perillosos, uns peons de Moscou
que calia eliminar immediatament del tauler internacional. La por al comunisme
era la coartada ideològica perfecta per mantenir alta la despesa militar
nord-americana i posar-la al servei dels interessos de les seves multinacionals
arreu del món.
Aquesta interpretació de la segona
meitat del segle XX no és nova. De fet, a més d’un li pot provocar un arqueig
de cella en reconèixer-hi el típic antiamericanisme de la nostra
intel·lectualitat formada en l’antifranquisme dels anys seixanta i setanta, de
la qual en Josep Fontana n’és un eminent representant. Als escèptics els hi recomano
que llegeixin el llibre perquè, després de veure una darrera l’altra les
barbaritats que s’han arribat a fer en nom de l’anticomunisme, és possible que
canviïn d’opinió. Dos elements que Fontana posa sobre la taula reforcen aquesta
visió. El primer és la constatació que els soviètics no tenien una voluntat
d’expansió territorial una vegada consolidada la seva posició a l’Europa de
l’Est. Stalin era un realista, conscient dels importants guanys territorials i
d’estatus internacional que la URSS havia assolit en la seva decisiva
contribució a la derrota del nazisme i de la inferioritat militar soviètica
respecte als Estats Units. El que volia era conservar la seva zona de seguretat
a l’Europa de l’Est i una Alemanya unificada i neutral amb garanties que no
atacaria la URSS. L’escepticisme dels soviètics respecte a la Revolució Xinesa
és una altra prova d’aquesta actitud defensiva i conservadora. Fins a quin punt
la paranoia anticomunista que començà amb la doctrina Truman i que compartiren
tots els seus successors fins Reagan era fingida o realment sentida és una
pregunta interessant. Segurament era una barreja de convicció i exageració
interessada la que les elits nord-americanes van mantenir durant dècades, que
reportà enormes beneficis al complex militar-industrial però que embrancà el
país en experiències tan desastroses i traumàtiques com la guerra de Vietnam.
El segon element que ajuda a
desemmascarar la retòrica nord-americana de la guerra freda és que, un cop
derrotat l’imperi soviètic, el govern dels Estats Units ha seguit promovent
guerres imperialistes al món, ara justificades per una nova por: el terrorisme
islàmic. Les invasions de l’Afganistan i l’Irak han estat unes aventures
militars que han suposat uns grans beneficis a les empreses directament
vinculades a l’administració Bush, però de les que els Estats Units no en poden
sortir sinó derrotats i que han contribuït al seu debilitament econòmic. Si
alguna cosa ha canviat és que ara el sistema és més descarat i maldestre que
mai, com es demostra també en el viratge en política econòmica des dels anys
setanta i en la crisi econòmica actual.
La caiguda del mur de Berlín no ha suavitzat les maneres del capitalisme sinó
tot el contrari.
El llibre de Josep Fontana no pretén ser
equànim ni equilibrat. Ofereix la visió del món d’algú que, com confessa en la
introducció, es va sentir decebut per les promeses incomplertes de democràcia,
pau, llibertat i prosperitat dels firmants de la Carta de l’Atlàntic el 1941.
És la versió antiamericana posada al dia i, en aquest sentit, pot caure en el
maniqueisme en certs moments, no tant per la denúncia dels crims de
l’imperialisme ianqui, perfectament documentada i de cap manera exagerada, sinó
per la benignitat amb la que es tracta el bàndol soviètic. Tot i que l’autor
critica l’estalinisme i la manca de llibertat en els països del bloc comunista,
concedeix el benefici del dubte a les elits soviètiques i les disculpa, per
exemple, de la invasió de l’Afganistan el 1979.
En aquest sentit “Postwar” de Tony Judt
(Penguin, 2005), un tour de force comparable
al de Fontana i que és el gran llegat que ens ha deixat l’historiador britànic
recentment desaparegut, és un contrapunt perfecte a “Por el bien del Imperio”.
Aquest llibre, situat en el mateix àmbit temporal que va de 1945 a l’inici del
segle XXI, és complementari al llibre de Fontana en dos aspectes: l’àmbit
geogràfic i el punt de vista ideològic. “Postwar” es concentra en Europa,
precisament la part del món a la que Fontana dedica menys pàgines. La gran
aportació de Judt per a un lector de l’Europa Occidental és el seu profund
coneixement de l’Europa de l’Est. I és precisament en aquesta zona on és més
difícil defensar el comunisme durant la segona meitat del segle XX perquè,
encara que en alguns d’aquests països gaudí inicialment d’un important suport
popular –i fins i tot guanyà unes eleccions democràtiques a Txecoslovàquia-
aviat cristalitzà en una sèrie de règims incompatibles amb la llibertat i que
es mantingueren gràcies a les tropes soviètiques. La descripció que fa Judt del
pas de les democràcies populars als règims de partit únic, durant els anys
1947-48, fa fredat, així com la paranoia antititista que es desencadenà a tota
l’àrea d’influència soviètica, amb importants purgues internes. Fontana també
hi fa referència, però dóna la culpa del fracàs d’aquests projectes de
democràcia popular a -com no- la doctrina Truman i l’actitud agressiva dels
Estats Units.
Així doncs, la tria geogràfica de Judt
està molt relacionada amb la segona complementarietat, la ideològica. Si
Fontana ens ofereix una visió comunista (o d’esquerra transformadora) del
període, Tony Judt ens n’ofereix una de socialdemòcrata. Judt també és
d’esquerres, creu com Fontana en la igualtat i les polítiques redistributives,
però és anticomunista. I ho és precisament perquè ha tingut una experiència
directa de l’Europa de l’Est i ha estat amic de dissidents txecs. I crec que té
una visió no antiamericana com la de Fontana perquè és en l’Europa Occidental
democràtica on l’imperialisme nord-americà mostrà la seva cara més amable
durant aquest període. Tot i que també hi hagué joc brut per part dels Estats
Units, especialment a Itàlia, en general hi exerciren el soft power i les democràcies de l’Europa Occidental, que existiren
perquè els nord-americans les alliberaren del feixisme, gaudiren d’un període
de llibertats civils, estabilitat i prosperitat econòmica sota el paraigües
dels Estats Units. Per tant, si l’objectiu de la càmera es centra només a
Europa, és difícil donar una visió antiamericana i procomunista de la segona
meitat del segle XX.
Recomano doncs al lector que es llegeixi
els dos llibres. En un tindrà la visió de com Europa es recuperà dels traumes
de la Segona Guerra Mundial durant més de quatre dècades, sent l’escenari més
important, però alhora el més incruent, de la guerra freda. En l’altra, veurà
com la política agressiva dels Estats Units, amb l’excusa de l’amenaça
soviètica, provocà milions de morts i frustrà les esperances de llibertat i
autogovern a molts països del Tercer Món. Judt i Fontana, dos historiadors de
primera categoria internacional, ens donen moltes de les claus dels nostre
passat recent i del món d’avui.
No hay comentarios:
Publicar un comentario