domingo, 26 de marzo de 2017

Las élites locales creen que el europeísmo es elitista

Es frecuente leer o escuchar de nuestras élites mediáticas que el europeísmo es elitista (algunos decían "globalista", antes de que del término se apoderase Donald Trump), que no conecta con la gente corriente. Yo veo en este discurso falso e interesado una forma de intentar combatir la pérdida de cuota de mercado. Nuestras élites locales, sean catalanas o españolas, serán élites en Cataluña o en España, pero en el contexto europeo la inmensa mayoría no son absolutamente nadie. Por el contrario, lejos de ser elitista, el proyecto europeo es en algunos de sus mejores aspectos un instrumento que tiene la gente corriente para protegerse de sus propias élites nacionales o locales, ya sea en las cláusulas suelo, en la reforma laboral o en la política de defensa de los consumidores frente a los monopolios. No digamos por la garantía de paz y libertad que supone, y por la suerte que tienen nuestros jóvenes de ir a trabajar o a estudiar al extranjero con todos los derechos cuando tantos de nuestros adultos endogámicos les cierran el paso. Nuestras élites siguen en debates que no tendrían ningún sentido si fuéramos conscientes de que Europa los hace irrelevantes. Quienes discuten si la "República" tiene que ser catalana o española olvidan que ya hay una tercera república en marcha, y que esta sólo puede ser Europa. Quienes quieren una federación ibérica olvidan que ésta ya está también en marcha, y que se llama federación europea, gracias a la cual la frontera entre Portugal y España hace años que desapareció. Nuestras élites locales hablan de la Liga nacional y de la Copa del Rey, cuando hace ya años que sabemos que lo importante es la Champions League, y que ésta debería ser más importante todavía, y convertirse en una superliga europea donde se multiplicara por cinco el número de partidos realmente excitantes y equilibrados. Claro que entonces tantas tertulias locales y tantos "pedrerols" quedarían marginados y en ridículo. Y si fuéramos conscientes de que nuestra realidad y nuestro destino son Europa la gente dejaría de perder el tiempo y de ponerse de mal humor viendo nuestras absurdas tertulias y debates localistas. Nuestros jóvenes van a construir el Estado federal europeo, y esto va a enviar merecidamente a la calle a nuestras élites locales y nacionales.

viernes, 24 de marzo de 2017

Economia catalana: una perspectiva federal

L'altre dia vaig participar en una xerrada a Sant Sadurní d'Anoia sobre el present i futur de l'economia catalana en una perspectiva federal (l'arxiu de la meva presentació incloent referències bibliogràfiques es pot trobar en aquesta pàgina web). Catalunya és una economia oberta integrada a Espanya, la UE i la zona euro, que ha resistit millor que altres la crisi gràcies a la seva base industrial exportadora. La força i el potencial de l’economia catalana tenen el seu punt més fort en la transformació de la ciutat de Barcelona, i la seva progressiva integració en una megaregió europea. Catalunya comparteix problemes amb altres economies desenvolupades: crisi immobiliària, endeutament, atur, corrupció, augment de les desigualtats resultat del mercat, transformacions profundes del mercat laboral. Si descartem tornar a un passat d’una Espanya aïllada, centralitzada i uniforme, a grans trets la societat catalana té tres ofertes econòmiques sobre la taula. Aquestes tres ofertes són tres formes diferents de resoldre el trilema de Rodrik: entre globalització, estat-nació i política democràtica, només en podem triar dos, els tres alhora són incompatibles.
Opció 1: estat-nació i democràcia. En una opció moderada, seria que Catalunya fós un estat-nació que manté la seva sobirania en un món on es freni la globalització. En una opció radical, seria l’opció de la CUP: “independència per canviar-ho tot” (sortir d’Espanya, de la UE i del comerç internacional, practicar formes de democràcia radical comunitària).
Opció 2: estat-nació i globalització. Seria l’opció d’alguns economistes del “Grup Wilson” recolzada en les tesis d’Alesina i Spolaore sobre les petites nacions exitoses en la globalització. En una perspectiva liberal, les nacions competeixen en un món globalitzat per atreure factors de producció, pressionant els impostos i les regulacions a la baixa. Ja ho diu Oriol Junqueras: “un món millor per als nostres”. En una visió reaccionària, “el món ens roba” (Donald Trump).
Opció 3 (per a mi, la primera): globalització i democràcia. La globalització s’ha de governar amb l’objectiu del creixement inclusiu sostenible, d’un nou contracte social, però per a fer-ho cal renunciar en bona part a la sobirania de l’estat-nació i cedir-la a nivells democràtics superiors. És l’única forma d’aconseguir avenços tangibles en problemes globals com les migracions i els refugiats, el canvi climàtic o els paradisos fiscals i la concentració creixent de la riquesa a nivell internacional. És una opció coherent amb valors ètics universalistes i amb la consideració de comunitats humanes cada vegada més àmplies. A Europa vol dir una UE federal, i un marc institucional flexible a grans trets comparable a les jurisdiccions funcionals solapades de l’economista suís Bruno Frey, que permetin practicar ambicioses polítiques de pre-distribució i re-distribució. Catalunya té en aquest context un enorme potencial sobre la base de l’assolit les darreres dècades. Ha d’impulsar el creixement de la seva megaregió i la seva connexió amb l’economia espanyola, europea i global: necessita aliats per impulsar les grans infrastructures de connexió. L’economia mundial no és un joc de suma zero: a Catalunya li interessa que als seus clients els hi vagi bé. Ha de generar externalitats positives que augmentin la productivitat i permetin crear ocupació i assolir salaris més elevats. Ha d’aprofundir en estratègies de creixement inclusiu i sotenible, com gestionar millor el turisme, o aturar la segregació educativa. Per tant, hi ha altres opcions, però la d'un federalisme avançat és la millor, i la que cada vegada més rep suports significatius, com ahir de l'economista Ramon Marimon per una banda (sembla que els seus amics del Grup Wilson no el convencen) i la de nombrosos responsables de think tanks espanyols i catalans que van signar un article conjunt a favor d'una federació europea, i que demostren com ja va passar la setmana passada que els federalistes més enllà de l'Ebre no sols abunden, sinó que cada vegada es fan sentir més.
En el diàleg posterior a la presentació de Sant Sadurní, algú em va dir que li semblava molt bé però una mica utòpic. Però en Joan Trullén, que em va acompanyar, i que en sap molt més que jo d'economia catalana, va recordar que no seria la primera vegada que Catalunya ha contribuit molt exitosament a projectes on s'ha crescut econòmicament, ha millorat la igualtat i s'ha enfortit la democràcia, i va posar com exemples la transició democràtica i la transformació de la ciutat de Barcelona.

domingo, 19 de marzo de 2017

És envejable avui la democràcia britànica?

El conseller del govern català Romeva, fracassat en els seus intents de buscar aliats internacionals del procés, acostuma a dir que la democràcia espanyola hauria d'aprendre de la britànica. Segurament en un caos com el britànic actual el conseller tindria més èxit en les seves gestions. Sens dubte es refereix a la successió de referèndums que ve esquinçant el Regne Unit per obra i gràcia dels líders del seu Partit Conservador. El referèndum d'Escòcia al 2014 no va servir per assolir la secessió, però sí per expulsar l'esquerra del mapa polític escocès en les següents eleccions, i per regalar tot l'escenari a les forces nacionalistes. El referèndum del Brexit de 2016 va ser guanyat pels pèls pels partidaris de sortir de la Unió Europea, malgrat que a Irlanda del Nord, a Escòcia i a la ciutat de Londres guanyaven els partidaris de continuar a dintre. El referèndum va tenir lloc en un clima de divisió social que va incloure l'assassinat d'una diputada laborista, i va estar presidit per les mentides, posteriorment reconegudes, dels partidaris de sortir. Els atacs racistes just després del referèndum van augmentar de forma notable i, encara que els guanyadors porten ja nou mesos sense saber com administrar la seva victòria pírrica, han aconseguit que avui la política británica estigui dirigida per personatges estrambòtics com el ministre d'Afers Estrangers Boris Johnson. L'estela del Brexit va servir per donar ales als encara més perillosos populistes nordamericans, que van aconseguir guanyar les eleccions als Estats Units, introduint uns elements d'inestabilitat internacional perillosíssims. La victòria dels partidaris del Brexit ha posat en perill els acords de pau d'Irlanda del Nord, amb la perspectiva de recrear una frontera dura a la illa del costat. Els acords de pau es basaven en la pertinença tant d'Irlanda com del Regne Unit a la Unió Europea, i en un consens intern i extern finalment refrendat, consensos que avui corren el risc de saltar pels aires. Irlanda del Nord podria demanar un referèndum de reunificació amb Irlanda, que podrien guanyar els republicans pel pèls, i després els unionistes podrien demanar un referèndum per escindir els seus pobles i barris (la "voluntat del poble"), fins a degenerar en una situació de tanques i "check points" semblant a la de Palestina i Israel (un model molt admirat també pels independentistes catalans). Mentrestant, els nacionalistes escocesos tornen a demanar un referèndum, sense saber si serien ells mateixos admesos a la Unió Europea, pel rebuig entre altres del govern espanyol. El Regne Unit i tots els seus territoris estan doncs atrapats en la incertesa i el caos més absoluts, en una crisi institucional que no es resoldrà fins que no acabi la negociació amb la Unió Europea, si és que aquesta acaba d'alguna manera. L'única cosa que segueix sent admirable en la democràcia britànica és la televisió, tant la pública com la privada, on per cert el conseller Romeva ja s'ha endut més d'una rebregada que seria impensable en els mitjans de comunicació catalans.

viernes, 17 de marzo de 2017

Federalistas españoles que quieren compartir un mundo mejor

Ayer tuvo lugar en Madrid un fantástico acto de apoyo a la recaudación de fondos para el documental "Federal", dirigido por Albert Solé. Desmintiendo categóricamente el tópico estereotipado y despreciativo de que "no hay federalistas más allá del Ebro", que a veces se escucha en Cataluña, estuvieron en este acto:
-Manuela Carmena, alcaldesa de Madrid.
-Ignacio Fernández Toxo, secretario general de Comisiones Obreras.
-Gloria Elizo (Podemos), vice-presidenta del Congreso.
-Elena Valenciano y Jonás Fernández, eurodiputados del PSOE.
-Gregorio Cámara, portavoz del PSOE en la Comisión constitucional del Congreso.
-Nicolás Sartorius, vice-presidente de la Fundación Alternativas y fundador de Comisiones Obreras.
-Cristina Almeida, abogada.
-Margarita Robles, diputada independiente en el Grupo Socialista.
-Juan Miguel Hernández León, presidente del Círculo de Bellas Artes.
-Antonio Hernández Rodicio, director de la Cadena Ser.
-Marisa Calés, directora de la Fundación Canadá.
-Alberto López Basaguren, profesor de la Universidad del País Vasco y uno de los expertos constitucionalistas más prestigiosos de España y Europa.
-Alain Cuenca, profesor de la Universidad de Zaragoza y uno de los principales expertos en financiación territorial.
Como se puede comprobar, no se trata de personas insignificantes o excéntricas, sino personas representativas de millones de votantes, ciudadanas y ciudadanos. Me dejo nombres, porque mi memoria no es prodigiosa y porque no conozco a todo el mundo. También nos acompañaron personas catalanas con lazos o trabajo en Madrid, como el arquitecto Jordi Ludevid, el ex-fiscal anti-corrupción Carlos Jiménez Villarejo, el ex-presidente del Parlamento Europeo Josep Borrell, las diputadas Meritxell Batet, Mercè Perea y Lídia Guinart, o la representante del PSC en la Comisión Gestora del PSOE Tere Cunillera. Los federalistas no estamos solos, tenemos muchos y sólidos aliados. La semana que viene muchos de ellos se unirán con miles de aliados europeos en la manifestación federalista de Roma del 25 de Marzo. Cualquier proyecto de organización de la convivencia y del gobierno en el siglo XXI debe tejer sólidas alianzas y ser ampliamente compartido. La idea federal tiene alianzas y es compartida por muchísima gente, aparte de ser el único punto de encuentro posible entre personas que tienen ideas distintas y que deben convivir. Todas estas personas federalistas queremos un mundo mejor, y queremos compartirlo. Lo contrario de quienes dicen que quieren un mundo mejor "para los nuestros" (no lo dijo Trump; lean esta noticia incluyendo el recuadro y verán quien lo dijo).

martes, 14 de marzo de 2017

No és broma: Vicent Sanchís, nou director de TV3

A Catalunya podria haver-hi una legislació que impedís al govern o a la majoria de torn decidir unilateralment els responsables dels mitjans públics de comunicació. L'actual majoria a Catalunya, amb la corresponsabilitat de persones que en el passat havien militat a l'esquerra (quin paperot, Lluís Llach), no ho ha volgut així. A l'hora de triar una persona per dirigir la televisió pública catalana, podien haver triat algun expert en tecnologia, o alguna persona experta en documentals, o en produccions pròpies, o en programes culturals, o fins i tot en retransmissions esportives, que són part important d'una televisió pública al segle XXI. Però han preferit triar una persona experta en informació política, que és una petita part del que fa o hauria de fer una televisió pública. Posats a triar una persona experta en informació política, podien haver triat a una persona amb prestigi professional, o amb experiència o formació internacional. Però no: han triat a un tertulià sectari, conegut pels insults que ha pronunciat contra diferents forces polítiques. La persona triada, el periodista Vicent Sanchís, es caracteritza sobretot per la seva fe independentista i per la seva lleialtat a un sector de l'independentisme, hereu de l'avui jutjat Lluís Prenafeta. És com si posessin a Jiménez Losantos al capdavant de TVE, o com si posessin a Lance Armstrong al capdavant de l'Agència Mundial Antidopatge. Davant de les crítiques generalitzades al sectarisme de TV3, i davant del continu descens de l'audiència (amb risc a llarg termini per a la situació social de la llengua catalana), l'actual majoria política a Catalunya ha decidit doblar l'aposta, i davant del silenci dels estaquirots antigament progressistes que fan d'escolanets acompanyants, han decidit reblar el clau del desprestigi de la televisió pública, que és també el desprestigi de les nostres institucions col·lectives. Noti's que Catalunya té sobirania total per fer la televisió pública que vulgui. Què n'hem fet d'aquesta sobirania? Posar-la al servei d'una part de la població, però en contra de l'interès general i en particular en contra de consolidar l'ús social de la llengua catalana, i a més en mans d'un subjecte que la representa indignament, aquesta part de la població. Tot acompanyat d'una retòrica insuportable de defensa de la democràcia. Quan perquè poguem parlar realment de democràcia s'haurien de donar una sèrie de requisits que avui amb prou feines es donen a Catalunya, com acaba d'explicar molt bé l'historiador Josep Maria Fradera. I acompanyat d'una crítica amb regust xenofòbic a la democràcia "espanyola," com si nosaltres poguéssim repartir lliçons, i com si no fós gràcies a la Constitució espanyola i a la nostra pertinença a la Unió Europea (i no gràcies a nosaltres mateixos sols) que avui els nostres drets civils estan protegits, malgrat les temptacions oportunistes i totalitàries dels nostres patriotes. Visca Catalunya lliure.

domingo, 12 de marzo de 2017

El libro de todos nosotros

He terminado de leer el último libro de Javier Cercas, "El monarca de las sombras". Me añado a todos los elogios de Salvador Oliva en su comentario en el Quadern, el suplemento en lengua catalana del diario El País (que nadie debería perderse, incluyendo a algún pariente catalán que tengo en Asturias -está on line). El mensaje de fondo, la técnica narrativa, el uso del lenguaje, todo en él alcanza unos niveles de perfección difícilmente igualables, en mi modesta opinión como lector. Combina capítulos donde un historiador objetivo narra fruto de una minuciosa investigación lo que sabemos de lo que ocurrió, como un notario (aunque con mucha más gracia), con capítulos sobre la historia del propio Cercas en primera persona narrando cómo fue reconstruyendo la historia de su tío falangista muerto en la Guerra Civil, en la batalla del Ebro, que en realidad es la historia de su familia y de él mismo. Tantos en España queremos escribir libros parecidos, o deberíamos querer hacerlo. Yo debería escribir un libro sobre mi abuelo (que parece que físicamente era igual que yo), o mis hermanos y mis primos deberían hacerlo; y no serían el mismo libro, porque la historia de nuestros ancestros se encarna de forma distinta en cada uno de nosotros. Pero hay tantos españoles que son como yo, y como mis hermanos y mis primos. Pero ha tenido que ser Javier Cercas quien lo hiciera, porque una cosa es querer escribir un libro y otra muy distinta es escribirlo, y que te salga bien. Me quedaba la duda de si Javier Cercas se hubiera decidido a escribir el libro si tras investigar sobre su tío hubiera descubierto a un personaje peor que el que encontró, pero mi mujer (que también tiene sus ancestros, en otro país con pasado de luces y sombras, como todos) me ha sacado de dudas: los ancestros son como todos, con claroscuros: nadie, o sólo unos pocos, son el demonio encarnado como Franco, Hitler o Pinochet. Del libro de Cercas me ha interesado por razones interesadas el rol de su primo Alejandro Cercas (no sabía que era su primo), militante y dirigente socialista que afirma en el libro haberse metido en política por razones relacionadas con la Guerra Civil. Yo no me metí en política por este tipo de razones (que yo sepa), pero mi abuela sí que se llevó una decepción, por razones relacionadas con la Guerra Civil, cuando supo que yo me había metido en política (aunque sólo me lo dijo a medias). Gracias, Javier (y trasládale por favor mi gratitud a Blanquita).

viernes, 10 de marzo de 2017

On són els "crítics"?

Sorprèn que alguns que abans s'enorgullien de ser els "crítics" del PSC ara no aixequin la seva veu per demanar explicacions al Lance Armstrong de la política catalana, Artur Mas. Armstrong és aquell ciclista que va guanyar 7 vegades el Tour de França davant de les sospites generalitzades de dopatge, i que anava fent declaracions desafiants dient que ell estava net com una patena, fins que al cap de molt anys es va veure obligat a confessar davant de l'insuportable pes de l'evidència. A Artur Mas i els dirigents de Convergència els correspon la presumpció d'innocència, però jutges i fiscals de diferents instàncies (incloent un modest professional independent del Vendrell) han vist com les seves sospites (i les de Pasqual Maragall, ampliades en un punt percentual) es veuen confirmades per dos testimonis de primera mà, els senyors Montull i Millet. Els suposats valents que van passar de l'executiva del PSC als càrrecs de Junt pel Sí amb gran rapidesa, ressò mediàtic i aparent coratge (tot i que havien de ser blogs ultraminoritaris els que denunciessin quan hi havia casos de corrupció i no ells) avui callen sorollosament davant de la indecència de Mas. Per descomptat l'acusació es pot fer extensiva a Raül Romeva i altres persones procedents de l'esquerra que avui no tenen inconvenient a acceptar càrrecs remunerats monetàriament o no a l'aventura cap al no-res dirigida per Artur Mas. I que callen almenys en públic. I també es pot fer extensiva als seus altaveus mediàtics, que han recolzat aquest procés massiu de distracció col·lectiva sota l'argument primer que l'independentisme era "l'únic" projecte, ara moderat davant de la força de l'evidència a la versió segons la qual és "el primer" projecte. Parem-nos a pensar si en altres moments històrics i en altres llocs que un projecte sigui el principal justifica perdre el sentit crític. Jo poso en dubte que sigui "projecte" i que sigui "el primer". No és un projecte una cosa que no se sap exactament què vol i com vol fer-ho: la independència és la de la versió euro-fòbica de la CUP, la dels alt-lib trumpians i euro-escèptics que descriu Cristian Segura, la dels eurodiputats ociosos -els eurodiputats independentistes no tenen una agenda de reunions gaire carregada- o la de Pilar Rahola? On està "el projecte"? Quins avals internacionals té? Quin serà el nostre prestamista d'últim recurs (ara és el Banc Central Europeu) que ens permetrà seguir treient euros del caixer? I no és el "primer" projecte, perquè és fàcil concebre regles de votació justes i procediments democràtics escrupulosos amb els drets de tohom, on altres projectes poden derrotar el no-projecte del conglomerat independentista. Tot això es pot discutir civilitzadament i seria bo fer-ho, però sisplau primer que alguns demostrin el coratge i l'esperit crític del qual van presumir en algun moment, ara per eliminar la indecència de la política catalana. L'altre dia un columnista deia que a Catalunya era un fet objectiu que tres processos col·lectius de les darreres dècades havien estat exitosos: el retorn del president Tarradellas, la transformació de la ciutat de Barcelona i la construcció d'una administració autonòmica per part de Convergència. És un exemple del que Paul Krugman denuncia com a periodisme falsament equitatiu i que acaba contribuint a societats tolerants amb la indecència. A mi que no em sumin amb el llegat patètic de Convergència i el pujolisme. Em sento molt identificat amb el retorn de Tarradellas i la transformació de Barcelona (jo hi era, com a nen i com a jove, en aquest cas l'últim i més modest dels regidors municipals): no ens posin al mateix paquet. Pujol i Mas són els líders d'una trama il·legal que entre altres activitats es dedica a la política. Tant costa tenir el coratge de denunciar-ho i deixar d'afegir-se als seus plans de distracció massiva?